Els perills de llegir

Me’l vaig comprar pel títol, Leer es un riesgo, que em va despertar l’interès de seguida. També, perquè en la contraportada es parlava del seu autor, Alfonso Berardinelli (Roma, 1943), que no coneixia, com un dels crítics culturals més polèmics d’Itàlia, un dels més provocadors i irreverents. Editat fa poc per Círculo de Tiza, el volum recull diversos articles de Berardinelli apareguts en diferents publicacions italianes durant els últims anys. 

Llegir és perillós? Per què? Reconec que el títol d’aquest llibre em va predisposar favorablement. Les campanyes a favor de la lectura m’embafen, i totes les nicieses que se solen dir per encomiar-ne les virtuts les trobe, en la major part dels casos, cursis i falses. Per tant, ni que siga per variar, bé està deixar de proclamar emfàticament els inefables plaers de la lectura i parlar-ne, ni que siga una mica, dels perills i inconvenients. 

En la primera part de les cinc en què està organitzat aquest volum, Berardinelli hi assenyala d’entrada que, des que existeix això que s'anomena modernitat, llegir representa riscos. En primer lloc, perquè si, d’una banda, permet i incrementa la socialització dels individus, de l’altra posa en risc la voluntat individual d’entrar en la xarxa dels vincles socials renunciant a la pròpia autonomia i singularitat. Paraules literals. La frase és d’una pedanteria que tomba d’esquena. Continuem. L’autor, ja una mica embalat, diu que també pot resultar arriscada la lectura dels clàssics premoderns, ja que la seua lectura ens pot fer anacrònics, obsessionats com estem per superar i declarar obsolet el passat. Es veu que Berardinelli té una pell molt fina. O que sent una mena de plaer morbós pensant en perills imaginaris. Si llegim els clàssics no és perquè siguen venerablement antics, sinó perquè continuen sent actuals. A més, les nombroses diferències que presenten respecte al nostre moment ens refresquen i ens connecten més profundament amb la realitat.

Berardinelli ho encerta més quan afirma que el primer risc per al lector és voler convertir-se en escriptor; o, pitjor encara, en crític. Aquesta mala influència dels llibres, que fa tristament desgraciades moltes persones, és innegable. Però per a Berardinelli les lectures més arriscades són aquelles que ens suggereixen o ens imposen de canviar de vida, d’escapar del món o de transformar radicalment la societat. Com a argument d’autoritat, cita uns mots del crític George Steiner, el qual afirma que llegir bé significa córrer grans riscos, perquè implica tornar vulnerable la nostra identitat i el nostre autocontrol. Per poc que hi pensem, ens adonem que la veritat és justament el contrari. I una imbecilitat, encara que es diga solemnement i amb la veu engolada, com fa Steiner, continua sent una imbecilitat.

Més riscos, segons Berardinelli: llegir llibres que hauria estat millor no llegir. Perquè són dolents, perquè ens fan perdre el temps, perquè els pitjors enemics dels llibres que mereix la pena llegir són els innombrables llibres que els sepulten. Es podria argüir que els llibres dolents també tenen una funció, però deixem-ho córrer. A més dels riscos, hi ha els errors. Aquí Berardinelli l’encerta molt més, perquè es basa en el sentit comú. L’error principal, diu, és pensar que les obres literàries han estat escrites amb el fi de ser ensenyades i estudiades, cosa que estalvia de llegir-les i rellegir-les. Una altra observació basada en el sentit comú: els estudiants haurien de llegir llibres rigorosament no escolars, llibres escrits per a tots els públics. 

La lectura de la segona part del volum, Internet ja no és el paradís, resulta tan penosa com previsible. Berardinelli hi declara la seua inflexible desconfiança antiinformatica. Adverteix que les màquines acaben utilitzant a qui les utilitza i que Internet no proporciona llibertat, no torna millors les nostres vides ni les nostres ments. Com que la malignitat de l’enemic s’ha de subratllar, atribueix a Google, així en general, la frase que Internet ens farà lliures. En aquests textos Berardinelli es limita a exposar més un malestar que no uns arguments. El principi que el guia és pensa mal i encertaràs. 

La tercera part, Fi de la poesia?, resulta més convincent, perquè l’autor s’atreveix a dir en veu alta el que tothom pensa i calla piadosament. Berardinelli denuncia que la poesia no té avui un públic de lectors exigent i competent, i que si en l'actualitat hi ha tants poetes és perquè aquests estan convençuts que la poesia és un gènere literari sense regles i que per practicar-lo no fa falta tenir res a dir. Mentrestant, els crítics s'ho empassen tot o guarden silenci. Berardinelli remarca que la poesia és bastant pitjor que la narrativa precisament perquè no té mercat ni lectors. I un art sense públic (com la pintura), degenera per si sol i s'autodestrueix, imaginant-se pur i lliure. 

En les dues últimes parts de Leer es un riesgo -Itàlia, història d'un desamor i La terra desolada-, l’autor comenta els seus referents literaris i morals, com ara Elsa Morante, Pasolini, Ignazio Silone, Simone Weil, George Orwell o Arthur Koestler. També reparteix alguna garrotada. En unes de les millors pàgines del llibre fa xixines Umberto Eco, l’obra del qual, afirma, és una combinació d’erudició i llocs comuns, semiòtica i cultura de massa, pedanteria i chascarrillos. Com altres intel·lectuals italians de la seua generació, Eco és un cas de cosmopolitisme voyeur i d’esterilitat enciclopèdica. En realitat no té res a dir, perquè no té un món d'experiències personals i socials que demane ser contat. Mai no ha aconseguit posar l'accent en la realitat. Quede clar que m’he limitat a resumir el que diu Berardinelli. Ell mateix declara que si bé el crític necessita tenir autors preferits, que l’inspiren i li exciten la intel·ligència, encara li són més necessaris els que provoquen la seua agressivitat. Per a un crític, és important ser iconoclasta. Resulta estimulant intentar fer comprendre per què un llibre que tots consideren bo és dolent. A més, els lectors s’ho passen molt bé quan un crític fa sang d’algun llibre. És molt agradable sentir parlar malament dels altres.