Dimarts que, 14 de març, en ple ambient faller, dedicarem la sessió del curs de literatura universal a la lectura i comentari d’Agamèmnon d’Èsquil, en la traducció de Carles Riba.
En la sessió d’aquesta setmana vam acabar de tractar alguns punts que ens havien quedat penjats d’El quadern gris, com ara els comentaris i valoracions de Pla sobre molts escriptors. També, el problema central que articula la seua trajectòria literària: com incorporar la vida, heterogènia i diversa, a la literatura. L’escriptor ha de superar les dificultats que planteja captar una realitat tan densa. Ha de fer-se entendre. Vam tractar aquesta qüestió a partir de les narracions reproduïdes en El quadern gris, procedents de llibres publicats prèviament, com Coses vistes i Relacions. La majoria d’aquests relats són presentacions d’ambients i personatges, amb un escàs desenvolupament narratiu. De fet, relats com Història de Pardal, Història de Gervasi o Història de Carrau, apareixien incloses en un apartat de Coses vistes titulat Homes i paisatges. Per a Pla, la captació de l’ambient i dels personatges ja conté tot el dramatisme de la vida. No calen progressions argumentals Simplement, cal ser fidel a l’observació. Pla declara explícitament la seua desconfiança envers la forma de la novel·la en l’entrada de 9 de juny de 1919 amb aquestes paraules: «malgrat la passió que sento per les coses de la literatura no he pogut mai afeccionar-me a llegir novel·les. Tot el que les novel·les tenen d’exposició, ho trobo plausible; quan comença el conflicte i s’inicia la ficció del desenllaç, llavors, no hi puc fer més: el llibre em cau de les mans indefectiblement. Les novel·les són la literatura infantil de les persones grans. […] les novel·les reflecteixen la vida quan descriuen una situació i uns ambients determinats; quan creen i resolen un conflicte no reflecteixen res, són obra merament fictícia. En la vida no hi ha res que s’acabi, si no és per mort o per oblit».
Els contes de Pla que podem llegir en El quadern gris, igual que els recollits en La vida amarga, reflecteixen aquest intent de superar l’estructura tradicional de la novel·la, i acosten l’univers narratiu de Pla a autors com Joyce i Simenon. M’agraden molt la Història de Pardal (pàgs. 173-175 de l’edició de Narcís Garolera) i la Història de Carrau (pàgs. 535-537, íd.). També, la del dependent Fargues (pàgs. 245-277, íd.), retrat impressionant de la sordidesa d’uns petits botiguers de Girona. El febrer de 1927 Pla havia escrit en La Publicitat l’article «James Joyce». Poc més tard va publicar Relacions, on alguns crítics han detectat una certa influència de l’Ulisses i de Dublinesos. És una qüestió que no puc tractar ara. Pla es va referir a Joyce i a Simenon repetidament al llarg de la seua obra.
Vam aprofitar el que quedava de sessió per introduir Agamèmnon. En aquest curs de literatura no estem seguint una línia cronològica estricta, sinó que anem avant i enrere, com ens convé. Al final, però, crec que es dibuixaran uns certs fils conductors que donen unitat al curs. Amb aquesta obra d’Èsquil enllacem amb la primera que vam comentar, l’Odissea. La història del retorn d’Agamèmnon després de la guerra de Troia, apareix contada en l’Odissea un mínim de tres vegades i al·ludida moltes més. Es pot afirmar que la tragèdia grega es va convertir en un gènere literari gràcies a la influència dels poemes homèrics.
Per què l’Agamèmnon d’Èsquil resulta tan difícil i tan estrany per al lector actual? Dels tres grans tràgics, Èsquil és el més antic, certament, però en el seu temps ja era abrupte i estrany per als seus contemporanis: arcaic. Aquest arcaisme ve definit per una mescla de vida concreta i de rerefons religiós, que no té res d’intel·lectual, i per un hieratisme que recorre l’obra de cap a cap: durant episodis sencers no passa res i el cor hi té un paper preponderant. De fet, una tragèdia d’Èsquil es podria definir com el cant d’un cor amb diàlegs intercalats. Posteriorment, el paper del cor s’aprimarà considerablement en Sòfocles i encara mes en Eurípides. Un altre factor que fa difícil Agamèmnon és el llenguatge d’Èsquil, densament poètic.
I la traducció de Carles Riba, l’extraordinària traducció de Riba. Com ha destacat Raül Garrigasait, la dificultat, o la violència, que se sol associar a les traduccions que va fer Riba dels clàssics, sobretot de les tragèdies d’Èsquil, ve precisament «de la justesa amb què es reprodueix la densitat metafòrica i conceptual de l’original; és la perseverança en aquesta dificultat el que fa de la traducció un text carregat d’estranyesa, de distància, de verticalitat abrupta, que no encaixa amb cap model de poesia ni de prosa del sistema literari d’arribada. I justament perquè el llenguatge de la traducció és directe la dificultat esclata amb violència». El mateix Riba, en la introducció que va redactar a la seua traducció, hi va assenyalar que Èsquil és «en ell mateix i ja per als seus contemporanis distant i abrupte». L’abolició de la distància que implicaria una manera de traduir «transparent» no solament passaria per alt allò que hi ha en Èsquil d’antigament hel·lènic, sinó també allò que el singularitza dins de la literatura grega. De la dificultat original en sorgiria una immediatesa i una facilitat enganyoses, la traducció s’acostaria a la paràfrasi i, pel camí, la poesia d’Èsquil s’hauria perdut. Carles Riba concloïa d’una manera tallant que «la lectura d’un poeta genialment dens, ni tan sols en una versió pot ésser comprada barata».
Vam parlar també de l’espai de la reprentació en què es representaven les tragèdies gregues i del paper que hi tenia el cor, situat en l’orquestra, que establia una mena de relació dialèctica, plena de tensió, amb els actors individuals de l’escenari. El cor és un personatge col·lectiu i anònim, el paper del qual és expressar en els seus temors i esperances, en les seues preguntes i judicis els sentiments dels espectadors que formen la comunitat cívica. El personatge individualitzat, un heroi del passat aliè a la condició ordinària del ciutadà, ocupa el centre del drama. En realitat, una tragèdia grega es representava en dos llocs alhora. El cor és una veu col·lectiva envoltada de veus dissidents.
Què s’entén per sentit tràgic? Per als poetes tràgics grecs, les forces que donen forma o destrueixen les nostres vides es troben fora de l’abast de la raó o la justícia, a diferència de la concepció jueva, que veu en el desastre una falta moral o un error intel·lectual específic. Les tragèdies acaben mal i són irreparables. El personatge tràgic és destruït per forces que no es poden entendre del tot ni ser derrotades per la prudència racional. Les esferes de la raó, l’ordre i la justícia són terriblement limitades.
Dimarts que ve dedicarem la sessió del curs a fer una relectura atenta d’Agamèmnon, com a mínim dels paisatges més rellevants d’aquesta obra tan densa poèticament, tan estranya, tan fascinant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada