En les sessions del curs de literatura universal que hem dedicat a Josep Pla, vaig comentar que El quadern gris parteix d’un dietari de joventut, que ha estat reescrit i reelaborat a fons. A més, Pla hi va incorporar molts altres textos procedents d’altres llibres seus. La majoria de les pàgines de Coses vistes, el primer llibre que va publicar Pla, el 1925, apareixen reproduïdes en El quadern gris amb molt poques modificacions.
Pla era un autor que tornava amb insistència sobre la seua obra. Ferran Toutain, en un article publicat en L’Avenç fa ja molt de temps («Alguns aspectes de La vida amarga», L’Avenç, núm. 104, abril 1987, pp. 12-17), advertia que Pla «corregia textos, n'aprofitava els trossos més suggerents per elaborar-ne de nous; retallava, afegia i apedaçava. Això és especialment constatable en els primers volums de l'Obra Completa, que són els que apleguen els seus escrits de joventut». Alguns dels escritss publicats anteriorment i incorporats a l’Obra Completa es van mantenir pràcticament intactes; d'altres, en canvi, van ser reformats a consciència. Canvis estilístics a banda, el que més crida l’atenció és que en les noves versions Josep Pla va eliminar sistemàticament tota referència crítica a la religió i al poder, passatges i frases que al·ludien directament al sexe i alguna escena fortament escatològica. Por de la censura? Més probablement, el que va suprimir o modificar Pla devia obeir a una voluntat d’esborrar l’empenta juvenil dels seus primers llibres, que hauria desentonat en l’esperit general que volia donar a la seua obra després del 39. Sense entrar a valorar els aspectes morals i ideològics d’aquests canvis, el fet més important a destacar és que aquestes refoses de vegades grinyolen literàriament en algun punt. És el cas de les escenes d’un primer amor (pàgs. 195-217 d’El quadern gris, en l’edició de Narcís Garolera), que van aparèixer prèviament en Relacions (1927). Pla, en incorporar aquest text a El quadern gris, hi va introduir diversos canvis, no massa importants, excepte en un detall. Quan el vaig llegir, em va semblar que una de les frases resultava una mica incongrüent en el context general del fragment. Vaig comparar-lo amb la versió inicial de Relacions i vaig entendre per què.
Les escenes d’un primer amor estan dedicades a narrar el festeig de dos joves, Martí i Conxita, una mica cretins. En una de les escenes, Pla els presenta contemplant el mar en una nit de lluna plena, cada vegada més engavanyats perquè ningú dels dos no sap què dir. Finalment, Martí fa un esforç per trencar el mutisme i diu a mitja veu: «—Concepció…» Concepció espera tota emocionada que Martí continue, però aquest li confessa tot seguit que té mal de queixal. Després d’un moment de comprensible desil·lusió, Concepció li pren la mà i li diu tota afectuosa que això és el més natural. Aquesta resposta de la noia no m’acabava de convèncer. No és normal dir a una persona que té mal de cap o de queixal, que això és natural. Quin consol! En el context de la versió original, publicada en Relacions, la resposta de Concepció té més sentit. El que li passa a Martí, enmig del silenci de la nit, a la llum de la lluna, és que es tira un pet. Millor dir, se li escapa un pet. Martí, horroritzat, s’excusa després d’un moment de silenci angoixós. Concepció es fa càrrec immediatament de la situació i li diu que no passa res, que això és el més natural.
La transformació d’un pet en un decorós mal de queixal obliga Pla a suprimir unes quantes línies del text original i a reemplaçar-les per unes altres totalment diferents. La resta del text queda pràcticament intacte, llevat d’uns canvis molt lleus. En Relacions, l’escena està situada a Tossa. En El quadern gris, al Canadell. La «llum llunar» de la primera versió es canvia, més efectivament, per «una llum flonja, desfibrada».
Ací teniu les dues versions del text, per si voleu fer-hi una ullada i decidir pel vostre compte quina us agrada més. Jo no dic res.
—Relacions (1927)
Conxita i Martí estaven asseguts a un dels bancs de la part més alta de la Vila Vella. Eren les nou del vespre. Davant seu s'endevinaven les roques de l'espadat. Més enllà, el mar. Eren encarats a ponent i havien vist sortir la lluna. El riell claríssim digitejava en la mar. Una vela es gronxava en el trèmul de plata i d'or que feia sobre el líquid la llum llunar. En els flancs del riell hi havia una fosforescència blava. La nit era superba i les estrelles brillaven amb una puresa de diamant. Les pedres arruïnades de la Vila Vella semblaven un castell de somni i el far era en aquell mar de serenitat com una bombolla de llum pesada. Un vol d'insectes embriagats surava sobre la llum grassa dels vidres glaucs. No hi havia ni vent, ni plor, ni misteri: només se sentia la respiració cansada de la mar. La vaga resplendor de Tossa s'endevinava darrera l'espadat. Més enllà, la lluna platejava els tritons de les onades sobre la platja i esquitxava d'ocre les pinedes i el roquissar. La costa s'endevinava grandiosa i alta a dins de la llum ideal. Asseguts al banc, volves microscòpiques de la nit, feia una llarga estona que tenien l'ànima suspesa —buscant la paraula mitjanament bona per sortir del mutisme que els tenia lligats. Amb això, en el moment que el silenci semblava més purificat, se sentí un soroll estrany. Oh, poca cosa: un soroll groguenc semblant a una bufa desinflada. Ell abaixà el cap. Ella el mirà amb uns ulls esverats. Mirada que durà un moment i que es convertí de seguida' en un moviment d'afectuositat. La pausa, així i tot, fou difícil i llarga. A la fi :
—Conxita, perdona'm, m'ha escapat…
—Vols callar?
—No sé com dir-t'ho: m'ha escapat …
—Però si és el més natural… —digué prenent-li la mà.
—Vols dir que és el més natural ? —féu Martí amb uns ulls angoixats.
—No et fa pensar amb Beethoven, aquest paisatge?
—Què vols que et digui, més aviat amb Brahms…
—El quadern gris (1966)
Concepció i Martí estaven asseguts en un dels marges de la part més alta dels Canyers. Eren les deu del vespre. Davant seu s'endevinaven les roques de l'espadat. Més enllà, el mar. Eren encarats a llevant i havien vist sortir la lluna. El riell claríssim digitejava en la mar. Una vela es gronxava en el trèmolo de plata i or que feia sobre el líquid la llum flonja, desfibrada. En els flancs del riell hi havia una fosforescència blava. La nit era superba i les estrelles brillaven amb una puresa de diamant. Les parets de Calella semblaven un castell de somni i el far era, en aquell mar de serenitat, com una bambolla de llum pesada. Un vol d'insectes embriagats surava sobre la llum grassa dels vidres glaucs. No hi havia ni vent, ni plor, ni misteri: només se sentia la respiració cansada de la mar. La vaga resplendor del poblet s'endevinava darrere l'espadat. Més enllà, la lluna platejava els tritons de les onades sobre la platja i esquitxava d'ocre les pinedes i el roquissar. La costa s'endevinava grandiosa i alta a dins de la llum ideal. Asseguts al marge, volves microscòpiques de la nit, feia una llarga estona que tenien l'ànima suspesa —buscant la paraula mitjanament bona per sortir del mutisme que els tenia lligats. El silenci semblava purificat. El moment era tan sublim, el lloc tan ideal, hi havia sobre la terra una dolçor tan fina i un bleix tan reposat, que tot portava a pensar que s'havia de produir, d'un moment a l'altre, alguna cosa... Concepció esperava una paraula de Martí, una paraula emocionada, aletejant, inoblidable; Martí esperava de Concepció una cosa semblant. Encara passà una estona llarga... A la fi, se sentí la veu de Martí -una veu que semblà un gemec excepcionalment greu.
—Concepció…
Concepció esperava la producció de l'emoció amb la boca mig oberta, les dues mans tocades d'una inefable crispació —dues mans que semblaven destinades a agafar una forma aèria i viva— com un ocell que volava.
—Concepció…
—Martí…
—Tinc molt mal de queixal…
Hi havia en l'aire una gran claredat —no pas suficient, però, per veure amb una exacta precisió la cara que féu Concepció. Es veié que ella abaixava el cap desil·lusionada. El mirà després fixament una estona, i fou durant aquesta estona que Concepció passà de la desil·lusió a la llàstima. La cara se li aclarí d'afectuositat.
—Perdona'm, Concepció, però tinc mal de queixal. És absolutament ridícul, en una nit així, dir-te que tinc mal de queixal…
—Però si és el més natural… —digué prenent-li la mà.
—¿Vols dir que és el més natural? —féu Martí amb uns ulls angoixats.
—¿No et fa pensar en Beethoven, aquest paisatge?
—Què vols que et digui! Més aviat en Brahms…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada