dijous, 13 de juliol del 2017

Una obra teatral d’Arthur Schnitzler sobre l’antisemitisme

El mes passat vaig publicar una nota sobre una novel·la d’Arthur Schnitzler, Der Weg ins FreieCamino a campo abierto, en la traducció castellana—, que té com a motius recurrents l’antisemitisme, el naixent sionisme i la psicologia social dels jueus. Schnitzler va tractar a fons l’antisemitisme en la seua obra teatral El professor Bernhardi, que va ser representada fa poc més d’un any en català pel Teatre Nacional de Catalunya en una traducció de Feliu Formosa. M’hauria agradat molt veure-la, però no va poder ser. Fa temps que havia llegit El professor Bernhardi i ara l’he tornat a llegir, en francès, com la primera vegada.

Allà va l’espòiler: el professor Bernhardi és metge i director d’una clínica de Viena. Un dia, a la sala de malalts, una noia a qui s’ha practicat un avortament està a punt de morir a causa d’una septicèmia, però no és conscient del seu estat terminal. Creu que es curarà, que el seu enamorat vindrà de seguida i que podrà abandonar l’hospital. Està eufòrica i tot. Una de les infermeres és monja i crida un capellà, però Bernhardi li impedeix accedir a la malalta per a estalviar-li el sofriment de saber que morirà ben aviat. Els medis nacionalistes alemanys i els catòlics en fan un escàndol i porten l’assumpte al parlament. Bernhardi és condemnat a dos mesos de presó. De fet, l’escàndol s’ha produït perquè Bernhardi és jueu, encara que la majoria dels seus detractors ho neguen i vénen a dir que, en realitat, l’antisemitisme ve provocat pels mateixos jueus.

Schnitzler no centra aquesta obra directament en els antisemites declarats, sinó en els qui els fan el joc, els qui callen, els qui intenten aprofitar-se de la situació que s’ha creat. Hi ha dues figures centrals: el ministre, metge també, antic amic de Bernhardi, que cedeix a la pressió dels sectors clericals contra la promesa que havia fet a Bernhardi. Invoca com a justificació que l’incident és massa particular per perdre-hi forces, que cal cedir per poder tirar endavant la seua política, etc. I el capellà, a qui Bernhardi va negar l’accés a la pacient. Després que Bernhardi surt de la presó el capellà acudeix a visitar-lo i reconeix que ell, Bernhardi, va actuar correctament com a metge, però que durant el procés va callar aquesta convicció perquè no pogués ser aprofitada pels enemics de l’Església. El cas de Bernhardi era una veritat fútil en comparació d’altres veritats més essencials i més generals. Si fa no fa, la mateixa argumentació que el ministre. 

Tant el ministre com el capellà acusen Bernhardi de ser massa tossut, d’arrogant, d’egocèntric, de falta de tacte. Bernhardi rebutja les raons i les explicacions de tots dos. Li repugna, sobretot, la falta de respecte per la veritat, les distincions entre diferents tipus de veritat, la distinció entre una veritat políticament correcta o convenient i una altra que no ho és. Un personatge arriba a dir que si només féssem el que és just acabaríem tots de cap a la presó. Durant la conversa amb Bernhardi, el capellà observa que entre tots dos hi ha un abisme profund, que va molt més enllà de l’incident de l’hospital. Hi ha un punt en què la discussió no pot continuar, en què es troben abocats a un impàs, a un antagonisme irreductible.

Bernhardi distingeix entre l’odi purament animal dels antisemites declarats i l’actitud matisada, ponderada, dels qui troben que cal tenir tacte, o que no s’ha de provocar, o que, en últim terme, es tracta d’una qüestió menor contra la qual no val la pena de fer-se fort. Una observació de Bernhardi respecte als antisemites: «que el Senyor els perdone, perquè saben bé el que fan». 

A comparar El professor Bernhardi amb Un enemic del poble, d’Ibsen. Aquesta última té molta més força dramàtica que la de Schnitzler. També sembla menys profunda, més de tesi. A diferència de Bernhardi, el doctor Stockmann —també és metge!— decideix enfrontar-se contra tots. Al final de l’obra pronuncia la seua orgullosa afirmació d’individualisme: «l’home sol és el que està sol!» Bernhardi, quan surt de la presó, no vol venjança, ni rehabilitació, ni res. Vol desaparèixer i pegar a córrer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada