diumenge, 25 de febrer de 2018

Por

Lectura de Por, una novel·la curta de Stefan Zweig, que acaba d’editar Quaderns Crema traduïda per Joan Fontcuberta, un dels traductors més detacats de la nostra literatura. Joan Fontcuberta va morir el passat 12 de febrer. Aquesta traducció, per tant, deu haver estat l’última o una de les últimes que va enllestir al català. 

Irene Wagner du una vida acomodada i sense preocupacions amb el marit i les dues filles. Al cap de vuit anys de matrimoni comença una relació d’amagat amb un jove pianista. La por que el seu adulteri quede al descobert es converteix ben aviat en una amenaça real que convertirà la seua vida en una tortura permanent. La intensitat obsessiva amb què patirà la por, i la vergonya, davant la possibilitat que el marit ho descobresca tot, de perdre tot el que posseeix, i que en realitat necessita i estima tant, farà que comence a veure-ho tot amb uns altres ulls. La novel·la acaba abruptament, amb un final sorprenent. La gràcia d’aquest final és que resulta tan inesperat per a la protagonista com per al lector. Així i tot, per poc que hi pensem, no és convincent. Sembla que és una fatalitat dels finals amb sorpresa incorporada. 

A diferència de l’esquema clàssic de la novel·la d’adulteri del XIX, Zweig no atribueix l’adulteri de la dona al fet de tenir un marit avorrit o insuportable. La seua «caiguda» no és la conseqüència lògica d’un matrimoni desgraciat o sense al·licients. Com comenta el narrador, «sovint el benestar fruit de la felicitat temperada pot ser un estímul més eficaç que la dissort i, per a moltes dones, la manca de desig pot ser tan nefasta com una insatisfacció duradora per manca d’esperança. La sacietat no turmenta pas menys que la fam, i la vida segura i sense perills que menava li desvetllà la curiositat de l’aventura». Zweig tampoc no fa servir l’adulteri de la protagonista per dur a terme una crítica de la societat burgesa. Ben al contrari. L’adulteri, millor dit, la possibilitat de ser descoberta, fa veure a Irene amb una intensitat renovada l’encant de la seua vida, tan còmoda i agradable: «en vuit anys de matrimoni, vivint en la il·lusió d’una felicitat massa discreta, mai no s’havia apropat al seu marit, havia romàs estranya al seu ésser més íntim i no pas menys als seus propis fills». De sobte, s’adona que «allò era la realitat». Quan Irene s’adona que pot perdre el marit, l’amant perd immediatament tot l’atractiu, si és que en tenia algun.

Pel que fa a l’amant, Irene aviat descobreix que «l’extravagància amb què vestia, l’aire bohemi que desprenia casa seva, el desordre en la seva economia, que sempre oscil·lava entre el malbaratament i les trifulgues de diners, tot això feria la seva sensibilitat burgesa; com la majoria de dones, volia que l’artista fos romàntic de lluny i ben educat en la relació personal, uan fera fulgurant, però darrere els barrots dels bons costums». En fi, «Irene era una d’aquests dones tan profundament burgeses que, com que necessiten atenir-se a un ordre àdhuc en l’adulteri, aporten una mena de caliu casolà en la disbauxa i miren de diluir, amb paciència, els sentiments més inconfessables en la quotidianitat més banal. Al cap d’unes setmanes incorporà amb molta cura aquest jove, el seu amant, a la seva vida, li assignà un dia a la setmana, com als seus sogres»: «com totes les persones de temperament fred, prenia gust a trobar-se envoltada de les flames de la passió i, tanmateix, no cremar-se». 

Escrita el 1913 i publicada per primera vegada deu anys més tard, Por es pot llegir com un elogi de la vida burgesa: de la comoditat, de la vida sense entrebancs, de les bones formes, dels plaers quotidians. Una oda a l’encant discret de la vida burgesa, doncs. Zweig en faria l’elegia El món d’ahir. De tota manera, la veu narrativa adoptada per Zweig no moralitza mai. Prefereix exposar i analitzar, amb subtilesa i penetració, una determinada situació moral. I no deixa de suggerir que l’atracció per l’abisme és una característica burgesa. També la por. 

Sempre fa gust de tornar a llegir Zweig. En la nota autobiogràfica que figura com a epíleg de L’estupor, el llibre de Josep Iborra que publicarà aviat l’editorial Afers, el meu pare recorda l’impacte que li va produir la lectura d’algunes de les biografies d’escriptors de Zweig, a l’Alcoi de la seua adolescència, amb aquestes paraules: «Stefan Zweig sintetitzava la vida i l’obra d’aquests escriptors d’una manera tan intensa, tan suggestiva, tan fascinant, que em permetia començar a comprendre l’experiència de la literatura, de viure-la, en allò que tenia de més essencial». 

Us puc fer una recomanació? Si encara no ho heu fet, correu a fer-vos amb un exemplar de Fouché. Retrat d’un home polític, una de les biografies de Zweig, també traduïda per Joan Fontcuberta. Qualsevol novel·la resulta pàl·lida al seu costat.