El comentari comparat

Un dels procediments que més m’agrada utilitzar en les classes de literatura és el comentari comparat de textos. Aquest procediment o estratègia ofereix diversos avantatges: delimita clarament el que s’ha de comentar, obliga a una lectura atenta i habitua a cercar oposicions i analogies entre les obres i els autors —estils, visions de la vida, etc.—, cosa que ressalta les característiques de cada text. És una bona manera, per tant, d’ensenyar a llegir. En la meua antologia del conte modern (La serp blanca. Una antologia del conte modern), hi vaig triar sovint dos contes d’un mateix autor perquè presentaven algun paral·lelisme o contrast que en facilitava la comparació. És el cas d’El gat negre i El cor delator de Poe, dues variacions entorn d’un mateix motiu temàtic i formal, o de La joia i Les joies de Maupassant, dos contes que es poden llegir com la imatge invertida, especular, l’un de l’altre. En aquest blog he publicat algunes mostres de comentaris comparats: L’engendrament i el naixement de Jaume I: un comentari comparat, No hi havia a València dos amants com nosaltres, en què compare el poema del mateix títol d’Estellés i «Se querían» de Vicente Aleixandre, o Dos contes especulars de Maupassant. Aquest últim ha estat reproduït, retocat, en Un son profund. 

El comentari comparat ajuda a donar cohesió a qualsevol curs de literatura, més enllà de la línia cronològica. Es pot dur a la pràctica sempre, o gairebé. A classe, intente que els alumnes relacionen i comparen el que estan llegint amb el que han llegit en les sessions anteriors. És una manera, també, d’ensenyar a llegir com un lector habitual, per al qual la lectura és alguna cosa més que una activitat per passar l’estona o per complir amb alguna obligació o necessitat puntual. Per al lector habitual, la lectura d’un llibre porta a llegir-ne un altre. En cada lectura ressonen en la seua memòria les anteriors, de manera que es crea una mena d’ordre simultani que es refà en cada nova lectura. 

Una modalitat especialment interessant de comentari comparat és l’anàlisi de dues versions d’un mateix text literari. És un bon exercici encarar les dues versions, l’original i la revisada, i preguntar-se pel sentit de les correccions. Obliga a llegir atentament i a apreciar els matisos i el sentit de l’expressió literària. En teniu un exemple en l’entrada que vaig dedicar al poema «Avets i faigs» de Guerau de Liost, del qual tenim dues versions, del 1908 i del 1933 respctivament (vegeu «Avets i faigs»: dues versions d’un poema de Guerau de Liost).

Antoine Albalat (1856-1935), escriptor i crític literari francès, va publicar diversos llibres sobre l’art d’escriure, com ara L'Art d'écrire enseigné en vingt leçons, La Formation du style par l'assimilation des Auteurs o Le Travail du style enseigné par les corrections manuscrites des grands écrivains, tots ells basats en l’estudi de l’evolució dels manuscrits dels escriptors francesos fins a la seua edició final. Així, L’art d’écrire enseigné en vingt leçons, segurament el seu manual més popular, està ple d’exemples pràctics extrets de les correccions i revisions dels manuscrits d’alguns dels principals autors de la literatura francesa: Montesquieu, Pascal, La Bruyère, Boileau, Bossuet, Balzac, Flaubert, Chateaubriand… Albalat estava convençut que «l'étude des manuscrits est le meilleur cours de littérature, parce qu'ils contiennent à la fois la leçon et l'exemple», i defensava la superioritat de la correcció sobre la primera versió, que sol ser més simple i més banal. Escriure bé consisteix, deia, a corregir, perquè el primer que ens ve al cap, si més no quan escrivim, és el clixé, l’expressió imprecisa i descolorida. Com a consol, remarcava que «il n'est personne qui ne soit capable d'écrire un peu moins mal en se corrigeant». És cert que hi ha casos de facilitat insultant, o de simple talent, però els qui formem part del comú dels mortals faríem bé de no ser massa optimistes al respecte. Adoptar una actitud desconfiada davant dels propis escrits és una mesura d’higiene elemental, que no resulta gens fàcil de dur a la pràctica. En fi, Albalat recorda que «les ignorants ne doutent jamais d'eux-mêmes». Tampoc quan escriuen.

He parlat només de la comparació d’uns textos amb uns altres, però no m’oblide d’un dels procediments més utilitzats pels professors: la comparació de les obres literàries amb les altres arts —la pintura, la música, el cinema… La comparació, o la simple referència. De vegades, determinada característica estètica d’un període literari es pot il·lustrar a partir d’un quadre. La lectura de la història de David, tal com la conta la Bíblia, es pot complementar amb les interpretacions escultòriques del personatge bíblic que van dur a terme Donatello, Miquel Àngel o Bernini. En el cas de la música, els lieder que va compondre Schubert amb lletra de poetes romàntics alemanys són una mina inexhaurible. Encara que com a composicions són totalment autònomes, és un bon exercici examinar l’adequació entre la música i el text, sense necessitat d’embrancar-se en anàlisis musicològiques. En els millors exemples, la música no apareix superposada d’una manera indiferent, deixada caure com si diguéssem, sobre el text, sinó que constitueix un subratllat, una intensificació o un comentari del mateix text. En definitiva, una lectura. 

I acabe ja. M’adone que hauria pogut encapçalar aquesta nota amb aquell aforisme de Fuster: «Compara, i començaràs a entendre».