dissabte, 17 de març de 2018

Cançó nocturna del caminant

Un dels poemes que més m’agraden de Goethe, i un dels que més m’agraden de tots els poemes que recorde, és la «Cançó nocturna del caminant», que ha estat traduïda al català per Feliu Formosa en l’Antologia de la poesia alemanya, publicada ja fa temps per 62 en la col·lecció de Les millors obres de la literatura universal. Per a mi, aquest poema no es pot separar de la música que li va posar Schubert en un dels seus lieder ni de la interpretació que en va fer Hans Hotter. 

Se’m fa difícil explicar per què m’agrada tant. Potser perquè és tan senzill i transparent i, alhora, tan suggestiu. També, per la sensació de serenitat i de conformitat que transmet la lectura d’aquest poema —tot està bé. Les passions que agiten el nostre jo inquiet ara callen i no pertorben la nostra relació amb el món. Abans de continuar endavant, us propose que el llegiu tres vegades: primer en la versió catalana de Feliu Formosa; després, intenteu seguir-lo en alemany; finalment, sentiu-lo en la veu de Hans Hotter: 

Cançó nocturna del caminant
Damunt tots els cimals
hi ha repòs,
en tots els brancams
un hàlit
a penes sentiràs;
els ocellets callen al bosc;
espera, que aviat
també reposaràs.


Wandrers Nachtlied
Über allen Gipfeln
Ist Ruh,
In allen Wipfeln
Spürest du
Kaum einen Hauch;
Die Vögelein schweigen im Walde.
Warte nur, balde
Ruhest du auch.




Intentem ara d’examinar el poema més de prop. La seua estructura reforça la idea que el descans és inevitable. La tranquil·litat descendeix verticalment a través de l’espai, des dels cims de les muntanyes fins als arbres, des dels ocells fins al caminant. Simultàniament, el poema es mou cap a dalt a través dels ordres de la natura: des de l’ordre mineral —els cimals—, vegetal —els brancams—, animal —els ocellets— fins a l’humà. El caminant no es fon ni s’identifica amb la natura a la manera romàntica, sinó que està necessàriament unit amb ella, com l’últim esglaó de l’escala orgànica de l’ésser. Dos detalls més: el repòs de l’últim vers s’expressa com a verb («reposaràs-ruhen») i no com a nom («repòs-Ruhe»). La forma del verb suggereix que en el repòs, en el descans, hi ha activitat. El «també» de l’últim vers subratlla el parentiu entre els humans i el món natural. 

D’altra banda, el viatge del caminant es pot llegir com una referència metafòrica a la vida, i el repòs —el son reparador—, a la mort. El final de la vida s’identifica amb una sensació de calma i d’harmonia, en què la consciència de la pròpia individualitat s’anul·la o s’esvaeix a poc a poc, com si ens adormíssem. Recorde ara aquell vers de Carner: «bada’t al dolç desistiment de tot». S’ha acabat el viatge i ara toca descansar. S’insinua, també, una renovació cíclica, que és la de l’espècie, no la de l’individu. 

Salvador Espriu va refer la «Cançó nocturna del caminant» de Goethe en la «Cançó d’albada», primer poema del cicle Cançons de la roda del temps, inclòs en El caminant i el mur, com fa explícit l’epígraf que l’encapçala:


Cançó d’albada
            Recordant Goethe

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.

Espriu imita la forma estròfica i el metre dels versos del poema de Goethe, però en capgira els principals elements temàtics. D’entrada, la «cançó nocturna» s’ha transformat en una «cançó d’albada» i el sentiment de repòs i de pau ha deixat pas a una agitació nerviosa, apressada, peremptòria: desperta, res d’anar a dormir. El poema d’Espriu, de fet, constitueix una variació del tòpic del carpe diem, enunciat en els quatre últims versos: «No deixis res / per caminar i mirar fins al ponent. / Car tot en un moment / et serà pres». Com en la «Cançó nocturna del caminant», també en la «Cançó d’albada» hi ha una referència als «camins». Espriu dóna densitat a aquesta metàfora tòpica amb dos adjectius: «quiets» i «del fum». Aquest últim remarca la inconsistència del camí —de la vida. El primer adjectiu no indica tranquil·litat, sinó immobilitat, idea refermada en l’antepenúltim vers, que suggereix una actitud més contemplativa que vital: «No deixis res / per caminar i mirar fins al ponent». De mirar es tracta, doncs. Fins al ponent, fins al final del dia —metafòricament, fins a la mort. El final no es resol en una sensació de repòs i harmonia, com en el poema de Goethe, sinó en una altra de força i violència, abrupta i traumàtica: «car tot en un moment / et serà pres». La veritat és que el carpe diem d’Espriu resulta una mica depressiu. Per a què caminar i mirar, si tot en un moment ens serà pres? El fet és que l’admonició que planteja el tòpic del carpe diem és problemàtica i es pot girar fàcilment contra ella mateixa. Els capellans això sempre ho han sabut molt bé.          

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada