Important o no, com que la curiositat té els seus drets, agafe l’edició facsímil d’El primer quadern gris. Dietaris 1918-1919, les llibretes d’anotacions de joventut, que va editar Xavier Pla el 2004, i llegesc el primer apunt: «13 d’octubre de 1918. Almenys ara, a Catalunya, hi ha unanimitat: tots tenim la grippe». Aquesta frase, aquesta cèl·lula germinal, es va transformar en el text de dues pàgines que podem llegir avui. A més, Pla va modificar la cronologia, passant del 13 d’octubre al 8 de març, per fer-ne coincidir l’inici amb la data del dia en què complia vint-i-un anys.
Com han demostrat Xavier Pla i Lluís Bonada, entre altres estudiosos, El quadern gris de Pla no reprodueix, com l’autor pretén fer creure, el seu dietari de joventut dels anys 1918 i 1919. És el Pla adult i escriptor consolidat que revisa i, sobretot, recrea el seu dietari de joventut, incorporant-hi molts altres textos apareguts prèviament. La majoria de les pàgines de Coses vistes (1925), el primer llibre que va publicar Pla, es van incloure en El quadern gris amb molt poques modificacions. Gabriel Ferrater va ser un dels primers a detectar aquesta maniobra literària. En una de les conferències que va fer a la Universitat de Barcelona, assenyalava que «El quadern gris és un llibre molt curiós perquè es presenta com el diari dels 21-22 anys, però a aquesta edat no s’escriuen 800 pàgines bones. El diari és on una persona jove hi posa les seves bajanades».
Les commemoracions, com a mínim les literàries, són útils perquè obliguen a recordar. Convé fer-ho, encara que ens repetim. Com va advertir el doctor Johnson, «that what is obvious is not always known, and what is known is not always present». Des de la serp blanca vull afegir-me a aquest aniversari literari reproduint la primera entrada d’El quadern gris i uns fragments del comentari que en va fer Lluís Bonada, que he completat amb un text d’un altre assaig seu: «El quadern gris», de Josep Pla (Empúries, 1985, pp. 55-57). Aquí els teniu:
Primera entrada d’El quadern gris:
8 de març 1918
Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desavagats. El meu germà, que és gran afeccionat a jugar al futbol —malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama—, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada.
A l’hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu:
—¿Ja saps que avui fas vint-i-un anys?
I, en efecte, seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment estar. Com que en aquest país només es celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre. Aquest retoc —penso— és tan natural! Tenir fills en forma d’incògnita, de nebulosa, ha d’ésser molt desagradable. La meva frivolitat, però, és tan gran, que ni el problema de consciència plantejat per les llaminadures no és prou per evitar que trobi el pa de pessic saborosíssim i la crema literalment exquisida. Quan me’n serveixo més, la fredor augmenta d’una manera visible. Vint-i-un anys!
La família! Cosa curiosa i complicada…
A mitja tarda es posa a ploure —una pluja fina, densa, menuda, pausada. No fa gens d’aire. El cel és gris i baix. Sento caure la pluja sobre la terra i els arbres del jardí. Fa una fressa sorda i llunyana —com la del mar a l’hivern. Pluja de març, freda, glacial. A mesura que va caient la tarda, el cel, de gris, es torna d’un blanc de gassa —lívid, irreal. Sobre el poble, pesant sobre els teulats, hi ha un silenci espès, un silenci que es palpa. La fressa de l’aigua que cau l’allarga en una música vaga. Sobre aquesta sonsònia, hi veig flotar la meva obsessió del dia: vint-i-un anys!
Veure caure la pluja, a la fi, m’ensopeix. No sé què fer. Hauria, és evident, d’estudiar, de repassar els llibres de text, per treure’m de sobre aquesta pesada carrera d’advocat. No hi ha manera. Si sovint no puc resistir la temptació de llegir els papers que trobo pels carrers, davant d’aquesta classe de llibres la curiositat se’m tanca amb pany i clau.
Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré —just per passar l’estona, a la bona de Déu— el que se’m vagi presentant. La meva mare és una senyora molt neta dominada per l’obsessió de mantenir la casa en un ordre gebrat. Li agrada d’estripar papers, de cremar trastos vells, de vendre al drapaire tot el que per ella no té una utilitat pràctica o decorativa immediata. Ja farà prou, així, que aquests papers es salvin de les seves admirables virtuts casolanes. Si això arriba, no crec pas, de tota manera, que hi hagi res de mal…
Josep Pla, El quadern gris. Labutxaca
Comentari de Lluís Bonada:
El text del primer dia d'El quadern gris està format per quaranta-cinc frases aplegades en vuit paràgrafs. Destaca, en primer lloc, la gran quantitat d'informació que contenen. Amb només dues pàgines, sabem l'edat de l'autor, l'ocupació, el que fa al poble, la seva situació individual i personal al marge dels pares, però també del germà, l'ambient familiar, un gran primer tret de la personalitat de la mare, el que opina de la carrera, i de tot el que diu es pot començar a deduir com serà la seva personalitat. I, tot això, ens ho dóna amb els «petits faits vrais» stendhalians —amb els detalls. «Seguint l'exemple de Stendhal, l'obra del qual em produeix una enveja sense atenuacions, he procurat posar l'interès del llibre en els detalls», deia a la presentació de la seva primera obra, Coses vistes, del 1925, i ja se sap, segons ha recordat l'escriptor Jacques Laurent, que «conèixer Stendhal és apreciar el seu gust pels detalls». I Pla ens dóna molts detalls autobiogràfics en un text que en principi i aparentment és dedicat a parlar del que fa aquell 8 de març del 1918. Això ho pot fer només amb una gran economia expressiva, amb frases sòbries, triant, com a bon realista sintètic que es proclama, els fets significatius i alhora necessaris, dominant a la perfecció els canvis de les situacions immediates a les generals. El primer paràgraf té un caràcter general, d'introducció. En el segon, amb l'expressió «a l'hora de les postres» entra la descripció detallada del pa de pessic. Després, els canvis continuaran dins els paràgrafs següents. El to sobri, contundent, precís, amb què parla de fets concrets com la clausura de la Universitat o l'opinió personal de la vida de poble, arrossega el lector cap a una credibilitat tan forta que quan, amb aquest mateix estil, treu el pa de pessic i ens el descriu, no podem evitar de veure'l i pensar en l'efecte favorable que li produeix. La varietat de «temes», la «novetat informativa» d'una frase sobre l'anterior i d'un qualificatiu sobre l'altre és una característica de l'amenitat del seu text. Pla, com Stendhal, considera que l'escriptor ha d'evitar la monotonia. I Pla lluita contra la monotonia amb l'estil, també. Les frases no poden caure i, per això, cal posar sovint l'element més important al final. A més, les paraules no poden ser triades ni ordenades pel seu so ni pel ritme que se'n desprèn perquè un escriptor que vol ser independent no pot permetre que el seu pensament, la seva expressivitat, sigui condicionada pel que Stendhal anomenava «l’aspecte físic de la llengua». El lector —això és el que persegueix sempre Pla— no pot preveure mai a mitja frase com acabarà ni quina serà la següent. Per tant, tot respectant sempre l'ordre sintàctic que suggereix l'esperit de la llengua, cap frase no pot repetir el model de l'anterior. La forma de qualificar i de lligar els qualificatius tampoc no pot ser sempre la mateixa. El pa de pessic porta tres qualificatius lligats amb comes i una expressió introduïda per una preposició. La pluja en porta quatre, sense cap conjunció, i el cel és definit amb dos adjectius units per la mateixa conjunció anterior, però la frase no acaba aquí, perquè amb un guionet es dóna pas a una comparació. El guionet, a més, quan torna a aparèixer, dues frases després, no introdueix pas una comparació, sinó dos adjectius sense enllaç. La sorpresa és constant.
(L’inici d’«El quadern gris» de Pla).
L'amenitat, l'aconsegueix contrastant l'amplitud dels períodes. Les frases no poden imitar l'ordenació dels seus elements les unes de les altres. Amb la col·locació de la paraula més important al final, en comptes d'acabar sempre amb els complements circumstancials de temps i de lloc, evita la caiguda de la frase. El final de la frase és sorprenent, perquè aquesta queda tallada de sobte o bé l'allarga amb un guió, per exemple. Pla explota al màxim les diferents possibilitats d'enllaçar els adjectius; la conjunció «i» no introdueix pas sempre el darrer adjectiu. El guió canvia sovint de funció. A vegades substitueix una simple coma i altres vegades, partícules d'enllaç i expressions del tipus «és a dir» o, fins i tot, verbs. Per exemple: «A mitja tarda es posa a ploure —una pluja fina, densa, menuda, pausada» [ ... ] Fa una fressa sorda i llunyana —com la del mar a l'hivern» (8-III-1918).
Molts d'aquests recursos, en especial el contrast en l'amplitud de les frases i la varietat en l'ordenació sintàctica, són desenvolupats a fons des del primer paràgraf format per vuit frases: «[ 1] Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. [2] D'ençà d'aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. [3] Som dos estudiants desvagats. [4] El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol —malgrat haver-s'hi ja trencat un braç i una cama—, el veig purament a les hores de repàs. [5] Ell fa la seva vida. [6] Jo vaig tirant. [7] No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. [8] La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m'agrada» (8-II1-1918).
A la primera oració, el fet més important, la clausura de la Universitat, és situat al final, i les causes, al començament. La segona oració podia acabar amb la paraula «casa», però Pla l'allarga amb dos complements circumstancials més, «a Palafrugell» i «amb la família». La tercera sorprèn pel seu to categòric: subjecte sobreentès, «el meu germà i jo», verb copulatiu i predicatiu. La quarta inclou al mig de la frase principal dues oracions subordinades, seguides, una introduïda amb el relatiu «que» i l'altra, subordinada de la primera, entre guionets. Les dues frases següents, 5 i 6, tenen la mateixa disposició sintàctica perquè ens parlen de coses similars, el que fa el seu germà i el que fa l'autor. Les podia haver enllaçat amb la conjunció «i» i convertir-les així en una sola oració, però llavors hauria imitat la construcció de la posterior: «No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat». La frase final manté un cop més l'interès fins a l'última paraula. El lector, com ha de fer amb «el meu germà» de la quarta frase, ha de reconstruir mentalment l'oració després de veure's obligat a seguir un complement, «amb els amics que hi tinc», que és una incisió al mig de la frase principal, «la vida de poble m'agrada». A més, dóna més interès, més expectació, començar amb «la vida de poble», que no pas amb «m'agrada», ja que en aquest segon cas el lector estaria a l'espera de saber el «què» li agrada; la sorpresa no seria tan gran. […]
L'amenitat, la precisió i el relleu són les tres virtuts de l'adjectivació. Els adjectius de Pla es refereixen a qualitats diferents de l'objecte descrit. El pa de pessic que apareix a la taula és «deliciós» —qualitat del gust—, «flonjo» —qualitat material—, «daurat» —qualitat del color— (8-III-1918). I són precisos perquè arriben al més petit detall, com la pluja que cau, «fina, densa, menuda, pausada» (8-III-1918). Cada adjectiu aporta una informació nova en relació amb l'anterior, igual que ho fan les frases entre si.
Gràcies a tot això, aconsegueix un grau d'economia expressiva molt alt i dóna al lector una quantitat d'informació abassegadora. La facilitat amb què es llegeix El quadern gris a causa de la fluïdesa del llenguatge es tradueix en una lectura ràpida, que no permet copsar, la primera vegada, tot el que l'autor hi ha abocat. Afegit això a la gran varietat temàtica de l'obra, al giravolt constant d'anècdotes, descripcions, reflexions, confessions, retrats i narracions diverses, resulta que cada nova lectura del llibre representa no només un aprofundiment, com s'esdevé en qualsevol text, sinó el descobriment de moltes coses que ens havien passat per alt.
(«El quadern gris», de Josep Pla)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada