dimecres, 4 d’abril de 2018

Un tipògraf racionalista

Tant com m’agrada llegir, no m’he interessat mai per la bibliofília ni per cap mena de col·leccionisme de llibres. Per a mi, els llibres són per a llegir-los, no per a fer bonic. Ara, sí que aprecie una bona disposició del text en la pàgina, amb marges suficients, i una tipografia clara i agradable. M’agrada que els caràcters estiguen realment impresos, marcats en el paper, cosa gairebé impossible de trobar en l’actualitat. Molts dels llibres que s’editen ara semblen fotocòpies, si no és que ho són. Em sembla que si passe el dit pel text imprès la tinta es correrà tota. M’agrada, finalment, que es respecten les convencions tipogràfiques d’una manera coherent, i que els finals de línia no facen mal a la vista amb particions de síl·laba visualment contorsionistes.

El món de la tipografia em desperta un gran interès. Els qui escrivim en català disposem d’una eina valuosíssima, l’Ortotipografia, que van publicar el 1995 Josep M. Pujol i Joan Solà. Aquest volum porta com a subtítol Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic. És un manual de consulta, certament, però és un d’aquells llibres que val la pena estudiar detingudament. L’ús dels processadors de textos, que ofereixen pràcticament totes les possibilitats de disseny d’un text, ens obliga a saber-ne una mica i a aprofitar-les.

Fa poc he llegit un assaig molt breu, considerat un clàssic de la tipografia, els Principios fundamentales de la tipografía de Stanley Morison (1889-1967). Han estat publicats en castellà per Ediciones del bronce, acompanyats per un extens estudi preliminar de Josep M. Pujol que constitueix una aproximació a la personalitat i a l’obra de Morison i, al mateix temps, una història de la renovació de la tipografia anglesa des de William Morris. Stanley Morison va escriure aquest assaig per correspondre a l’encàrrec de l’article «tipografia» de la catorzena edició de l’Encyclopaedia Britannica

Morison va ser una figura clau en el moviment reformista de la impremta britànica. Va ser conseller tipogràfic de la Cambridge University Press, del diari The Times i de la Monotype Corporation. En aquesta companyia va desenvolupar un ampli programa de recuperació i adaptació dels tipus clàssics dels segles XVI i XVII. La popular tipografia Times New Roman va ser dissenyada per Stanley Morison el 1931 per al Times.

Morison defineix la tipografia com «el arte de disponer correctamente el material de imprimir de acuerdo con un propósito específico: el de colocar las letras, repartir el espacio y organizar los tipos con vistas a prestar al lector la máxima ayuda para la comprensión del texto. La tipografía es el medio eficaz para conseguir un fin esencialmente utilitario y solo accidentalmente estético, ya que el goce visual de las formas constituye rara vez la aspiración principal del lector. Por tanto, es equivocada cualquier disposición del material de imprenta que, sea por la causa que sea, produzca el efecto de interponerse entre el autor y el lector. Se deduce de esto que la impresión de libros hechos para ser leídos ofrece muy reducido margen para la tipografía “original” ». 

Per a Morison, per tant, la millor tipografia és la que no es veu, la que no crida l’atenció per ella mateixa. La tipografia no té res a veure amb l’esteticisme, ni amb la bibliofília ni amb l’«art». Però Morison no es feia massa il·lusions al respecte. Sabia que aquesta aproximació racionalista i funcional requeria un mètode basat en l’observació, la reflexió i el raonament. Desgraciadament, constatava, «todos los hombres son capaces de pensar, pero no todos están dispuestos a practicar y ejercitar esta facultad. En realidad, muchas veces el ejercicio del raciocinio es tan doloroso que muchos prefieren ignorar ese medio esencial para la solución de un problema determinado».

La claredat que reivindicava Morison no s’ha de confondre amb la simplificació, ni amb l’error per antonomàsia de prendre la part pel tot. Per això, el seu racionalisme s’oposava no sols a la confusió i a l’embull, sinó també al diletantisme. En una al·locució llegida davant el Creative Advertising Circle, deia que «existe cierta disposición mental llamada diletantismo. Es una disposición mental que consiste en quedar satisfecho con la simple recepción de alguna idea sobre la tipografía o sobre cualquier cosa, sea cual sea su grado de verdad. Al diletante le basta percibir una idea, divertirse con ella y desechar cualquier intento de cuestionar su verdad. Por verdad entiendo la correspondencia entre el pensamiento y la realidad; no la emotividad y la realidad, no la intuición y la realidad, sino el pensamiento y la realidad, el raciocinio y la realidad. Sin la cantidad adecuada de reflexión y raciocinio, el resultado se verá estropeado de una u otra manera, quizá por un verborreico predominio del mensaje o por una ocultación del discurso a causa de un exceso de elaboración de la tipografía».

Us haureu adonat, llegint aquests fragments de Morison, que el seu autor aplicava al seu estil els mateixos criteris que a la tipografia: la claredat i la transparència. La transparència de la seua escriptura l’aconseguia amb la claredat expositiva, ajustant la correspondència entre el pensament —la raó— i la realitat, fugint com de la pesta del «verborreico predominio del mensaje». Stanley Morison escrivia tan bé, entre altres coses, perquè no volia fer «literatura».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada