diumenge, 16 de desembre de 2018

Per què escoltar els altres és difícil

Llegint Les hores de Josep Pla, em crida l’atenció aquest passatge: «Escoltar és un hàbit que consisteix a separar-nos del xivarri obsessionant que portem dins. No solem pas escoltar. No ens escoltem més que a nosaltres mateixos. Perdonin: a nosaltres mateixos i el telèfon. Tot el restant a penes existeix». De seguida, com un reflex, em vénen a la memòria aquells dos versos del Nabí de Carner: «Més que el brogit la quietud eixorda: / tot cor és ple de veus». 

Hi ha alguns moments, rars, però, en què a dintre nostre es fa el silenci. El xivarri o el brogit interior s’esmorteix una mica, fatigat, com la serenitat que adquirim no per haver accedir a un nivell superior, harmònic, sinó per pur esgotament. Algunes vegades no ens sentim perquè estem absorts en una activitat, com ara llegint o sentint música, quan ens quedem embadocats davant un núvol que passa o en algunes converses en què ens sentim a gust. Quan l’intèrpret de música ha vençut totes les dificultats tècniques, quan sap el que vol dir i com dir-ho, l’instrument es fa transparent per a ell i només sent la música, sense cap resistència. La música guanya sobre el soroll interior, que s’esvaeix. Podeu posar-ne altres exemples, si voleu.

El fragment que he citat més amunt de Pla em recorda uns altres del mateix autor sobre el silenci. Hi ha una entrada d’El quadern gris en què fa una remarca al respecte, marca de la casa. Val la pena de citar-la completa: «A les tres de la tarda, la temperatura és elevada i la llum és crua. Quan entro a la gran sala del mas és com si em submergís en una penombra deliciosa, en una pau somniada. Obro una mica el balcó i el vent infla, lleugerament, la cortina. Del balcó estant veig una lloca a l’era —una lloca roja, groga, negra, estarrufada sobre un munt de palla de color de plata oxidada, com un reflex de lluna. Sota el sostre de volta, la sala és buida i immensa. Les habitacions que hi donen, tancades de fa dies, tenen una mitja lllum, una frescor —venint del sol— una mica humida. El rellotge de caixa camina lentament. A fora, en les acàcies immediates, se senten els pardals. La presència dels ocells sembla augmentar el silenci. El silenci sempre sorprèn. És una cosa insòlita, que té una punta de misteri. Passo una estona assegut en una cadira, perplex. El vent infla i desinfla la cortina». 

Torne a Les hores. En un altre dels articles recollits en aquest llibre Pla afirma que on més se sent el silenci és al mar: «la quinta essència del mar és el silenci. No vol pas dir que el mar no sigui de vegades sorollós, tumultuós i destemprat. Els sorolls del mar, però, estan voltats de silenci. Estan voltats d'un vel immens de silenci. És del silenci que prové, al mar, el misteri. Encara que les vostres navegacions hagin estat tan curtes com les meves, us haureu fet càrrec, sobre un vaixell en marxa, que el misteri del mar prové del fet que els seus sorolls sords estan immergits en un silenci superior que volta l'univers enter. És un silenci morós, passiu, bolcat, però, en una immensa grandesa». 

Aquests fragments que he citat estan mol bé, entre altres raons perquè estan basats en l’observació de la realitat, sense embrancar-se en una reivindicació més o menys lírica del silenci. De fet, Pla creia que «l’home és més un animal de tertúlia que de silencis». Segurament tenia raó. A la gent li agrada el soroll, el de la tertúlia o el del que siga, per no sentir el propi xivarri. Escoltar-se a nosaltres mateixos també cansa. A més, en general, la gent no se suporta. I, és clar, ho paguen els altres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada