dilluns, 24 de desembre de 2018

Una personalitat que amera tot el llibre

El mes passat vaig publicar vuit entrades sobre les Cartes de Plini el Jove. Em disculpareu si hi torne de nou. Hi ha un aspecte que no havia tocat encara i que és un dels que dóna més encant a la lectura d’aquesta obra: la personalitat del seu autor, molt marcada, que amera de cap a cap tot el llibre. Em recorda Montaigne, entre altres coses per la seua afabilitat, pel seu disgust enfront de la violència i de qualsevol mena de rigor moral. En un pas de les Cartes, Plini el Jove escriu que «estic persuadit que, tant en la vida com en els estudis, res no és més bell ni més adient a la natura humana que mesclar l’austeritat a la bonhomia, per tal que l’una no degeneri en esquerperia ni l’altra en esbogerrament». En una carta critica la severitat d’un pare amb el seu fill, i li adverteix: «pensa que ell és noi i que tu ho has estat, i que el fet que siguis pare no t’ha de fer oblidar que ets un home, i el pare d’un altre home».

Ell, que tenia tant de poder, recordava que «difícilment hom es guanya el respecte amb el terror: l’amor val de bon tros més que la temença, per aconseguir el que desitges. Car la temença s’esvaeix quan te’n vas, l’amor perdura; i així com aquella es converteix en odi, aquesta en respecte». Es mostrava indulgent amb els entreteniments dels altres, encara que no fossen gens del seu grat. I formulava així la regla amb què volia guiar la seua manera de viure: «siguem implacables amb nosaltres, i indulgents àdhuc amb aquests que només sabem disculpar-se a si mateixos». 

Plini tenia una inclinació a fer de la vida pròpia un afer agradable i còmode, un altre punt que l’acosta a Montaigne, intentant treure el millor partit de cada cosa. En una carta diu que «les prosperitats, com més duren més agradoses se’m fan, i les incomoditats més comportables, perquè ja hi estic fet». En una altra, en què conta la mort d’un home a mans dels seus esclaus —«ha estat víctima de la fúria dels seus serfs»—, destaca que havia estat un amo soberg i cruel, i hi afegeix aquesta observació intel·ligent sobre la psicologia humana: «recordava poc —o, al contrari, massa— que el seu pare també havia estat serf». 

Hi ha, també, un candor que el fan especialment entranyable, com ara quan escriu a un amic que els escrits que més li agrada llegir són els que parlen bé d’ell: «jo mai no llegeixo millor com quan llegeixo coses escrites sobre mi». Aquesta frase la signarien, en el fons del seu cor, la pràctica totalitat dels autors. En un altre pas, reconeix com li agrada que el lloen: «com més agradable m’era el que deies de mi, més digne de lloança em semblava; com més digne de lloança, més agradable se’m feia». Pel que fa a la posteritat, no estava segur si en tindria, però sí que se la mereixia. Confessava a un amic que «no sé si la posteritat prendrà alguna cura de nosaltres; el cas és que ens en mereixem alguna, no ho dic pas pel nostre enginy —car això seria parlar amb supèrbia—, sinó a causa de la nostra aplicació, del nostre treball i de la reverència en què tenim la posteritat». Aquest candor no té res a veure amb la sinceritat. La «sinceritat» sempre té un punt d’afectació, una tendència a posar-se de puntetes i a tocar la trompeta per anunciar les seues confidències.

Plini afirma que «la vida dels homes és plena d’alts secrets i de les més grans tenebres». No sembla que fos el seu cas, si més no a partir de la idea que podem fer-nos llegint les seues Cartes. La seua personalitat, tan equilibrada, tan civilitzada, recorda de vegades l’actitud davant la vida d’un Horaci, com ara quan comenta: «si comptes els anys, el temps et sembla curt; si comptes els canvis de les coses, diries que és un segle. Això ens pot ésser una lliçó de no desesperar de res, de no fiar-nos de res, com sigui que vegem que una varietat tan gran recorre una òrbita tan voluble». Aquest text sembla una glossa d’aquells versos d’una de les odes d’Horaci: «En les dificultats mostra’t animós i valent; però tingues també el seny d’amainar les teves veles inflades per un vent massa favorable»

He començat aquesta nota afirmant que Plini el Jove em recorda Montaigne. Evidentment, Plini no arriba a aconseguir el to tan personal de l’autor dels Essais, ni el que en podríem dir l’hàbit de la interrogació. Supose que la meua observació no és més que una manera d’integrar i recordar les meues lectures. Així i tot… Hi ha una carta en què Plini confessa que «em conreo literàriament a mi mateix». No és el mateix que «jo sóc la matèria del meu llibre», però s’acosta a aquest moviment inicial dels Essais.. I tanque el cercle: Horaci era un dels autors preferits de Montaigne.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada