Editant els diaris de Josep Iborra

Durant l’estiu del 2017, vaig aprofitar les vacances per a enllestir l’edició de L’estupor, que ofereix una selecció dels manuscrits inèdits del meu pare. Aquest llibre va ser publicat per l’editorial Afers l’octubre del mateix any. L’aparició de L’estupor va coincidir amb la d’un llibre meu, La literatura recordada. Va ser una temporada de molta feina, de manera que l’estiu passat vaig decidir de prendre’m un descans. Però ja he tornat a enfrontar-me amb els inèdits del meu pare. Ara estic treballant en l’edició dels seus diaris, un conjunt de més de trenta quaderns datats des del 1965 fins a la dècada dels vuitanta. De tota la massa d’escrits que va deixar, aquests quaderns són potser els que presenten un caràcter més unitari i, alhora, més divers i més lliure. Totes les entrades mantenen una qualitat molt sostinguda. Per ara tinc editats els quaderns del 1965 al 1967. Estic content perquè estic avançant a bon ritme.

A diferència de l’obra assagística publicada fins ara, en aquests quaderns Josep Iborra fa moltes de referències a la seua situació personal, cosa que permet de considerar-los uns diaris íntims. És cert que els fets de la seua vida quotidiana a penes hi apareixen, llevat d’algunes al·lusions escadusseres, ben interessants, com ara algunes converses en la tertúlia de Fuster. Però al costat de les anotacions assagístiques sobre lectures o sobre temes diversos, hi ha moltes pàgines centrades en la interrogació i l’autoanàlisi del seu jo, que es confonen sovint amb l’examen de la seua experiència de la literatura. En els quaderns que porte editats fins ara es descobreix, com un leitmotiv, la voluntat, molt autocrítica, de cristal·litzar en un punt de vista personal i germinal. Josep Iborra s’hi refereix a la seua lluita per «trencar la trama de mimetismes i de reflexos que adquirim per contagi». I hi afegeix: «si la cultura no pot servir per alliberar el nostre nucli —la nostra energia personal—, la cultura no serveix per a res». Alguns d’aquests apunts ofereixen també algunes pistes sobre la seua reticència a publicar. El 1966 anota en una entrada, molt breu, una frase premonitòria: «Potser estic condemnat a ser un escriptor inèdit».

Josep Iborra comença a escriure el seu diari als 35 anys, nel mezzo del camin. De fet, al·ludirà més d’una vegada a l’obra de Dante i als versos inicials de la Divina Comèdia per definir la seua situació personal i moral. La primera referència es produeix molt aviat, en les primeres pàgines del diari, l’11 de febrer de 1965: «Si tots tenim un infern dantesc particular, un dels meus cercles —el més ampli i bàsic— està constituït per l’embut d’un escepticisme no intel·lectual —això seria bo—, sinó moral, hormonal. Remuntar aquest embut que inicia el seu coll amb una adolescència, prolongant una infància cega i adormida, només alterada per la fam i els somnis sexuals. I una inseguretat de base i una creença inalterable en l’existència d’un altre món a què jo no tenia accés. Com si la mateixa naturalesa hagués marcat uns límits que jo no podia pensar a traspassar. El món estava fet ja per sempre. Cada u hi tenia assenyalat el seu lloc. Ni tan sols ho pensava això com un fatalisme. Es tractava d’una convicció natural, inqüestionable. Aquella frase, “si vols ser papa, posa-t’ho al cap”, no em deia res, si és que hi pensava. Car no era qüestió de voler ser alguna cosa al nivell d’un papa, sinó moltes altres coses que avui em semblen propòsits perfectament modestos. Un cas evident de complex d’inferioritat. Un infant de poble a enganyar fàcilment, que dóna crèdit a tot i a tots. Això no es contradictori amb l’actitud posterior, oposada. Al contrari, tot ésser, per naturalesa ingenu, acaba per ser ingènuament desconfiat. I això en el millor dels casos».

En aquestes pàgines inicials del diari la seua opció per l’assaig, i més concretament per una forma determinada d’aquest gènere, és ja una tria definitiva i consolidada. Per a Josep Iborra, l’assaig no es proposa el desenvolupament d’unes idees, sinó d’una experiència, cosa que multiplica el seu pes específic literari. En diverses entrades exposa el seu interès per «un corrent de l’assaig modern, que té els seus orígens en Kierkegaard i Nietzsche. Es tracta de textos ocupats més que en el desenvolupament més o menys marcat personalment, en l’anàlisi de la pròpia experiència. I no l’experiència normal quotidiana de la vida, sinó subterrània, anòmala, indicible. Experiència i escriptura es desenvolupen al mateix temps en espiral. L’escriptura s’instal·la en una zona ardent de la personalitat, en els seus dèficits i els seus plus, els seus excessos, els seus descampats. Escriure no és “analitzar” aquesta experiència, sinó aprofundir-la, i fins un cert punt, generar-la, travessar-la, creuar-la, crear-la».

En una pròxima entrada publicaré uns fragments d’aquests diaris perquè us en feu una idea més de primera mà.