diumenge, 20 de gener de 2019

Ja ha començat el curs de literatura universal a l’Espai Joan Fuster

Dimecres passat, tal com estava previst, va començar la primera sessió del curs de literatura univesal a l’Espai Joan Fuster de Sueca. S’hi havia habilitat una aula molt àmplia i molt còmoda, al pati d’exposicions, amb una gran pantalla per projectar-hi fotografies i vídeos. De primer, els responsables de l’Espai van acompanyar els participants en una visita guiada al museu de la Casa Fuster i al centre de documentació. Després d’un descans, va començar el curs. Vaig advertir que no anava a impartir una sèrie de conferències, sinó unes classes. Per tant, em podien interrompre en qualsevol moment per preguntar o comentar el que volguessen. En aquesta primera sessió, però, els participants van mostrar una certa timidesa. Ja aniran agafant confiança, i ja als aniré provocant (en el bon sentit de la paraula). 

Vaig començar comentant els significats diversos de l’etiqueta «literatura universal», tant pel que fa al substantiu com pel que fa a l’adjectiu. No sempre s’ha entès el mateix per «literatura». Etimològicament, vol dir tot el que hi ha escrit, accepció que encara perviu, com ara quan ens referim a la literatura mèdica sobre determinada patologia. El fet és que els límits d’allò que entenem per literatura són imprecisos, i han canviat al llarg del temps. La qüestió es complica perquè hi entra en joc l’aspecte valoratiu. Quan, de vegades, diem que algunes obres determinades no són literatura el que volem dir en realitat és que són literatura dolenta. La literatura dolenta no forma part de la bona literatura, que és per definició la literatura. Etcètera. Evidentment, em vaig limitar a plantejar els dubtes o perplexitats que suscita aquesta qüestió, sense entrar en teoritzacions i subtileses acadèmiques, que no m’interessen gaire. M’estime més guiar-me per un criteri pragmàtic. En la pràctica, considere literatura totes les obres que llegeix un lector habitual culte, incloent-hi llibres d’història i de filosofia, i també de temàtica científica. Considerar literatura només la narrativa, la poesia i el teatre, és un reduccionisme i un apriorisme sense sentit. Intentar salvar els mobles dient que la narrativa, la poesia i el teatre és diferent, perquè és literatura de creació, només demostra la idea grotesca que la gent de lletres té de la creativitat i de tantes altres coses. 

Vam passar de seguida a parlar de l’etiqueta completa. Literatura universal es pot entendre, i s’entén cada vegada més, com a literatura mundial, com el gran catàleg de tot el que s’ha escrit, en totes les llengües i en totes les èpoques: com a tota la literatura. De moment, això queda com una mena de wishful thinking. Per començar, la literatura universal equival per a nosaltres en la pràctica a la literatura occidental. És cert que en els últims temps s’estan traduint i editant alguns clàssics d’altres literatures, com la xinesa i la japonesa. És un primer pas important, però de moment només és un primer pas. Caldrà esperar. De tota manera, encara que l’etiqueta la literatura universal occidental representa una reducció respecte a la literatura universal mundial, representa encara una massa literària enorme, difícilment assimilable, per molt d’entusiasme que posem en la lectura. 

Aleshores s’opera una altra reducció: formen part de la literatura universal els clàssics, els grans llibres, aquelles obres que han perdurat més enllà de la seua època, que s’han difós més enllà del seu país i que han servit de referència per a altres obres. Amb altres paraules: el cànon. En fi, ja ho va dir Nostre Senyor: són molts els cridats i pocs elegits. Vam dedicar una estona a comentar tota la problemàtica que envolta el concepte del cànon literari, i alguns dels canvis més clamorosos que ha experimentat al llarg del temps. Harold Bloom justifica l’existència d’un cànon literari perquè «som mortals i també perquè estem força endarrerits. Només hi ha un temps determinat i aquest temps ha de tenir per força un final, mentre que hi ha més coses per llegir que les que hi havia hagut mai fins ara». En un pas de L’estupor, però, Josep Iborra assenyala que «la mania d’establir cànons en la literatura, o en qualsevol art, és una frivolitat inútil. El bon lector no té cànons. En cada moment llegeix el que li interessa, el que el pot complaure. En un moment determinat li pot interessar, per exemple, més una novel.leta que no Shakespeare. Ser un lector amb el cànon, un o altre, a la mà, és una monstruositat».

Vaig passar a recomanar alguns llibres. Es fa molt difícil trobar-ne alguns que oferesquen veritablement una panoràmica de la literatura universal. La majoria d’històries de la lilteratura universal consisteixen, en realitat, en una sèrie de literatures nacionals juxtaposades. Amb alguns casos aïllats, excepcionals. Sobretot, Mimesi d’Erich Auerbach. Vaig recomanar-ne la lectura als assistents — llapis en mà!—, i els vaig posar com a deure la lectura del primer capítol d’aquesta obra, La cicatriz de Ulises, que vaig penjar ja fa temps en la pàgina de literatura universal de la serp blanca. Aquest capítol està dedicat al comentari comparat d’un fragment de l’Odissea i d’un altre de la Bíblia, detall em va servir per recordar s les bondats del comentari comparat: delimita clarament el que s’ha de comentar, obliga a una lectura atenta i habitua a cercar oposicions i analogies entre les obres i els autors —estils, visions de la vida, etc.—, cosa que ressalta les característiques de cada text. És una bona manera, per tant, d’ensenyar a llegir. 

En fi, vam parlar de moltes altres qüestions. Tenint en compte que tots els assistents són professors, i que el curs està organitzat pel Cefire, em vaig referir sovint a aspectes relacionats amb l’ensenyament de la literatura. Després d’aquesta introducció o declaració d’intencions, a la setmana que ve entrarem en matèria directament. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada