Una trilogia de Josep Pla sobre el pas del temps

Lectura de Les hores de Josep Pla, volum 20 de l’Obra completa de Destino. Es va publicar per primera vegada durant els anys cinquanta en l’editorial Selecta, al costat d’altres dos volums, Els anys i Els moments, amb els quals formava una mena de trilogia sobre el pas del temps. Aquests tres llibres portaven un subtítol, que ha desparegut en l’edició de Destino: Les hores (El pas de l’any), Els anys (El pas de la vida), tots dos del 1953, i Els moments (El pas de les hores), publicat el 1955.

El volum 20 de l’Obra completa de Destino incorpora un bon grapat d’articles nous respecte a la primera edició en la Selecta, tal com adverteix Pla en el pròleg: «per a portar a cap aquesta edició de Les hores, he hagut d'ampliar considerablement el text i afegir-hi una gran quantitat de papers. El lector dirà, en definitiva, si el llibre ha quedat plausible. De vegades, a mi m'ho sembla, però la meva opinió, en aquest moment no té cap importància. He tractat de mirar que el llibre sigui més complet. Res més». Els articles afegits estan dedicats en la majoria al fenomen del turisme i són, en general, molt inferiors als altres. Només es justifiquen per la voluntat de fer un volum més gruixut. Els anys i Els moments, per la seua banda, han estat recollits en Humor, candor (volum 24 de l’OC de Destino), que també incorpora articles nous i en suprimeix d’altres de les edicions anteriors. Per tant, el caràcter de trilogia que tenien aquests llibres es va desfer. 

La lectura de Josep Pla a partir de l’edició de l’Obra completa de Destino esdevé problemàtica en més d’un punt. Alguns dels canvis introduïts en l’edició de llibres publicats anteriorment es van traduir, de vegades, en una pèrdua de qualitat literària, com ara en el cas que estic comentant. Més greu és encara el cas de La vida amarga (volum 6 de l’OC de Destino),  en què Pla va refondre Relacions (1927). En fi, és una qüestió que mereixeria una investigació detinguda. Entre altres aspectes, s’haurien de tenir en compte, a més dels criteris del mateix Pla, els condicionaments de la censura i els de l’editor. Ara no tinc ni temps ni ganes d’aprofundir en això.

Pla justifica i explica en el prefaci el títol de Les hores: «l'he titulat Les hores, perquè és un títol greu, adequat i bonic. Les persones que d'una manera voluntària i conscient fan una vida una mica solitària saben la ressonància, de vegades resignada, de vegades al·lucinant, que la paraula hores suscita. Pensar en les hores, sentir el pas de les hores, produeix, en determinats moments, una inquietud –sovint una angoixa– molt complexa». Una mica més avall hi afegeix que «a tot arreu se sent el pas de les Hores sobre la nostra vida, tot i que la vida moderna sembla un esforç per eliminar-ne la pressió. Però el pas de les hores es fa especialment perceptible en determinats llocs —en el camp, en les poblacions petites— desproveïts d'evasions, saturats de tedi macilent. La vida de Goethe, i sobretot la de Schiller, transcorregueren en poblacions petites. Quan aquests dos senyors volgueren fer una revista, l'anomenaren Les hores, nom revelador de la contextura pausada de les seves existències. Dins de la meva decisiva mediocritat, he volgut recordar aquest títol». 

El títol del llibre, en efecte, és greu i bonic. S’hauria pogut titular també Les estacions. El pas de les hores —el pas de l’any— ve marcat pel pas de les estacions i els articles aplegats en Les hores estan dedicats a la recreació literària, més o menys lírica, de les estacions de l’any. No m’ha sorprès que l’estació que més agradava a Pla siga la tardor. Ell justificava la seua preferència des d’un punt de vista hedonista: «les sensacions bàsiques de 1'home semblen anar unides a moviments mecànics molt simples: la distensió primaveral, el recolliment de la tardor. D'aquests dos moviments, ¿quin és el més hedonista? Potser el segon. Recollir-se és cosa fina. Tancar les portes, una delícia. Limitar l'horitzó, arraconar-se al foc de la llar, un pur encant. Això és el que representa, potser, en aquest país, el temps de les castanyes: el moment culminant de la vida d'interior després de la dispersió de tants de mesos».

A més, la comparava favorablement amb la primavera: «si més no, crec que la tardor és l'estació de l'any que en aquest país té una més delicada bellesa. La primavera és curta, sol tenir una llum agra, és castigada de vents, és una inundació d'una verdor tan tendra que la seva fatalitat sembla consistir a tornar-se ràpidament pols esgrogueïda. La tardor és més estable, més consolidada, d'una llum més suau i d'un aire més fi —un aire en què en la puresa del seu cristall les corbes arriben a la seva màxima indolència i els perfils a la silueta més àgil, retallada i esvelta». D’altra banda, «la primavera no és més que la continuació de l'hivern en procés de suavització i de potabilitat. Hi ha anys que passem d'aquest hivern tan llarg a l'estiu d'una manera impensada i ràpida. Un cop de sol fort esgrogueeix el país i el torna calorós i assedegat. La tardor, en canyi, és molt més llarga. És el procés de la decadència i de l'acabament de l'estiu d'una manera compassada i matisada».

A mi també m’agrada la tardor. Per a mi, com per a la majoria de la gent, la tardor és la primera estació de l’any, la del nou curs que comença. Els començaments, en general, inviten a l’optimisme i a un punt d’il·lusió. Com que es tracta d’un retorn cíclic, caldria parlar més exactament de recomençament, cosa que sempre tranquil·litza. Una de les entrades o capítols que vaig escriure en Un son profund porta per títol precisament Els poetes de la tardor: Puixkin, Carner i Josep-Sebastià Pons, que era un dels poetes preferits de Pla. Allí us remet.

Les estacions —el pas de l’any— és un dels motius més insistits de la literatura universal. També de la pintura i de la música. Hi ha un llibre molt bo, de lectura molt agradable, a què em vaig referir en Un son profund: Les bones companyies (Galàxia Gutenberg), de Jordi Cornudella. Un dels seus fils conductors és el motiu poètic de les estacions com a metàfora de les edats de la vida. A partir de la lectura de diversos exemples de la poesia arcaica grega —Hesíode, Alcman, Íbic, Anacreont, Mimnerm…—, traduïts per ell mateix, Cornudella analitza com es fixa i evoluciona a poc a poc l’analogia de les edats i les estacions. També tradueix i comenta l’extraordinària oda setena del llibre quart d’Horaci, que A. E. Housman, el «filòleg més rigorós, adust i temut a l’Anglaterra victoriana », en paraules de Cornudella, considerava el poema més bonic de la literatura antiga. En aquesta composició Horaci expressa la idea desolada que els humans, a diferència de la naturalesa, som criatures d’un sol cicle, d’un sol dia 

Pla dedica en Les hores unes pàgines molt bones a Horaci. Diu que Horaci és simpatic, i que «és una unitat humana senyorial completa. No fou un servil, un cortesà rampant, com foren tants intellectuals. No tingué la fidelitat del gos. Fou un gat a penes domesticat». Comenta que «Horaci no tingué més que una petita terra, més aviat magra, pedregosa, un rost de vinyes, a Licenza. Per a anar vivint, en tingué prou amb una petita casa —com per a la poesia la breu estrofa alcaica. La calma que produeix la propietat del pur necessari dóna a la vida un sentit d'immobilitat, n'elimina la vanitat transcendent. Això fou, em sembla, Horaci: un home desproveït de vanitat transcendent. Les èpoques plenes, granades, de la història són destruïdes, tant pels demagogs i redemptors com pels avorrits, tristos, malenconiosos, frenètics posseïdors dels seus béns. Deu ésser per això que el camí de la història està constantment subjecte a oscillacions, a variacions i a canvis. La lliçó d'Horaci és la de l'home que no estigué mai dominat pel tedi, tot i posseir el mínim: poca terra, casa petita, una mica de llenya, pa i vi per a anar tirant just». 

I acabe aquesta nota de lectura —llegir és anotar— , una mica desllavassada, sobre Les hores de Pla. En les pàgines d’aquest llibre el lector hi trobarà alguns dels passatges més citats del seu autor, com ara aquell en què afirma que l’únic que li falta a la rosa per a ser perfecta és ser comestible: «Les roses són d'una bellesa absoluta. ¿Pot existir una forma artificial, construïda, més bella que aquesta forma espontània de la grollera naturalesa? ¿Pot imaginar-se un somni més bell, una ensonyació més prodigiosa, una creació més acabada de la facultat, imaginativa? L'únic que falta a les roses per a ésser perfectes és ésser comestibles. Si ho fossin, si poguessin ésser utilitzades en algun guisat primaveral —que són els millors de l'any—, serien probablement la cosa de la naturalesa més perfecta i sublim. No, si els plau, no riguin... La bellesa perfecta, en aquest estadi de la vida, és la que conté, al costat d'elements de gratuïtat i de caprici, la meravellosa llum que prové de la seva utilitat concreta. Les roses són belles. Són bellíssimes.Però quina llàstima que no siguin comestibles! Si fossin comestibles serien més bones que les patates primerenques, els dolços pèsols tendres, les faves, les petites escarxofes de color amable i agraït».

El contrapunt antilíric, típic de Pla, encara apareix més remarcat quan descriu la sensació que experimenta davant el desflorament dels ametllers: «jo crec que, en efecte, els ametllers són cosa de poesia, figuracions bellíssimes. Són cosa de tanta bellesa que quan, en virtut de la fugacitat de les coses, es produeix el desflorament, jo sento la mateixa buidor fonamental que vaig sentir el dia que a Càller, a Sardenya, em robaren la cartera».