dissabte, 9 de febrer de 2019

Els poemes pornogràfics de Marcial

Fa uns mesos vaig dedicar una entrada a l’extraordinària carta en què Plini el Jove va narrar l’erupció del Vesuvi de l’any 79 (L’erupció del Vesuvi i la mort de Plini el Vell), que va destruir i sepultar les ciutats de Pompeia i Herculà. Com a complement, m’agradaria reproduir un poema de Marcial (38/41 dC - 104 dC), en què descriu la devastació del que va ser en un altre temps un lloc ple de vida:

«Vet aquí el Vesubi, verd ahir encara de pàmpols ombrívols: aquí un noble raïm havia fet desbordar més d'una vegada els cups curulls; als tossals de Nisa preferia Baccus aquest cim; poc ha els Sàtirs destrenaven damunt d'aquesta muntanya llurs danses. Això era sojorn de Venus, més agradable als seus ulls que el de Lacedemònia; aquest indret era famós pel nom d'Hèrcules. Tot jeu ara negat en flames i fúnebres cendres: fins els déus haurien volgut que això no els fos permès. (Epigrames, IV, 44)» 

La traducció d’aquest poema és de Miquel Dolç (1912-1994), un dels grans traductors de la literatura catalana moderna. Especialment memorables són les seues traduccions de tot l’opus virgilià (L’Eneida la va traduir dues vegades: una en vers i l’altra en prosa), del poema de Lucreci De la natura i de les Confessions de sant Agustí. A més d’altres autors llatins, Dolç també va traduir al català, en prosa, la poesia completa de Marcial, que va publicar la Fundació Bernat Metge en cinc volums entre el 1949 i el 1960. Aquesta edició té una particularitat que sorprèn a qualsevol que s’entretinga a fullejar-la una mica: alguns dels poemes apareixen reproduïts només en l’original llatí. El lloc de la traducció l’ocupen uns asteriscos. El mateix Miquel Dolç explicava i justificava en la introducció al primer volum les raons d’aquesta particularitat. D’entrada, hi exposava que «tocant a la traducció, m'he esforçat a adaptar-la a aquelles qualitats essencials de brevetat, naturalitat, elegància, realisme i audàcia que el model pot agermanar amb el nostre idioma». Però tot seguit hi advertia que, com que «havia d'ensopegar de vegades, és evident, amb aquella cruesa i brutalitat d'expressió que tothom censura a Marcial. ¿Quina actitud adoptar aleshores? Tractant-se d'una edició científica, m'he decidit per una versió gairebé íntegra, atenuada fins allí on fos possible, mentre el sentit quedés salvat i no haguessin de lamentar-se'n la pròpia sensibilitat i la dignitat de la llengua. A tal fi, he acudit sovint a eufemismes, lleugeres paràfrasis, arcaismes i llatinismes; quan la paraula obscena o l'anècdota sexualment grollera o anormal eren intraduïbles al nostre llenguatge urbà, no he tingut altre remei que prescindir de la traducció». El passatge, llegit ara, produeix una certa perplexitat. És cert que el primer volum va ser publicat el 1949 i que la Fundació Bernat Metge es va distingir des de la seua fundació pel seu sentit del decòrum. Així i tot… 

Cal dir que la maniobra de Miquel Dolç tenia precedents. Referint-se a la traducció a l’anglès que C. A. Ker va oferir en la «Loeb Classical Library» (1919-1920; 1930-1937) dels poemes de Marcial, Dolç remarcava que Ker es va negar a traduir els poemes escabrosos i els va substituir per les versions italianes de Graglia. I hi afegia el següent comentari: «per què aquesta traducció italiana xoqui menys que totes les altres que s'han intentat, angleses i franceses, és dificil d'escatir. Creuríem que l'italià, com a llengua situada més prop de la naturalesa, s'ha subjectat menys a les exigències de l'etiqueta; o que posseeix un vocabulari impúdic més generalitzat que no pas l'anglés, reduït en aquestes particularitats a un ús estrictament viu en els barris baixos». Veieu com la literatura acadèmica és sovint una variant de la literatura còmica?

A grans mals, grans remeis. El 1996, Albert Mestres va publicar en la col·lecció La marrana d’Edicions La Magrana, un volum titulat Rere el vi i les roses. Els epigrames llicenciosos, en què traduïa al català tots els poemes de Marcial que Miquel Dolç no havia traduït en l’edició de la Bernat Metge o que havia «traduït» edulcoradament. En la nota amb què encapçalava la seua traducció hi feia constar que «la meva selecció doncs no respon a una tria personal ni a un gust particular, sinó que simplement és una traducció sistemàtica i en vers d’aquells epigrames que a l’edició de Miquel Dolç per a l’esmentada Bernat Metge apareixen a la versió catalana representats per tres asteriscos en triangle o els que la púdica ploma del traductor va deformar a base de punts suspensius i fulles de parra. És, com si diguéssim, la meva una traducció “complementària” d’aquella, i és per això que n’he conservat l’estructura en llibres i la numeració dels poemes, facilitant-ne la localització».

He de confessar la meua culpa: encara no he llegit els cinc volums de la traducció de Dolç, que tinc a la meua biblioteca. En canvi, sí que m’he llegit selecció marrana traduïda per Mestres. No penseu malament! Ho he fet només perquè permetia una lectura més ràpida. Els cinc volums de la Bernat Metge els reserve per a una ocasió més solemne. Confesse també que no he pogut resistir la temptació de comparar alguns dels poemes escabrosos que Dolç va traduir de puntetes per no ofendre la sensibilitat amb la versió més directa de Mestres. M’he divertit molt. Perquè els lector de la serp blanca se’n facen una idea, reproduiré a continuació alguns dels poemes en la versió de Dolç i en la de Mestres, i un dels que només va traduir aquest darrer. 

Un moment! Et pregue que, abans de continuar endavant, si ets menor d’edat, abandones immediatament aquesta pàgina. Si ets major d’edat, quede clar que si continues llegint ho fas sota la teua responsabilitat. No em faig responsable de cap trencadissa i no atendré cap reclamació al respecte. Allà van els poemes: 



Comencem pel poema 48 del llibre quart:
a) versió de Miquel Dolç:
Et plau d’ésser enastat, Pàpil; i un cop enastat, plores. ¿Per què et dols, si se’t fa el que desitges? ¿Et penedeixes d’una pruïja obscena? ¿O és que més aviat et lamentes, Pàpil, que hagin acabat d’enastar-te?

b) versió d’Albert Mestres: 
T’encanta que te la clavin, i clavada, Pàpil, plores:
¿per què, Pàpil, et dols quan has fet el que volies?
¿Que d’una pruïja obscena t’empenedeixes? ¿O és més
que ja s’acabi el clau, el que, Pàpil, et sap greu?

Poema 33 del llibre novè:
a) Traducció de Miquel Dolç:
Sempre que als banys públics sentis, Flac, aplaudiments, sàpigues que Maró és allí, tan viril com sempre.

b) Traducció d’Albert Mestres:
Si sents aplaudiments, Flac, en els banys,
sàpigue-ho, hi ha la polla d’en Maró.


Poema 104 del llibre onzè:
a) Traducció de Miquel Dolç:
Muller, vés-te’n de casa o conforma’t als meus gustos: jo no sóc ni un Curi, ni un Numa, ni un Taci. A mi em plauen les nit passades alegrement buidant copes: tu t’apresses a aixecar-te de taula, consirosa, a penes has begut la teva aigua. Tu t’agrades de l’obscuritat: jo em complac a esplaiar-me amb la llàntia del testimoni i a consumir el meu vigor a la claror del llum. Faixes i túniques i mantells foscos et cobreixen; per a mi, mai una dona jove no està prou nua sobre el llit. M’encanten els besos semblants als dels dolços coloms: tu me’ls fas com els sols fer a la teva àvia quan et lleves. Tu no et dignes a ajudar l’obra amorosa ni amb un moviment ni amb una paraula ni amb un gest, com si estiguesses preparant l’encens i el vi pur . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Si tu et complaus en l’austeritat, no m’oposaré que siguis una Lucrècia durant tot el dia; però a la nit necessito una Lais.

b) Traducció d’Albert Mestres:
O bé, dona, fot el camp o bé fes-te als meus costums:
no sóc cap Curi jo ni cap Numa ni cap Taci.
M’agrada passar les nits prenent delicioses copes:
tu t’aixeques tot just t’has begut l’aigua fent morros.
Gaudeixes amb la foscor: m’agrada amb el llum present
divertir-me i així córrê’m a plena claror.
Et tapen sostenidors, túniques i foscos pal·lis:
cap noia per a mi jeu al llit prou despullada.
M’encanten petons semblants als de tendres colomins;
tu com de bon matí sols fer-ne a l’àvia me’n fas.
Ni a col·laborar a la feina et dignes amb moviments
ni amb cap mot ni amb els dits com quan l’encens i el vi arranges:
es masturbaven els frigis esclaus darrere la porta,
sempre que la muller al seu Hèctor cavalcava,
i, tot i roncar el fill d’Ìtaca, acostumava la púdica
Penèlope a tenir allà baix sempre la mà.
A fer-ho pel cul et negues: hi accedia amb Grac Cornèlia,
i Júlia amb Pompeu, i Pòrcia, Brut, amb tu;
encara el coper troià dolços mams no barrejava,
que Juno feia ja de Ganimedes a Júpiter.
Si la serietat t’agrada, tot el dia a ser Lucrècia
tens tot el dret del món; ara, una Lais vull de nit.

Per acabar, un dels poemes que Miquel Dolç no va traduir, en la versió d’Albert Mestres:

Pescat amb un mosso, dona, em fots una bestial bronca,
i a part em fas saber que tu també tens un cul.
¡La de cops que això mateix diu Juno al lasciu Tonant!
Però ell es fica al llit amb el crescut Ganimedes.
L'arc havent deixat de banda el tirint doblegava Hiles:
¿que no tenia, creus, Mègara galtes al cul?
Torturava a Febus Dafne fugitiva: però aquestes
flames va fer apagar el fill d'Èbal com si res.
Podia jeure Briseida panxa avall tant com volgués,
que estava més a prop l'imberbe amic de l'eàcida.
Doncs, guarda't de donar nom masculí a les teves coses,
i imagina't, si vols, dona, que tens dues xones.
( XI , 43)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada