La línia d’ombra

De tant en tant, m’agrada llegir un Conrad. Ho he fet ara amb La línia d’ombra, publicada per L’Avenç en una traducció de Marta Bes Oliva. El títol al·ludeix, com assenyala el mateix autor en la nota amb què encapçala la novel·la, «al pas de la joventut, amb la seva despreocupació i fervor, a una etapa més conscient i dolorosa de la vida, de més maduresa». La imatge de la línia d’ombra com a límit o separació entre aquestes dues edats de la vida humana és suggestiva. No marca una solució de continuïtat, com ho podria fer una barrera física. Al mateix temps, l’efecte òptic —el pas de la llum a l’ombra— marca una frontera. Així i tot, el pas d’una edat a una altra de la vida no és tan abrupte com suggereix aquesta imatge. Hi ha un moment en què es produeix el pas de la joventut a la maduresa? Per a una novel·la efectiva i convincent, sí. De tota manera, en pas de La línia d’ombra, el narrador es refereix al fet que el protagonista habitava «la regió crepuscular entre la joventut i la maduresa». 

Només podem tenir una imatge de les diferents edats de la vida, basada en l’experiència, quan arribem a una certa edat. I caldria discutir-ho. El record refà o deforma l’experiència real. Com escriu Conrad en la nota preliminar, «l'efecte que la perspectiva produeix en el record és fer que les coses cobrin molta importància, perquè els elements essencials estan aïllats dels fets quotidians i insignificants que els envoltaven i que, naturalment, s'han esvaït del nostre cervell». No tot és una qüestió, però, de les trampes de la memòria. S’ha dit sovint que el jove i l’home madur o adult són dues bèsties diferents. Siga com siga, hi ha, d’una manera o altra, una continuïtat, més o menys marcada en cada cas. Potser seria més exacte afirmar que la vida d’una persona humana és un embull de continuïtats i discontinuïtats que no sempre són fàcils de destriar. Ens hem d’ajustar constantment als canvis que es produeixen en la nostra situació personal, sobretot als que vénen imposats per les transformacions que experimenta el cos. Al mateix temps, persisteixen al llarg del temps una sèrie de rutines, d’obsessions, de records insistits. Aquestes adaptacions —o potser seria millor dir-ne readaptacions—, no sempre són fàcils de dur a terme. Com va observar La Rochefoucauld en una de les seues màximes, «arribem ben novells a les diverses edats de la vida, i sovint ens manca experiència, malgrat els anys». 

Les edats de la vida és un dels motius principals de la literatura universal. Pense de seguida en la Divina Comèdia de Dante, amb la confrontació entre l’Infern i el Purgatori. El primer correspon a la vida —a l’edat— apassionada i activa; el segon, a la renúncia, a la resignació i al distanciament, que es podrien identificar tòpicament amb l’edat madura. Proporcions guardades, podem citar també Els fruits saborosos de Carner, un retaule idíl·lic de les diferents edats humanes, des de la infantesa a la vellesa, a partir de la relació analògica que s’estableix en cada poema entre un fruit, una estació de l’any i una edat de la vida.

La literatura ha tractat sobretot el pas de la joventut a l’edat adulta —a la maduresa. Els exemples són innombrables. El que més m’agrada recordar és el de L’educació sentimental de Flaubert. El títol de la novel·la —el més bonic de totes les novel·les que s’han escrit—, no deixa de ser una mica irònic. Al final, quan Frédéric i el seu amic Deslauriers es retroben, al cap de molt de temps, fan un balanç de la seua vida. Llevat d’alguna consideració sobre l’excés de sentiment o de lògica per expressar els fracassos respectius, «acusaren l’atzar, les circumstàncies, l’època en què havien nascut». Cap procés, per tant, de maduració o d’educació. No han après res. S’han fet més vells i ja està. El final defuig cap conclusió i s’allunya d’èmfasis literaris i moralitzadors.

Torne a Conrad. Hi ha tres novel·les seues que es poden considerar una trilogia sobre les edats de la vida: Joventut (Youth), El cor de les tenebres (Heart of Darkness) —que correspondria a la maduresa— i Amb la corda al coll (The End of the Tether), una narració sobre la vellesa, centrada en el sentiment d’haver quedat, al final del camí, fora de joc. Ara mateix tinc pendent de lectura un altre llibre d’aquest autor, Memòria personal, també publicat per L’Avenç, que n’acaba de treure un altre: La follia d’Almayer, la primera novel·la de Conrad. El crític i novel·lista Walter Allen va escriure en The English Novel que Conrad utilitza el mar i els escenaris exòtics com una mena de laboratori per investigar la naturalesa humana. El medi, el mar o el lloc exòtic, aïlla el personatge del món dels homes, que s’enfronta amb ell mateix in extremis. Per a Walter Allen, Conrad és essencialment un moralista.

Les lectures, com qualsevol altra experiència ben delimitada, poden servir per delimitar les diferents etapes de la nostra vida. Alguns autors, però, ens hauran acompanyat sempre, des que vam començar a llegir pel nostre compte. Com Conrad.