What is obvious is not always known, and what is known is not always present

El primer contacte directe que vaig tenir amb l’obra de Sanuel Johnson va ser un volum de Penguin, Selected Writings, que recollia, com indica el títol, una tria, molt atractiva, dels seus escrits. Me’l vaig comprar la primera vegada que vaig anar a Londres. Hi havia assaigs, fragments de The Lives of the English Poets, el famós prefaci a l’obra de Shakespeare, cartes, i també el pròleg al seu diccionari de la llengua anglesa. Johnson s’excusava en aquest text d’alguns dels defectes o errors que fàcilment es podien detectar en una obra d’aquestes dimensions. Al·legava que cap diccionari d’una llengua viva pot ser perfecte, perquè ja en el mateix moment que s’està imprimint estan apareixent paraules noves mentre que d’altres cauen en desús. A més, no es pot dedicar tota una vida a estudiar una llengua (Johnson no podia conèixer el cas de Joan Coromines), i ni així seria suficient. 

Més obstacles: qui estudia tot el que la llengua pot expressar, ha de parlar sovint de coses que no entén. Sovint, l’escriptor té ganes de llevar-se el treball de damunt, d’acabar com siga. De vegades, pot perdre l’alè. Afegiu-hi les inevitables descurances i els eclipses casuals de la ment. Que coses que sabíem perfectament ahir, amb una rapidesa intuïtiva, intentarem debades recordar-les a l’endemà. Finalment, hi ha un motiu, segurament el més important, expressat per Johnson amb una frase d’una concisió lapidària, amb el seu gust característic per l’oposició simètrica, que se’m va quedar gravada en la memòria per sempre més: «that what is obvious is not always known, and what is known is not always present». D’una banda, hi ha coses que no sabem o que no tenim en compte, precisament perquè són òbvies. De l’altra, moltes coses que sabem —o que sabíem— no sempre som capaços de recordar-les. En els dos casos el resultat és el mateix. Val la pena de repassar les implicacions d’aquesta observació del doctor Johnson.

What is known is not always present. La memòria personal s’assembla a una cambra dels mals endreços: es fa molt difícil de trobar-hi el que ens fa falta, i ni tan sols sabem si hi és. Una característica de la intel·ligència —potser seria millor dir-ne agilitat mental—, consisteix en la rapidesa a identificar dins de la nostra memòria el que és pertinent en cada moment, cosa que no és exactament el mateix que tenir molta memòria. Convé remarcar, però, que la memòria humana no es pot comparar al disc dur d’un ordinador. No la podem rastrejar per veure-hi tot el que hi ha desat, i no sempre la podem activar a voluntat. Recordar el que ens fa falta es pot convertir en un procés lent, com si estiguéssem regirant en una cambra plena de trastos i de pols. Sovint, no es tracta de recuperar una dada —un nom, per exemple—, sinó de refer tot un procés. Com recordar un fet que vam viure fa ja molts anys? La informació del disc dur la retrobem sempre idèntica. El record d’una experiència o d’una vivència, per contra, canvia cada vegada que s’actualitza. Hi ha coses que s’han esborrat de la nostra ment d’una manera definitiva. D’altres, però, hi són encara, però no les podem recordar fàcilment. Han quedat soterrades davall d’altres: «oblidades». Algun dia, quan ja no hi pensàvem, han reaparegut de sobte a la superfície. S’ha dit, amb raó, que la memòria és selectiva. Amb més raó caldria dir que és arbitrària. 

What is obvious is not always known. Moltes vegades tenim la sensació que el més important, el més decisiu, el tenim davant del nas, i per això mateix no ho veiem. Poe en va escriure la paràbola en La carta robada. Com que no ho veiem, emprenem llargs viatges per trobar-lo en una altra banda, que ens allunyen cada vegada més del que estàvem cercant. Aquests viatges prenen aviat una forma circular, cosa que fa més exasperant el fracàs de la recerca.

Isaiah Berlin, en un assaig que porta per títol El sentit de la realitat (n’hi ha traducció al castellà, una mica precària, en Taurus: El sentido de la realidad) ha escrit unes observacions molt pertinents sobre aquesta qüestió. Berlin recorda que els antropòlegs, quan estudien els membres d’una altra cultura, es fixen sobretot en les diferències que presenten respecte a la nostra, o en semblances inesperades. Però passen per alt detalls obvis, com el fet que els individus de determinat poble primitiu tenen un nas o dos ulls al cap, o que no els resulta agradable ni el fred ni el dolor. En aquestes investigacions, es deixa al marge tot el que resulta massa obvi com per a necessitar de ser esmentat. D’altra banda, per davall o al costat de tot el que veiem, hi ha característiques cada vegada menys evidents, però més íntimes i profundes, mesclades massa estretament amb sentiments i activitats com per a ser fàcilment distingibles d’aquests. 

El fet és que no hi ha cap punt arquimèdic exterior a nosaltres des d’on situar-nos per observar i analitzar tot el que veiem, tot el que pensem o creiem, tot el que és implícit o que va sense dir. Per a Berlin, el que fa que alguns filòsofs, novel·listes o homes genials d’una espècie o altra siguen profunds, consisteix precisament en la seua capacitat de penetrar en alguna d’aquestes grans presumpcions embotides en certa actitud generalitzada, d’aïllar-la i qüestionar-la, de pregunta-se què passaria si les coses fossen d’una altra manera. Només quan ocorre aquesta experiència única ens adonem d’estar en presència d’aquesta forma de talent rara i peculiar, posseïda pels qui ens fan ser conscients de les categories més omnipresents, menys observades, aquelles que són més pròximes a nosaltres i que, per aquesta mateixa raó, passen per alt o escapen a la descripció. La dificultat de comprendre la realitat humana no ve donada perquè siga una realitat transcendent, situada en un més enllà, fora de l’experiència normal, sinó pel motiu contrari: perquè s’endinsa d’una manera massa íntima en la nostra experiència més habitual, i constitueix una mena d’integració automàtica d’una gran quantitat de dades massa fugaces i diverses, massa òbvies i massa assumides. D’aquí la dificultat de veure-les. 

Berlin anomena aquesta capacitat de copsar allò que va sense dir perspicàcia imaginativa, o geni en la seua dimensió més elevada. Aquesta capacitat la despleguen per igual els científics, els historiadors, els novel·listes i les persones corrents dotades d’una comprensió de la vida, denominada, en el seu grau normal, sentit comú. En el camp de la literatura aquesta perspicàcia la tenia en un grau màxim Tolstoi. Llegiu al respecte l’assaig del mateix Berlin, L’eriçó i la guineu (Proa). És una qualitat també dels grans crítics literaris: la capacitat imaginativa de copsar tot allò que va sense dir en un text, cosa que resulta fonamental per entendre i explicar la seua força. Els grans crítics eixamplen els textos literaris.

A les dificultats que el doctor Johnson exposava en el seu pròleg per excusar els defectes del seu diccionari, n’hi ha una altra que no esmenta, però que vull recordar: tenia mala salut i era pobre. Així i tot, Samuel Johnson va escriure el primer diccionari de la llengua anglesa.