dijous, 11 de juliol de 2019

Regirant el disc dur de l’ordinador

M’agrada aprofitar les vacances d’estiu per posar una mica d’ordre en el disc dur de l’ordinador. Faig algunes còpies de seguretat, reorganitze arxius i carpetes i, sobretot, intente fer neteja. Al mateix temps, repasse alguns dels fitxers que ja ni recordava que tenia, com ara apunts per a futures entrades del blog i notes de les lectures que he anat fent. He rellegit ara les que vaig prendre de Contra toda esperanza, les memòries de Nadiezhda Mandelstam, la dona del poeta rus Ossip Mandelstam, desaparegut als camps de concentració soviètics, que vaig llegir l’estiu passat. Nadiezhda Mandelstam va sobreviure per a contar-ho. Va sobreviure de miracle, per pura xamba, com Primo Levi d’Auschwitz. Les seues memòries no són un relat i un testimoni del Gulag, com els llibres de Soljinitsin, de Xalàmov o de Ginzburg, sinó del sistema que portava al Gulag. En realitat, tot era Gulag, des del moment que la repressió i la delació amarava la vida quotidiana de cap a cap. Ningú no estava segur i ningú no podia estar segur. Una de les coses més impressionants d’aquell temps, tal com ho conta l’autora, és que tothom somreia. Una actitud adusta, seriosa, una cara de pocs amics, s’hauria considerat un signe manifest de desafecció, una mostra de disgust i de rebuig. Riure, d’altra banda, hauria estat un signe inequívoc de sarcasme i de crítica. Per tant, la gent evitava tots dos extrems, igualment perillosos, i somreia. Tothom somreia. Ni seriosos ni riallers. El fil conductor d’aquest llibre és la narració del destí d’Ossip Maldenstam, lent i inexorable, i de mols altres com ell. La maquinària estatal no tenia pressa, perquè sabia que no hi havia escapatòria. La lentitud del càstig era un signe de la seguretat del poder estatal i al mateix temps una manera refinada —efectiva— d’expandir el terror. 

Nadiezhda Mandelstam també tracta en Contra toda esperanza, des d’un punt de vista humanista, l’enorme trasbals que va representar la revolució soviètica en la vida de la gent. Van desaparèixer les persones bondadoses, observa en un pas. De la mateixa manera que el més segur era somriure —ni riure ni mostrar-se seriós—, en el nou món calia ser dur, directe i brutal, racional, deixant enrere qualsevol reminisciència burgesa. A la vista dels resultats, l’autora reflexiona sobre el paper que els intel·lectuals van tenir en tota aquesta transformació radical d’una societat: «no hem d’oblidar que la cultura no representa únicament la capa superior de la població, sinò allò que es transmet per herència de generació en generació, aquesta continuïtat sense la qual la vida s’esfondra. “El que s’hereta” és de vegades insuportable i pren formes estancades, però en el seu conjunt no deu ser tan terrible ja que el gènere humà resisteix i existeix. El que amenaça el gènere humà no és la moral heretada, sinó l’extremada inventiva de les seues capes més inquietes». Nadiezhda Mandelstam en salvava els poetes, però, i recordava que «Mandelstam qualifica el poeta de “pertorbador del sentit”, però no es tracta d’una rebel·lió contra els pilars, els principis i la continuïtat, sinó més aviat del rebuig de la imatge estancada, de la frase caduca, morta, que deforma el sentit. Ve a ser una crida a la vida, a l’observació viva, a l’enregistrament dels fets, és a dir, a la lluita contra tot estancament». 

En el seu llibre recorda moltes de les coses que va dir el seu marit i els seus companys de generació. Entre les notes que vaig prendre, hi he retrobat ara una en què es resumeix la concepció de la lectura d’Ossip Mandelstam. Ve a coincidir, més o menys, amb la lectura activa que reivindicava Proust, tal com he comentat en les entrades anteriors, però Mandelstam hi aporta uns matisos interessants. Segons Nadiezhda Mandelstam, el seu marit deia que «la gent, quan llegeix, se submergeix en un món il·lusori i procura recordar el que ha llegit, amb altres paraules, es lliura del tot al poder de la lletra impresa. Mandelstam proposava que es llegís sense recordar, sinó recordant-se, és a dir, comprovant cada paraula amb la seua pròpia experiència o bé confrontant-la amb la seua pròpia idea principal, la mateixa que dóna personalitat a l’individu. Al seu judici, en la lectura passiva, “recordada”, s’ha estructurat al llarg dels segles la propaganda d’ideals comuns a tots i s’oferien per al consum massiu veritats ja fabricades i ben polides. Una lectura semblant no desperta l’intel·lecte, sinó que es converteix en una mena d’hipnosi, encara que l’època moderna té recursos més poderosos per privar l’home de voluntat».

Amb una mica d’inquietud, perquè m’hi veig al·ludit, constate que per a Mandelstam la literatura passiva era la literatura recordada, és a dir, la literatura que es memoritza, però que no s’assimila interiorment ni produeix en el lector un moviment cap a una altra cosa. Com us podeu imaginar, jo vaig titulat el meu últim llibre La literatura recordada no pensant en aquestes paraules de Mandelstam. El títol va ser suggerit per un text del crític Georges Poulet, tal com vaig explicar en el contrapunt 10: «Poulet escriu que “comprendre és llegir, però llegir es rellegir; o, més exactament, reviure. De la mateixa manera que hi ha un temps retrobat, hi ha també una lectura refeta, una experiència reviscuda, una comprensió rectificada. L'acte crític per excel·lència és aquell pel qual, a través de la totalitat d'una obra rellegida o descoberta retrospectivament, es detecten les freqüències significatives i les obsessions reveladores. Criticar, per tant, és recordar”». Està clar que per a Poulet la literatura recordada no era el mateix que per a Mandelstam. Era una manera de referir-se a la crítica literària, que refà, amplifica i transforma el procés de creació de l’obra literària criticada. Georges Poulet deia que la crítica literària, per ser una presa de consciència de la creació literària, era superior a aquesta, i que la crítica literària era la forma superior de la literatura.

1 comentari:

  1. Nadia Mandelstam i literatura recordada. La coincidència que es dona aquí és que l'obra d'Ossip es conserva gràcies a què Nadia en va aprendre tots els poemes de memòria (i nonomés els seus, sinó també els de Maria Akhmatova). Era la necessitat de no deixar res escrit que fos delatable. Això, si més no, ho explica Iosif Brodski. Finalment, no sé si Nadia desmenteix Ossip -segons Brodski- en la seva opinió sobre literatura recordada, ja que Brodski explica que la claredat i la inexorabilitat de les pàgines de Nadia reflecteixen el caràcter de la seva ment però també conseqüències estilístiques de la poesia que havia format el seu esperit... els seus llibres no són sinó un "post-scriptum" a aquella suprema versió del llenguatge que és essencialment poesia que ella havia assimilat en si... (tret d'un assaig que es diu "Nadezda Mandelstam(1899-1980)" i es troba en el recull "Less than one" ).
    En tot cas, és molt bo recordar aquesta parella de la "literatura recordada".

    ResponElimina