dilluns, 21 d’octubre de 2019

La Venus de les pells

Leopold von Sacher-Masoch (1836-1895) va ser un escriptor molt reconegut en la seua època. Les seues novel·les van ser admirades per contemporanis seus tan prestigiosos com Zola i Ibsen. Ho ignore tot d’aquesta producció literària, que comprèn més de cent obres. Segons la informació que ofereix la Viquipèdia, les novel·les de Sacher-Masoch descriuen la vida, els paisatges i els costums de les minories ètniques de la seua Galítsia natal, especialment dels jueus, pels quals va mostrar sempre una gran simpatia. Ell mateix s’anomenava «el Turguenev de la petita Rússia», aquesta regió històrica de l’Imperi austrohongarès, avui dividida entre Polònia i Ucraïna. Del 1881 al 1885 va publicar a Leipzig una revista mensual que tenia com a objectiu lluitar per la tolerància i la integració dels jueus, i també per l’emancipació de les dones. Durant els últims anys de la seua vida va emprendre diverses iniciatives per oposar-se a l’antisemitisme local. 

Què en queda, de tot això? Si avui encara es recorda el nom d’aquest escriptor és perquè el seu cognom va inspirar la paraula masoquisme, encunyada per un contemporani seu, el psiquiatra austríac Richard von Krafft-Ebing, per definir certs comportaments sexuals. Llegim en la Viquipèdia que Krafft-Ebing «li va atorgar aquest dubtós honor a causa de les peculiars afeccions dels seus personatges», sobretot els de la seua novel·la La Venus de les pells, pràcticament l’única resta de la seua obra que encara es llegeix o s’esmenta. El fet és que el nom del pobre Sacher-Masoch ha quedat associat a una conducta sexual, o a una patologia per a alguns, com un modest complement de Sade i del sadisme. Una injustícia literària? O un exemple més de l’enorme quantitat de lletra morta que inevitablement acumula la història de la literatura?

El lector en català ho pot comprovar a partir d’ara pel seu compte, gràcies a una nova editorial, Nexum Edicions, que s’ha estrenat publicant dues traduccions: La Venus de les pells de Sacher-Masoch i 12 anys d’esclavitud, de Solomon Northup. Aquest últim títol narra la història del seu autor, un home negre dels estats del nord dels Estats Units que un dia va ser raptat, traslladat al sud i venut com a esclau, condició en què va passar dotze anys de la seua vida. Publicat amb èxit al segle XIX, el llibre va caure en l’oblit fins que el 1968 els historiadors Joseph Logsdon i Sue Eakin el van recuperar. 

Passem a La Venus de les pells. Està encapçalada per un epígraf del Llibre de Judit (16, 7) que pot fer arrufar el nas a més d’un, i encara més a més d’una: «Déu el va castigar i el va posar en mans d’una dona». D’entrada, la frase sembla una expressió clara —una més— de misogínia. Què li pot passar de pitjor a un home que quedar en mans d’una dona? Però la novel·la de Sacher-Masoch no admet una lectura amb aquesta clau misògina. La submissió a la dona, per al protagonista d’aquesta novel·la, és una font de voluptuositat, no un càstig. La frase bíblica, tal com apareix, m’ha fet malfiar una mica i he volgut comprovar-la pel meu compte. En la Bíblia de Montserrat es pot llegir: «El Senyor totpoderós els ha anorreats, els ha confosos per mà d’una dona». La traducció clàssica al castellà de Casiodoro de la Reina diu pràcticament el mateix: «el Dios Omnipotente lo entregó en manos de una mujer que lo mató y por su mano fue frustrado». El sentit de la frase sembla prou clar: Déu el va castigar, i per a més ignomínia el va castigar per mitjà d’una dona. No vol dir que el fet d’estar en mans d’una dona fos ja un càstig. Quina Bíblia feia servir Sacher-Masoch? Va retorçar l’original bíblic d’acord amb els seus interessos personals i literaris?

Tant se val, deixem l’epígraf i passem a la novel·la d’una vegada. La Venus de les pells pren la forma d’un relat emmarcat en què el protagonista, Severin von Kusiemski, exposa la història de la seua relació amb Wanda von Dunajew al narrador personatge, després que aquest li contés un somni que havia tingut amb una Venus coberta de pells. Severin conta al seu torn com es va enamorar de Wanda i com va aconseguir que el tractés com un esclau, en formes cada vegada més humillants. Defensa el seu comportament amb l’argument que «el dolor posseeix per a mi un rar encant, i que res encén més la meva passió que la tirania, la crueltat i, sobretot, la infidelitat d'una dona bella». Al llarg de la novel·la apareixen de manera recurrent detalls relacionats tradicionalment amb el sadomasoquisme, com ara el fetitxisme dels vestits de cuir o de pells, i fins i tot la signatura d'un contracte de submissió. No en diré més per no fer-ne l’espòiler. De tota manera, l’argument de la història és bastant prim. Està interromput constantment per diàlegs i intervencions de Severin en què exposa les seues elucubracions sobre el desig de ser subjugat per la seua amant. Així, recorda una frase, que atribueix a Goethe, segons la qual «cal ser enclusa o martell», com una síntesi perfecta que defineix la relació entre l’home i la dona. Un dels dos ha de manar i l’altre, simètricament, ha d’obeir. A l’home «no li queda altre remei que ser el tirà o l’esclau de la dona. Tan bon punt cedeix, el seu coll resta junyit al jou i ben aviat li cauen a sobre cops de fuet». Tot plegat ve a justificar, apriorísticament, la pulsió masoquista: «Estimar, ésser estimat, quina joia! I, això no obstant, com empal·lideix l’encant de tot plegat si el comparem amb la turmentadora felicitat absoluta d’adorar una dona que ens ha convertit en una joguina, de ser esclaus d’una bella tirana que ens humilia despietadament».

Aquests fragments, en què s’expressa l’exaltació voluptuosa de ser dominat i castigat, es combinen amb diverses disquisicions amb un fort caràcter d’època, com ara quan Severin sentencia que «la naturalesa de la dona és la manca de caràcter» i que «un home sempre segueix uns principis, fins i tot quan és egoista i malvat, però una dona mai no segueix altra cosa que els seus impulsos». 

Desconnectades de tot contacte amb la realitat, aquestes disquisicions reforcen el caràcter claustrofòbic de la novel·la. Els personatges només viuen per a l’eros, en un món tancat i aïllat de qualsevol intrusió externa, un món obsessiu, que defuig i ignora tot el que no li dóna raó, on la vida quotidiana queda abolida. Es tracta d’un erotisme amb un fort component esteticista, sovint motivat per quadres i escultures, que es manifesta en descripcions deliberadament literàries: «Els seus llavis freds tenien la fragància fresquíssima i gebrada d’una rosa tardorenca que s’acaba de badar i floreix solitària entre tiges nues i fulles grogues, i sobre el calze de la qual el primer gebre ha penjat minúsculs diamants de gel». De nou, com en algunes de les consideracions sobre les dones que he citat abans, La Venus de les pells mostra el seu caràcter de novel·la d’època: és un exemple típic de la novel·la decadentista que es va practicar a finals del XIX.

El protagonista justifica les seues tendències eròtiques per la seua hipersensualitat, entesa com una mena d’hipertròfia de la imaginació eròtica. També, per la seua tendència al diletantisme en totes les facetes de la vida. Reconeix que «també en l’amor soc un diletant que mai no ha anat més enllà dels preliminars, del primer acte». Cal fer notar que durant tota la novel·la Severin no manté cap mena de relació sexual amb Wanda. Ni tan sols hi ha una descripció del cos de la dona. Severin és un objecte passiu, excitat en el seu món interior, però que ofereix pocs al·licients a l’altra part. El contracte que signen tots dos, en què Severin es compromet a ser l’esclau de Wanda, és il·lustratiu al respecte: de fet, no és el masoquista el que es compromet a obeir la dona, sinó que obliga la seua parella a actuar com ell vol. Malgrat les aparences, el masoquista controla i organitza la relació, no la figura dominant. Wanda, com era d’esperar, s’acaba avorrint. 

La novel·la es tanca amb l’exposició explícita de la moralitat que es pot extreure d’aquesta història. Després de les parrafades sobre la dona que he citat abans, resulta sorprenentment progressista. Com a mínim, mostra una certa consciència dels condicionaments històrics. Severin, amb l’aplom que el caracteritza, conclou «que la dona, tal com l’ha creat a naturalesa i tal com l’home la tracta actualment, és enemiga de l’home, i només pot ser esclava o dèspota de l’home, però mai la seva companya. Només podrà ser-ho quan tingui els mateixos drets que ell, i sigui igual que ell pel que fa a l’educació i el treball. Ara per ara, únicament comptem amb l’opció de ser martell o enclusa, i jo vaig ser tan ase que vaig permetre que una dona em convertís en el seu esclau. M’entens? Aquesta és la moral del relat: qui es deixa fuetejar, es mereix que el fuetegin». De fet, la seua experiència amb Wanda el «cura» de la seua passió eròtica. Severin afirma, impertèrrit, que no sols ha estat un hipersensual i un diletant, sinó un ase rematat. 

I ara, la qüestió essencial. Quin és el valor literari d’aquesta novel·la? Confesse que no m’ha acabat d’interessar. Me l’he llegida fins al final, però amb una mica d’impaciència. Així i tot, de tant en tant hi he advertit algun fragment redactat amb malícia, que porta la marca d’un bon escriptor. Em quede amb aquesta descripció: «Després d’un xàfec breu però enèrgic, vam sortir plegats al prat i vam anar a veure l’estàtua de Venus. Al voltant nostre tot exhalava vigoria; la boirina s’alçava cap al cel com núvols d’encens; l’arc de sant Martí, mig desfet, encara era suspès en l’aire; els arbres seguien vessant gotes, i els rossinyols i els pinsans saltironaven de branca en branca, refilant alegrement, com si estiguessin contentíssims per alguna raó. Tot està amarat d’una fragància fresca. No podem travessar el prat perquè encara és moll. Sembla, sota la llum del sol, una basseta, i la deessa de l’amor sembla sorgir de les ondulacions de la seva superfície de mirall. Un eixam de mosquits que li balla al voltant del cap fa l’efecte, en la llum solar, que, suspès sobre ella, li conforma com una aurèola». 

L’editor català de La Venus de les pells, amb perspicàcia comercial, ha posat una faixa al llibre que proclama: «Les “cinquanta ombres” del segle XIX». No puc dir-ne res. No he llegit les Cinquanta ombres d’en Grey, ni tan sols n’he vist l’adaptació cinematogràfica. Tampoc no he vist cap de les adaptacions cinematogràfiques que s’han fet de La Venus de les pells. L’última, de Roman Polanski, és del 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada