dissabte, 9 de novembre de 2019

La literatura és l’expressió d’una societat

En el contrapunt 57 de La literatura recordada, hi vaig al·ludir a la definició de la literatura de Francesco De Sanctis que Pla citava sovint: «la literatura és reflex d’una societat determinada en un determinat moment». En realitat, el crític italià va escriure, més concisament, en la seua Storia della letteratura italiana, que «la letteratura è l’espressione della società». Per a Pla, aquest axioma implicava «que l’escriptor té una responsabilitat total davant de l’època que li ha tocat viure. La primera obligació d’un escriptor és observar, relatar, manifestar l’època en què es troba. Això és infinitament més important que les inútils i estèrils temptatives per a arribar a una originalitat salvatge i primigènia». 

Pensava que, tal com reporta Pla, va ser De Sanctis qui va encunyar aquesta fórmula. El passat cap de setmana, però, vaig llegir en un estudi sobre l’assaig, de Pierre Glaudes i Jean-François Louette, en el capítol dedicat a les formes que pren aquest gènere al segle XIX, que «durant aquest època s’estén la idea, formulada per Louis de Bonald en De la législation primitive, segons la qual “la littérature est l’expression de la société”». De Sanctis, per tant, i sembla que altres autors també, va repetir aquest fórmula que, com se sol dir, va fer fortuna. De seguida, és clar, se’m va plantejar una pregunta inevitable. Qui era Louis de Bonald? Segons la Gran enciclopèdia catalana, Louis Gabriel Ambroise Bonald, nascut el 1754 i mort el 1840, va ser un escriptor i polític francès, capdavanter del pensament contrarevolucionari, del legitimisme i del tradicionalisme filosòfic. En la seua obra va rebutjar els postulats racionalistes del segle XVIII, afirmant que la font de tot coneixement és la revelació i que la monarquia és de dret natural. Va ser, doncs, com diria Fuster, un venerable barba reaccionari. Comence a preguntar a Mr. Google i de seguida m’apareixen molts textos i referències sobre el personatge, avui pràcticament oblidat. El fet és que va ser el principal impulsor del pensament contrarevolucionari o antimodernista, que a França va ser tan important, i que es va estendre per tota Europa fins ben entrat el segle XX. Joseph de Maistre, un dels més intel·ligents representants de la reacció intel·lectual contra la Revolució Francesa, li va comentar una vegada: «Je n´ai rien pensé que vous n´ayez écrit, je n´ai rien écrit que vous ne l´ayez pensé». 

Però el que m’interessava era la seua definició de literatura. Per a Glaudes i Louette el dictum de Bonald il·lustra la nova consciència que apareix al segle XIX sobre el fet literari: es considera que la literatura no sols influeix sobre els comportaments humans, sinó que els revela en la seua veritat millor que les especulacions dels pensadors sistemàtics. Aquesta confiança en el poder revelador de la literatura coincidia amb el desig de conèixer que anima els homes d’aquest segle. A l’endemà de la Revolució, es feia urgent de mesurar l’amplitud del trencament amb el passat. 

He continuat googlejant i he topat de seguida amb la reproducció completa d’un assaig: La littérature expression de la Société, d’Arsène Soreil, publicat el 1931 en la Revue belge de philologie et d'histoire. Soreil hi remarca que l’enunciat encunyat per Louis de Bonald, que molts van repetir al llarg del segle XIX, va acabar adquirint un sentit molt més ric que el que tenia per al seu autor. De fet, es va reinterpretar a l’inrevés de l’esperit que l’havia feta nàixer, insistint que la literatura, com l’art en general, depenia del seu medi des de tots els punts de vista. Alguns hi van afegir un matís imperatiu: la literatura havia de ser l’expressió de la societat. L’escriptor havia d’extreure la inspiració del seu medi immediat. Calia ser del temps. La bellesa artística es considerava relativa, deslligada de tot dogmatisme estètic. Per a Bonald, en canvi, la bellesa literària era sempre la mateixa en totes les èpoques i en tots els pobles. Només admetia, si de cas, diferents graus de desenvolupament. Bonald no havia volgut indicar amb la seua definició que hi ha una connexió entre una obra literària i la constitució social del medi on s’havia produït. Cercava només un criteri fàcil que li permetés descriure la forma d’una societat en qualsevol moment de la seua història. Pla, per la seua banda, ja ho hem vist, en treia unes altres conseqüències.

Arsène Soreil conclou el seu assaig amb l’afirmació que res no es perpetua, ni les definicions lapidàries, si no canvia. La frase famosa d’Il gattopardo —ha de canviar alguna cosa perquè tot continue igual— ha fet oblidar que sovint tot es transforma, encara que aparentment continue com sempre.

Arsène Soreil va ser un escriptor belga, d’expressió francesa, nascut el 1893 i mort 1989. Com a assagista, va escriure, entre altres obres, Essai littéraire sur le Vicomte de Bonald (1942) i L'art d'écrire (1946). És autor també de Dure Ardenne (1933), unes memòries d’infantesa reeditades nombroses vegades.

1 comentari: