dilluns, 28 d’octubre de 2019

Les citacions que encapçalen el «Llibre de meravelles» d’Estellés

La setmana passada vaig acabar de llegir i comentar el Llibre de meravelles d’Estellés en els quatre grups de segon de batxillerat que tinc enguany. L’última classe la vaig dedicar a les cinc citacions que encapçalen aquest llibre. Era una bona manera de treure’n conclusions i de destacar-ne algunes de les característiques principals. De fet, la majoria dels poemes —no tots, però— del Llibre de meravelles porten un epígraf, una citació curta que al·ludeix al contingut o a algun aspecte del contingut. De vegades, la referència és molt clara i directa. L’epígraf que encapçala «Els amants» —«la carn vol carn», extret del «Cant espiritual» d’Ausiàs March—, remarca el caràcter inevitable, imperiós, de la passió eròtica, comparada metafòricament amb un vent o un huracà. A més, per mitjà de l’epígraf Ausiàs March es contraposa als poetes citats en el cos del poema: López-Picó, Petrarca, Bécquer i Riba, una manera d’indicar que una altra poesia és possible: que hi ha uns altres models. D’altres vegades, la funció de l’epígraf és suggerir un contrast irònic, com en «Arbres de pols». Aquest poema, una estampa de l’ambient deprimit i provincià de la València de la postguerra, porta un epígraf d’un poeta valencià de la primera meitat del segle XVI, Joan Batista Anyés: «Oïu, mortals, oïu grans meravelles…» Sempre s’estableix un joc semàntic entre el títol, l’epígraf i el cos del poema. 

La majoria d’aquests epígrafs estan extrets de poetes valencians del nostre Segle d’Or: Ausiàs March en primer lloc, Roig, Corella… En una altra entrada d’aquest blog (vegeu El «Llibre de meravelles» de Vicent Andrés Estellés: un mapa de la ciutat de València) vaig assenyalar que, a més d’una crònica de la València de la postguerra, el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés és també una guia del passat i present de la ciutat, de la seua història i del seu espai físic. Estellés esmenta obsessivament ens els poemes d’aquest llibre els carrers de València i els encapçala amb versos dels poetes valencians medievals. Aquests dos eixos —topogràfic i literari— es fonen en «Ací», en què la figura d’Ausiàs March apareix lligada a carrers i llocs de la ciutat: el carrer de Cabillers, on hi havia la seua casa; la Seu, entrant per la plaça de l’Almoina, on hi ha la seua tomba. Hi apareixen, també, referències als últims anys de la vida de March, al debat poètic que va mantenir amb alguns membres de l’escola satírica valenciana, als versos en què sentencia orgullosament: «io són aquest…» L’itinerari que proposa el poema ens du fora de la ciutat de València, a Beniarjó i Gandia, on la família March tenia les seues possessions.

Centrem-nos ara en les cinc citacions que encapçalen el llibre, com una mena de marc introductori. La primera és un vers d’Ausiàs March: «Enyor lo temps que no pot ser cobrat». Enyore el temps que no es pot recuperar. El vers al·ludeix directament al fet que el Llibre de meravelles es presenta com la crònica d’un temps passat, d’un passat pròxim, el de la postguerra, però molt diferent del moment en què es va escriure. Segons va apuntar el mateix Estellés en la nota prèvia de la primera edició, el Llibre de meravelles va ser escrit entre 1956 i 1958, encara que la primera edició de l’obra data del 1971. Molts dels poemes adopten la perspectiva narrativa del record i són nombroses les expressions que hi fan referència: «Davant el temple de Sant Agustí, paraven / autobusos, tramvies grocs. Evoque una plaça / polsosa, d’arbres trists. Ara tot ha canviat. / Jo recorde un vell pati, i a dins una tartana. / Recorde el passadís, tot pixat, de Sant Pau», («Arbres de pols»). Sorprenentment, el record d’aquest temps dramàtic i opressiu va acompanyat, en alguns poemes si més no, d’un sentiment d’enyorança. Malgrat tot, també es va viure durant aquell temps, i hi va haver esperança i s’al·ludeix més d’una vegada a la il·lusió d’una parella jove en estrenar la vida. El poema més significatiu d’aquest aspecte del Llibre de meravelles és segurament «Demà serà una cançó», emmarcat pel vers «Animal de records, lent i trist animal». Els records se centren en aquest poema en aspectes vitals i feliços: una parella al cinema, la nit de sant Josep, «mentre féieu l’amor en aquella terrassa». Què és el que demà serà una cançó? El que es va viure. El record el el convertirà en una cançó, en un poema. Aquest poema apareix recorregut per una tensió entre la felicitat del record i el seu contrast, dolorós, amb el moment present, encara que no es diuen els motius d’aquest abatiment, de la tristesa i la lentitud de l’animal de records. Potser, el pas del temps, o la malaltia. Sembla una paràfrasi d’aquells versos de Dante: «Nessun maggior dolore che ricordarsi / del tempo felice nella miseria».

La segona citació reprodueix un fragment d’un estudi de Miquel Batllori sobre el Llibre de meravelles de Ramon Llull. El títol del llibre d’Estellés, evidentment, és una al·lusió directa a aquesta obra de Llull. Per cert, el primer dia de classe que dediquem a comentar el Llibre de meravelles d’Estellés, sempre hi ha algun alumne que, solemne i seriós, es presenta amb el totxo de Llull. Continuem. Estellés reutilitza en clau irònica el títol d’aquesta obra medieval. Però la citació de Batllori indica que cal anar més enllà. El Llibre de meravelles de Llull és una enciclopèdia en forma novel·lada. El protagonista, Fèlix, viatja per tot el món meravellant-se de tot el que veu. Aquest fet de meravellar-se és una barreja de sorpresa, admiració i curiositat per totes les coses, que és tot l’univers. En aquest sentit, l’itinerari novel·lesc que segueix Fèlix constitueix una mena de guia espiritual. De la mateixa manera, el Llibre de meravelles d’Estellés es pot considerar un retaule, gairebé enciclopèdic, d’una ciutat en un temps concret. L’expressió de «guia espiritual» apunta a la voluntat, com s’assenyala en «Testament mural», de «viure, de perviure». Després de la gran catàstrofe, dir és l’única possibilitat que queda als vençuts. 

La tercera citació és un altre vers d’Ausiàs March: «Passe, penant, un riu de mort lo dia», que indica el que és segurament l’aspecte del temps de la postguerra més destacat per Estellés en el seu llibre: la mort. Com va escriure Fuster en el pròleg a Recomane tenebres, «la mort fou aleshores més “mort” que mai». Havia mort molta gent durant la guerra. Durant la postguerra va morir molta gent també a causa de la repressió política, de la fam i de la falta de medicines. Es podrien citar una llarga llista de poemes del Llibre de meravelles que estan centrats en aquest motiu temàtic, com «L’estampeta», emmarcat per la referència a una noia que sempre va vestida de dol: «De dol sempre, de dol per a tota la vida». O «Temps» i, sobretot, els poemes de la secció del VI, que culminen en el que porta per títol «La mort invicta». La mort no apareix mai com una abstracció metafísica. És sempre la defunció, el cadàver, «els morts tots plens de mosques vora les carreteres».

La quarta citació reprodueix dos versos de Teodor Llorente: «Amor, te’n recordes? Era temps de guerra. / llegia i llegia los públics papers». Era temps de guerra: l’inici de la postguerra espanyola va coincidir amb l’inici de la Segona Guerra Mundial. La guerra d’Espanya n’havia estat l’assaig preliminar. Va ser el moment en què la repressió franquista va atènyer el seu punt més alt. Paradoxalment, va ser un temps d’esperança: tots pensaven que amb la derrota de Hitler i Mussolini el següent a caure seria Franco: «I tots pensaven que era cosa de quatre dies. / O de quatre setmanes a més posar, qui sap», i per això «els pares escoltaven ràdios estrangeres», com don Teodor llegia els diaris, «los públics papers» que en deia ell. 

La cinquena i última citació és, de nou, uns versos d’Ausiàs March: «Vengut és temps que serà conegut, / l’hom que son cor haurà fort o covard». Ha arribat el temps que se sabrà qui és valent i qui covard. En un temps tan dramàtic, serà covard l’escriptor que es gira d’esquena a la realitat, i valent el qui la denuncia, encara que haja de pagar el preu de no poder publicar a causa de la censura. Els versos de March apunten a un aspecte problemàtic, des del punt de vista de la història de la literatura, del Llibre de meravelles: la seua inclusió o no en el corrent del realisme històric. De fet, només els poemes agrupats en Propietats de la pena, l’última part del llibre, admetrien de ser considerats com a característics d’aquest corrent literari. Sobretot, «Assumiràs la veu d’un poble», un poema comparable a l’«Inici de càntic en el temple», d’Espriu, amb el seu «ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble», o a «Pido la voz y la palabra», de Blas de Otero. En aquests poemes el poeta es presenta com el portantveu de la seua comunitat, del seu poble, i en nom d’ell denuncia l’opressió política i la injustícia social. Es tracta d’una poesia políticament compromesa, de denúncia social. La individualitat del poeta, i la seu mateixa obra, queden subordinades a aquest compromís. Però aquest «assumiras la veu d’un poble» contrasta amb el poema inicial del llibre que insisteix a presentar el poeta com «un entre tants». Tots els poemes del Llibre de meravelles, excepte els de l’última part, responen a aquesta actitud: una actitud de testimoni. L’última part del llibre em sembla un pegat en el conjunt del llibre, que contradiu l’anterior, encara que alguns hi hagen volgut veure una relació lògica, en el sentit que al final el poeta troba un destí imbricat en la seua comunitat. «Assumiràs la veu d’un poble» és un dels poemes més coneguts d’Estellés, però no és precisament el millor. Ni tan sols es pot considerar un bon poema. Massa emfàtic.

Sobre aquesta qüestió l’únic que puc fer és remetre a les puntualitzacions que va fer Fuster en el seu assaig sobre Estellés. Fuster considerava que Estellés «no és el “poeta realista” de l’esquema dogmàtic, ni de bon tros. Podem qualificar-lo de “poeta de realitats” i endavant. Per aquest cantó, facciosament narratiu, l’Estellés esdevenia “col·loquial”». Una mica més endavant, Fuster insisteix sobre aquesta qüestió: «Jo no gosaria afirmar que això sigui “realisme històric”. Ja ho he dit. De més a més, avui ningú no s’interessa pel “realisme històric” i tant se val. Però sí que és un testimoniatge —o un testimoni— de la “realitat”. I escrit des d’un angle molt precís: des d’una cantonada».



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada