dissabte, 14 de desembre de 2019

El sarcasme, que, com tothom sap, és una forma higiènica i eficient de la caritat

Repasse l’article Sobre mètrica, de Gabriel Ferrater, reproduït en Sobre el llenguatge. Juntament amb algunes pàgines de les seues classes sobre Foix (editades en el Curs de literatura catalana contemporània, de Ferrater), és del millor que conec per a entendre què és un vers, que no té res a veure amb el recompte de síl·labes, tal com es fa a l’escola, a l’institut i a la universitat. Gairebé sense adonar-me’n, després d’aquest article, que ja coneixia, he continuat llegint la resta del llibre. El que més m’ha interessat han estat alguns passatges descriptius del català, sobretot els que fan referència al sistema de pronoms àtons. Ferrater hi assenyala que «els trets més característics de la frase catalana són els que deriven del sistema dels pronoms personals àtons, que fan possible d'“extraposar” gairebé tot terme nominal i de representar-lo per un pronom contigu al verb», cosa que «permet de situar qualsevol terme nominal com a “tema” o “subjecte lògic” de la frase, sense recórrer al passiu tan sovint com el francès o l'anglès, i sense necessitat d'identificar, com el castellà, l'objecte directe mitjançant una preposició (si no és en alguns usos molt delimitats)». Enyorança per la gramàtica del català que pensava escriure i que no va arribar a escriure. Va preferir suïcidar-se. 

L’altre aspecte que m’ha interessat —més exactament: que m’ha divertit— d’aquests textos és l’estil sarcàstic, de vegades directament ofensiu, que es gasta a l’hora de referir-se a certs col·legues. D’entrada, afirma en un article, amb raó, que «la llengua és un afer massa important per deixar-lo a les mans dels lingüistes». En un altre text, escrit en castellà per a una enciclopèdia, remarca que «los primeros comparatistas se dejaron guiar por la intuición, que les llevó muy lejos, pero les llevó demasiado lejos». Sobre el Curso superior de sintaxis española, de Samuel Gili Gaya, observa que «això de superior deu ésser destinat a espantar les criatures, cosa enraonada, donat el contingut del llibre».

Sobre un professor Bernard Pottier, diu que «pretén d'entatxonar dins del cap dels lectors la noció que els substantius tenen un sentit “tancant” i els adjectius un sentit “obrent” (tal com acostumava adir la meva àvia; “Nostre Senyor, baixeu si no teniu feina!”)». Pel que fa a la utilització de diagrames en la lingüística, que tant de moda va estar durant una bona temporada, adverteix que «en principi, cal malfiar-se d'entrada, i molt seriosament, dels gramàtics que es complauen a traçar gràfics i diagrames. Encara que sembli estrany, la majoria reïxen a convertir una cosa tan eixuta i esquelètica com és un diagrama en un joc de miratges darrera del qual s'amaguen els més espessos misticismes. Sense metàfores, vull dir que recorren al diagrama (o també a les fórmules pseudo-matemàtiques) quan només disposen d'una intuïció que no saben desplegar en un discurs encadenat amb coherència, en mots entenedors».

Així comença l’article que porta per títol Els nivells sintàctics: «No es pot matar tot el que és gras, certament, i no és pas qüestió d'escometre tots els molins de vent d'incoherència amb què les gramàtiques estaborneixen els infants de les escoles: aquesta ventada flatulenta bufa massa forta. Que el lector em perdoni d'haver barrejat tantes metàfores en una sola frase. No és pas que em proposi de cultivar el gènere genial, com deia Degas, però el procediment no deixa d'anticipar, si més no per analogia, el tema cap on vull encaminar-me: un d'entre tants molins per escometre». No em digueu que no és una manera brillant de començar un text, més encara si pensem que està encapçalat amb un títol tan descoratjador per al lector. 

També, aquestes línies que deixen pas a l’insult directe, sense miraments, contra algunes vaques sagrades (si més no en aquell moment): «El resultat d'aquestes operacions [unes formalitzacions a partir de la lingüística] és que els ignorants propel·lits sense control (Michel Foucault, per exemple) no saben ja ni per on desbarren, i els ignorants que encara tenen frens (Jean-Paul Sartre, posem) s'han format del lingüista una imatge equivalent a la que un inquisidor medieval devia tenir de les bruixes». Al nostre Josep Maria de Sagarra també li toca rebre en el paràgraf amb què Ferrater tanca Sobre la mètrica: «El vers és una estructura doble, tan diferent dels rodolins com de la prosa, que són estructures simples. La prosa es diferencia del vers perquè només té l'estructura sintàctica, i els rodolins (el doggerel dels anglesos) se'n diferencien perquè només tenen l'estructura del tic-tac (el lector ho pot comprovar donant una ullada a qualsevol pàgina de Josep Maria de Sagarra, el més conegut fabricant de rodolins del país). El vers és fet de duplicitat, i és per això que d'escriure en vers és si fa no fa l'única manera divertida d'escriure».

Per acabar, una altra observació de Ferrater que he espigolat en aquest volum, i que fa pensar: «tot escriptor s'adona de tant en tant, i molts se n'espanten, que el seu estil no és el resultat del treball que ell fa: n'és només l'escòria, i un treball millor no en deixaria tanta».

Cap comentari:

Publica un comentari