dimecres, 11 de desembre de 2019

No hi ha res com insultar-se

En el grup que tinc enguany de literatura universal estem llegint en l’aula, en veu alta, El rei Lear, en la traducció de Joan Sellent publicada per Quaderns Crema. Intente que facen una lectura mínimament dramatitzada, però això segurament és demanar massa. Els alumnes s’entrebanquen amb els versos, o amb un mot o altre. La lectura avança amb penes i treballs, però avança. De tota manera, alguns que ho fan molt bé. Ana, que té molt de caràcter —s’enfada amb facilitat— sap donar el to just a les parrafades colèriques de Lear. Ainhoa, per la seua banda, com que estudia cant, sap impostar molt bé la veu. Quan fa el paper de bufó, que canta en algun pas, Ainhoa, fidel a l’acotació escènica, diu cantant els versos amb una melodia que improvisa sobre la marxa, per a satisfacció de tots els presents.

Potser, fer-los llegir El rei Lear a la seua edat —setze anys— i amb la formació que tenen, o que no tenen, és una mica excessiu, però… a la guerra com a la guerra! Evidentment, si els hagués obligat llegir aquesta obra pel seu compte per després comentar-la en classe, que és el que jo hauria preferit, hauria estat pitjor: se’ls hauria fet bola. La lectura en veu alta, en canvi, és més fàcil d’engolir per a ells. Llevat d’algun cas aïllat de timidesa o de discreció extremes, als alumnes els agrada llegir en veu alta. A més, de tant en tant interromp la lectura per aclarir-los algun passatge que els resulta difícil, o per remarcar-los i comentar-los alguns moments particularment importants, com ara el sol·liloqui d’Edmund, al començament de l’escena segona de l’acte primer, o l’escena de la tempesta, de nit, enmig del bruguerar, o la de Gloster i Edgar als penya-segats de Dover, o la insistència martellejant, obsessiva, en el mot «no-res». 

De tota manera, l’escena que més els ha agradat —o una de les que més els ha agradat— és la segona de l’acte II, en què Kent, cortesà fidel a Lear, insulta Oswald, un criat de Goneril, una de les filles malvades i desnaturalitzades del rei:

OSWALD ¿Per què em tractes així? Jo no sé qui ets.
KENT Jo sé qui ets tu, company.
OSWALD ¿I qui sóc?
KENT Un malparit, un pocapena que es menja el que han deixat els altres; un canalla abjecte, orgullós, frívol, servil, de tres mudes, cent lliures, brutícia i mitges d’estam; un fill de puta escagassat i busca-plets, un insolent merdós, llagoter i primmirat; un miserable d’un trist bagul, tan llepaculs que embruta la reputació dels criats i no és res més que una barreja de bandarra, captaire, covard, alcavot i fill i hereu d’una gossa petanera, i que jo estomacaré fins que gemegui clamorosament si s’atreveix a negar una sola síl·laba d’aquesta llista. 

L’entusiasme dels alumnes va arribar al punt màxim quan, més endavant, Kent etziba a Oswald: «Calla, fill de puta, lletra innecessària de l’alfabet…!» Els va fer molta gràcia això de «lletra innecessària de l’alfabet», i en van prendre nota per poder-lo amollar, en el moment oportú, sobre un adversari desprevingut. També els va encantar que tots aquests dicteris quedassen justificats, literàriament si més no, per un clàssic tan il·lustre com William Shakespeare. 

En una entrada d’Un son profund, titulada Injúries i renecs en la literatura, vaig comentar aquest aspecte de l’eloqüència literària, i en vaig citar alguns escriptors insignes que van destacar en aquest camp. Se’m va oblidar, però, d’esmentar-ne un dels millors: Karl Marx. En El 18 Brumari de Lluís Bonaparte, li diu fill de puta al nebot de Napoleó (de nom complet Charles Louis Napoléon), amb aquests mots: «ostenta el nom de Napoleó, gràcies al fet que el Code Napoléon ordena que “La recherche de la paternité est interdite”». 

Stendhal va escriure una vegada a un corresponsal seu: «il n’y a rien de plus agréable que de se dire de bonnes injures». Com sempre, la capacitat de Stendhal d’observar la realitat humana i d’expressar-la amb concisió i precisió.

Cap comentari:

Publica un comentari