Les illes de Pla

Les illes, de Josep Pla, és l’últim llibre que vaig llegir l’any passat. Aquest volum 15 de la seua Obra completa recull escrits sobre les principals illes de la Mediterrània, les que Pla va conèixer directament. Em primer lloc, és clar, les Balears: Menorca, Mallorca, Cabrera, Eivissa i Formentera. També, les illes Medes, i ja més lluny, Còrsega, Sardenya, l’illa d’Elba, Sicília i Malta. L’última part està dedicada a les illes gregues, concretament les situades en el se’n diu el cul de sac de la Mediterrània: Creta, Rodes, Xipre, algunes illes del golf Sarònic i del Dodecanès, algunes de les Cíclades, Miconos, Delos… Resultat de viatges breus, aquesta última part té un caràcter més panoràmic, més superficial —informatiu. Les anècdotes personals hi són més escasses. 

En el pròleg a aquest volum Pla s’autodefineix com un illòman —«una malaltia de l’esperit encara no qualificada pels facultatius»—, perquè les illes «us ofereixen, generalment, el millor que l’època pot presentar: paisatges magnífics, silenci, solitud, llunyania, algunes coses terrenals delicioses, una societat observable, plena d’un interès sense límit: què es pot demanar més?» Hi reitera l’observació, que ja havia llegit en altres llibres seus, que «són els insulars que viuen d’esquena al mar, que més aviat són refractaris a contemplar-lo, que donen a les illes la seva més característica personalitat. Vull dir que a les illes hi ha uns pagesos formidables, immòbils, absolutament adaptats a la limitació recalcitrants. No deixa de ser curiós —atesa la meva manera de veure— que el més important de les illes, que és el mar, hagi donat una població terrestre tan inconfusible i reconsagrada». En aquest temps de turisme massiu, però, em sembla que aquesta visió de les illes s’ha esvaït i s’ha convertit en un somni. 

El mateix Pla ho deixa ben clar en un passatge sobre les illes gregues: «les illes em tenen el cor robat. Però les illes són una qüestió molt complexa. Anys enrera, foren una pura meravella. Les del Mediterrani foren els llocs on fou possible avorrir-se amb una seguretat més profunda i assegurada —gairebé beatífica. En els últims anys, però, la insularitat, com el més acreditat dels avorriments, ha estat envaïda pel gran negoci del turisme, que les ha fetes, encara, més avorrides, però d’una altra manera. Les illes es van emplenant de gent. La vida s’hi fa cada dia més difícil. Hi passa una cosa molt curiosa. Quan en una illa hi havia purament els habitants del país, per petita que fos, semblava vastíssima. Ara, amb tanta gent, per grans que siguin, semblen estretes i petites». 

A més d’aquestes consideracions sobre les illes, en aquest pròleg Pla en fa unes altres sobre l’ofici d’escriure. Afirma que una de les coses que s’ha de saber fer en aquest ofici és estripar papers, cosa que no sempre és fàcil a causa de la vanitat i el sentimentalisme. A l’hora d’escriure, «el pitjor sentimentalisme és l’afecció més o menys clandestina, sempre morbosa, pels esforços fallits». Pla també aprofita el pròleg per a recordar el sentit del que ell anomenava el realisme sintètic: «no he estat mai partidari, en aquesta activitat, ni de la taquigrafia ni de la fotografia. La narració literària, el conte, la novel·la, han d’obeir a un mínim de realisme; però, atès que les coses han d’ésser així, el més eficient és utilitzar la tècnica del realisme sintètic. Vull dir posar en el realisme la gràcia que a hom li sigui possible de projectar-hi». Els pròlegs que Pla va redactar per als diferents lliuraments de l’Obra completa s’haurien de recollir en un sol volum. Seria molt útil i còmode. Hi trobaríem, sintetitzat, tot el que pensava sobre literatura i sobre la seua pròpia obra. 

La majoria d’aquests escrits sobre les illes presenten una forma semblant. Pla introdueix cada illa a partir de la impressió inicial que li produeix a mesura que s’hi acosta en vaixell. El paisatge de l’illa es veu sempre arribant-hi, des del mar, d’una manera dinàmica, canviant. Aquestes descripcions, que solen estar ancorades en un observador situat en un lloc i en un moment concret, semblen de vegades quadres de pintura impressionista. Responen a un intent obsessiu de captar la qualitat de la llum i del joc de colors del paisatge en un moment determinat del dia. L’anhel «fotogràfic», però, té el contrapunt d’una forta imaginació verbal, de vegades visionària, que recrea i transfigura la «fotografia» de la realitat exterior per mitjà d’una presència d’esperit contínua, manifestada per exemple en comparacions totalment inesperades. Parlant de la mena de paradís en la terra que és la vall de Sóller, a Mallorca, diu: «la gent deu haver passat per aquesta vall amb la mateixa beatitud que deuen sentir els petits organismes a dins del formatge de Roquefort». No és únicament una observació sorprenent, expressada amb un punt d’humorisme. És també enormement suggestiva. 

Una altre exemple de descripció visionària, imaginativa, d’una qualitat extraordinària, és la de l’illa de Santorin, que, com és habitual, se situa en el moment concret d’arribar-hi: «el vaixell amollà les àncores davant un penya-segat volcànic de més de cent cinquanta metres d’elevació, d’una verticalitat gairebé perfecta. Mentre es produïen les operacions de fondeig em vaig mirar el que tenia al davant: la paret de rocs vertical. Tenia una riquesa colorística prodigiosa, amb predomini de les taques de tots els matisos del roig, sobreetot els colors ferruginosos, les taques de rovell, barrejades amb una gran abundància de colors vers. Amb les primeres llums del dia —que eren les de l’hora de l’arribada— aquests colors produïen una escenografia somniada, sumptuosa, densa, com si els colors fossin el suc de la mateixa geologia. En aquell moment, aquesta escenografia es produïa davant un blau tan profund, tan sòlid, tan fosc (gairebé diria tan negre), d’una qualitat de vellut tan immòbil i espessa, que semblava un mar de tinta que hagués somniat, atès que no havia vist mai en el mercat de tinta un producte tan excel·lent. […] Aquest blau fosc de Santorin, que produeix un mar que sembla ofegat en el seu propi vòmit…». 

Sembla que a Pla Grècia no li agradava massa. Trobava el seu paisatge massa erosionat, cantellut, mineral. Per més esforços que feia, l’escampall de ruïnes no li despertava la imaginació. L’arqueologia en general, i en particular els museus amb restes arqueològiques, només tenen interès per als especialistes del ram. De totes les illes de què parla en aquest llibre, Menorca és, potser, la preferida de Pla. A Menorca, tenia la sensació de no haver canviat de país, sobretot perquè allí el règim dels vents és molt semblant a l’Empordà. Hi ha també, crec, uns factors biogràfics, que expliquen la preferència de Pla per aquesta illa, però ara no tinc temps de comprovar-los. M’he anotat aquesta descripció d’un temps de tramuntana a Menorca: «són dies, en tot cas, que semblen lleugers per al cos i per a l’esperit, en què minva la densitat microbiana de l’aire i la pròpia confusió i la pròpia densitat de la matèria. Les resistències del fatídic dualisme se suavitzen i l’engranagtge de la vida sembla untat amb el més pur i daurat oli d’oliva. La llum sembla de luxe i tot sembla moure’s i caminar devers la fascinació de la pròpia realitat i de la pròpia existència. La memòria es fa enrera i sembla desaparèixer el tedi de la impotència. Tot sembla factible». El tedi de la impotència! No puc deixar de relacionar aquestes paraules amb «l’afecció més o menys clandestina, sempre morbosa, pels esforços fallits», que he citat abans, amb què Pla definia el sentimentalisme en relació a l’ofici literari.

En les Notes de Mallorca recollides en aquest volum, hi ha unes pàgines sobre un encontre amb Joan Alcover, que complementen el retrat que en va fer en l’homenot que li va dedicar. Pla, sota l’aparença educada i correctíssima d’Alcover, hi notava un aire tràgic: «al cap de deu minuts de conversa em causa la impressió d’un home molt prudent, d’una normalitat i un bon sentit portats fins a l’extrem de la tragèdia. Sí, exactament: el bon sentit portat fins als extrems de la tragèdia! ¿Per què en el nostre país la gent que val alguna cosa té sempre aquest aspecte tràgic, internament aclaparat, insatisfet, que de tan insaatisfet és extremament rialler? Valga’m Déu! Parlàrem de coses insignificants, de la pluja i del bon temps, i a cada moment se’m descobria la profunda tristesa del senyor Alcover. Era una tragèdia continguda, voltada de la més absoluta i inoblidable bona educació. Em digueren després que es tractava de desgràcies de família. Em sembla que hi havia alguna cosa més». 

Pla esmenta també en aquestes notes sobre Mallorca un personatge totalment esfotrassat, que no coneixia, que contrasta amb la pulcritud educada de Joan Alcover. Es tracta d’un don Felip de Baranda, que va arribar a Mallorca pels voltants del 1780, sembla que desterrat. Estava saturat d’enciclopedisme i «professava la impietat i el desvergonyiment, tot d’una peça». Donat l’ambient de Mallorca en aquella època, l’aparició de don Felip de Baranda hi va tenir un gran impacte. Va acabar suïcidant-se. Pla suggereix que el seu suïcidi va ser potser el primer suïcidi wertherià de la Península. Sembla que Baranda havia llegit Goethe, com a mínim la novel·leta fatídica. El seu suïcidi va ser una mica especial, espectacular. Així el conta Pla: «Demanà a una amiga que li deixés unes pistoles. Entrà a l’habitació que ocupava. Obrí la finestra de bat a bat i mirà al carrer. En aquell moment, passava un capellà. Se li dirigí vociferant com un foll.

     —Ahora veremos —digué— si hay Dios o no lo hay.

     Se sentí una detonació i Baranda caigué a terra, cadàver». 

Pla parla també de les illes en Les escales de llevant (OC, 13), en Itàlia i el Mediterrani (OC, 37) i, de manera més fragmentària, en altres pàgines de l’Obra completa. El mateix se’n pot dir pel que fa a Joan Alcover. En l’obra de Pla hi ha una sèrie de motius insistents, obsessius —de personatges, d’incidents, de paisatges, de sensacions, de reflexions—, que van i tornen, apareixen i reapareixien, com els personatges de la Comèdia humana de Balzac, en una mena de variacions ininterrompudes. La impressió d’unitat magmàtica que produeix l’obra de Pla. Cada vegada estic més convençut, després de tants anys de llegir-lo, que Pla s’ha de llegir sencer. És l’única manera de completar-ne alguns textos, com ara aquell passatge de Les hores, tan celebrat, que se sol citar sempre com a mostra de la seua tendència al contrapunt antilíric: «jo crec que, en efecte, els ametllers són cosa de poesia, figuracions bellíssimes. Són cosa de tanta bellesa que quan, en virtut de la fugacitat de les coses, es produeix el desflorament, jo sento la mateixa buidor fonamental que vaig sentir el dia que a Càller, a Sardenya, em robaren la cartera». Doncs bé, la història del robatori de la cartera a Càller, a Sardenya, divertidíssima, la podem llegir, completa, en aquest volum de Les illes, concretament en les pàgines 284-287. La conclusió que va extreure Pla d’aquesta experiència és la següent: «A Càller vaig constatar que quan us roben la cartera no us la tornen mai més».