dilluns, 2 de març de 2020

Els fundadors: una història a tres bandes

Els fundadors, de Raül Garrigasait, aparegut recentment, és un llibre que ressegueix la creació i la història de la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins, centrant-se en les tres figures —els fundadors— que la van fer possible: Francesc Cambó, Joan Estelrich i Carles Riba. Tot i que està rigorosament documentat, i que ofereix valoracions molt matisades, no es pot considerar una obra acadèmicament erudita. Com un novel·lista, Raül Garrigasait ha presentat dramàticament els tres fundadors en tensa dialèctica amb la seua societat i el seu temps, descrivint i narrant el joc de tensions que es va establir entre unes personalitats fortament marcades i el moment històric tan trasbalsat que els va tocar viure. 

El mateix títol d’aquest llibre ja pot fer sospitar una mica al lector aquest enfocament. Els fundadors és un títol de novel·la —em va recordar de seguida, en un acte reflex, The Ambassadors, de Henry James. A més, es llegeix com una novel·la i està plantejat com una novel·la. I comença com una novel·la: «El 25 d’octubre del 1909, en una cisterna de la zona dels santuaris de la ciutat grega d’Empúries, davant les restes de dos templets, es va desenterrar el bust nu d’una estàtua masculina…» El subtítol en reforça la connotació dramàtica: Una història d’ambició, clàssics i poder. Els tres personatges protagonistes apareixen en el relat de Garrigasait com unes figures tràgiques, esquinçades, sacsejades pels esdeveniments històrics, abocades a un carreró sense sortida, més Cambó i Estelrich que no Riba. Tots tres, inevitablement, van entrar en conflicte entre ells. Tots tres, paradoxalment o no, van col·laborar en una empresa que va reeixir. L’autor assenyala al començament del seu llibre que «no seria fàcil trobar a la Catalunya d’aleshores tres personalitats més diferents. Cambó hi posava l’empenta inicial, una passió ingènua pels antics, típica dels homes d’acció de l’època, i els diners necessaris. Estelrich, el primer director, hi afegia ideologia humanística i mà esquerra. I Riba tota la resta: els coneixements, el mètode, la sensibilitat literària, la profunditat».

L’ambició, la rivalitat, els recels entre tots tres van esclatar del tot durant la guerra i la revolució. Riba es va mantenir fidel a la república, mentre que Cambó i Estelrich van fugir de Catalunya i van donar suport activament a la sublevació feixista. Per a tots dos, la lluita contra la revolució era una prioritat. Sabien que en cas de victòria dels militars sublevats la repressió contra la cultura catalana seria terrible, però pensaven que a la llarga es podria reconduir, que seria com una mena de parèntesi, com ho havia estat la dictadura de Primo de Rivera. Ara és molt fàcil saber que s’equivocaven. Estelrich, després de la guerra, al mateix temps que intentava fer mèrits davant el règim franquista, havia de lluitar debades per salvar el seu germà Bertomeu, empresonat i condemnat a mort. 

«El cert és que en aquella guerra —escriu Garrigasait— tots els fundadors i col·laboradors de la Bernat Metge estaven en fals. Els demòcrates que es van mantenir fidels a la Generalitat, com Carles Riba i els militants d’Acció Catalana, es van trobar al bàndol dels faistes que de nit s’emportaven coneguts seus al bosc i els disparaven un tret al clatell, i dels estalinistes que van assassinar i difamar el traductor Andreu Nin. Els qui van donar suport a la rebel·lió militar, com Cambó i Estelrich, es van trobar al costat d’una colla de militars ignorants que també assassinaven els demòcrates allà on podien —com van fer amb Manuel Carraso i Formiguera— i a més, en aliança amb l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista, tenien el propòsit d’arrasar les institucions i la cultura catalanes per sempre més. Els uns creien que el seu bàndol era l’únic on es podia lluitar per la democràcia; els altres van creure que era millor renunciar temporalment a la democràcia per aturar la revolució». S’ha de matisar, és clar, que la reacció de Cambó i Estelrich no era l’única possible. El mateix Garrigasait recorda el cas del canonge Carles Cardó, el gran traductor de Sèneca al català per a la Bernat Metge. S’havia exiliat a l’inici de la guerra fugint de la persecució religiosa, però es va negar sempre a donar suport als rebels.

Els fundadors es pot llegir —es llegeix— com una història apassionant de la cultura catalana dels primers quaranta anys del segle XX, travessada per tots els conflictes de la societat d’aquell temps: el pistolerisme, la vaga de la Canadenca, la dictadura de Primo de Rivera, el desafiament de la cultura de masses, la república, els anys de la guerra i de la revolució, la repressió ferotge que va seguir la derrota del 39, l’exili i les ambigüitats de la resistència… És també un llibre de crítica literària, com en les pàgines que dedica l’autor a De la natura, de Lucreci, volum que va inaugurar la Bernat Metge, «un llibre estrany i ple de pensaments provocatius», que no lligava gens amb la idea del classicisme com una força d’ordre. L’aparició d’aquest llibre va motivar una reacció furibunda de mossèn Alcover, divertidíssima per al lector actual, que va qualificar el poema de Lucreci de «criminal» i «rònegament ateu», a més de ser un «atemptat contra la raó humana i el sentit comú». Mossèn Alcover sentenciava que es tractava d’un llibre que «mereix cremar per mà del botxí». Són molt bones també les pàgines sobre la traducció de les tragèdies d’Èsquil a cura de Carles Riba, probablement la millor de totes les que va fer. Garrigasait remarca que la tria d’Èsquil, particularment de l’Orestea, es pot entendre com la resposta de Riba davant la crisi de la democràcia política durant els anys trenta. De la mateixa manera, va traduir les Vides paral·leles de Plutarc no obligat per Cambó, com reporta la llegenda divulgada per Gabriel Ferrater, sinó perquè aquest autor oferia «evocacions de personatges impregnades d’un fort sentit moral», de manera que la seua traducció podia contribuir indirectament a «omplir el “buit d’experiència moral” i a fer possible una prosa novel·lística». Riba, immens Riba. 

Garrigasait exposa també la teoria de la traducció que va posar en pràctica i insisteix en el paper decisiu que van tenir les traduccions en la constitució de la literatura catalana moderna, transformant la manera com era percebut el català, servint de camp d’experimentació per a models de llengua, enriquint-la i flexibilitzant-la, i compensant una tradició literària interrompuda. Per cert, afirma en un pas d’Els fundadors que Riba somiava traslladar al català Píndar i Tucídides i Marc Aureli, cosa que no va fer mai. En llegir això vaig tancar el llibre de cop i em vaig quedar tot consirós. Píndar traduït per Riba! Hauria estat una de les grans obres de la literatura catalana moderna. Píndar el podem llegir avui en la Bernat Metge traduït al català per Joan Triadú i, ai!, per Manuel Balasch.

Un dels motius principals d’Els fundadors, que actua com una mena de fil conductor, és la reflexió sobre la funció i el sentit dels clàssics en la cultura moderna. La idea que en tenien un Cambó i un Estelrich, és clar, era molt diferent de la de Riba. Estelrich i Cambó estaven convençuts, en plena època del pistolerisme, que els llibres de la Bernat Metge podien tenir un efecte pacificador, harmonitzador sobre la societat. Exactament, que combatrien «la incoherència social que regna entre nosaltres». El lector actual, crec, no pot evitar un sentiment de perplexitat davant aquestes expressions. Hi va haver un temps en què hi havia gent que tenia confiança en el que es podria dir els poders virtuals de la cultura. Es tractava, és clar, d’una confiança excessiva. Així i tot… 

En l’epíleg que tanca el llibre, l’autor es pregunta quin és el lloc dels clàssics en la societat de masses actual. Per què ens continuen interessant? Quin sentit té avui dedicar-se als clàssics, gairebé un segle després de la creació de la Bernat Metge? Garrigasait assenyala que els grecs i llatins són un dels nostres orígens, però que alhora són radicalment distants de nosaltres. Per això, tenen el poder de «fer trontollar els tòpics i les simplificacions del nostre temps, d’erosionar els clixés fossilitzats en el llenguatge, que són formes de ceguesa i d’incomprensió. Com que són el nostre origen i a la vegada són radicalment altres, constitueixen una font privilegiada de perplexitat, que és la porta del coneixement». En definitiva, els clàssics no són una mena de «refugi» intemporal, on ens podem evadir de les incerteses actuals. Els clàssics són clàssics perquè ens inquieten i ens interroguen. Harold Bloom sostenia que quan llegim una obra clàssica per primera vegada ens trobem amb una novetat rara i desconeguda, amb una cosa enigmàtica i estranya que ens desconcerta, més que no amb una que acompleix les nostres expectatives. Cal reconèixer que el punt de vista utilitzat per Bloom per identificar la grandesa literària no té en l’actualitat molt bona premsa. Ara es considera que tot ha de ser fàcil, accessible i correcte. No s’ha d’inquietar ningú.

La importància i el valor de la col·lecció de clàssics de la Bernat Metge en la cultura catalana és decisiva, indiscutible. Però, actituds admiratives a banda, es fa inevitable de plantejar-se una qüestió clau: quina ha estat la seua influència real? Fins a quin punt s’han llegit aquestes traduccions? Més concretament: quina ha estat la seua influència en la literatura catalana, tant en la llengua dels escriptors com en els motius de les seues obres? 

Des dels seus inicis, la Bernat Metge es va plantejar com una obra d’universalització amb l’objectiu d’integrar la cultura catalana dins la cultura europea, i també amb vocació de col·lecció popular, adreçada a tot el públic, perquè els seus efectes es fessen sentir no sols sobre una elit reduïda, sinó sobre el conjunt de la població culta. Després del 1939, va reprendre a poc a poc les seues activitats. Continuava mantenint un gran prestigi, però els seus volums tenien, en paraules de Garrigasait, una existència fantasmal. Llevat d’un clos acadèmic naturalment molt reduït, no eren llegits, o molt poc llegits. Ni tan sols entre els escriptors. De tot manera, el fet decisiu és que «els llibres s’anaven publicant i podien ser descoberts en qualsevol moment per algun lector amb sort». Per a Garrigasait, la «Bernat Metge posterior al 1939 era un tresor amagat». El 2016, la cooperativa cultural Som* va arribar a un acord amb l’Institut Cambó per adquirir-la. D’aleshores ençà, s’ha recuperat decididament, sense abandonar la línia acadèmica, la vocació de col·lecció popular, que s’ha traduït de moment en la creació de dues col·leccions complementàries: la Bernat Metge Essencial i la Bernat Metge Universal, integrades totes dues, com la Bernat Metge inicial, dins el projecte de La casa dels clàssics, amb una voluntat decidida de difondre lector el «tresor amagat». Els fundadors, a més d’un llibre de lectura apassionant, és una invitació i una incitació perquè el públic lector es faça seu aquest tresor.

Cap comentari:

Publica un comentari