Una entrevista amb Albert Hauf de Lourdes Toledo

Lourdes Toledo ha publicat en eldiario.es una entrevista amb Albert Hauf que m’afanye a recomanar-vos (podeu llegir-la completa fent clic en l’enllaç anterior). Albert Hauf és una de les personalitats més sòlides i més brillants del nostre món cultural. Sap moltíssim, però no té ni una gota de pedanteria i sí, en canvi, una visió integral de la cultura literària que en la majoria dels seus col·legues brilla per la seua absència. Escriu molt bé. Afegiu a tot això la seua fina ironia, la claredat i l’amenitat sempre presents en els seus assaigs, en les seues conferències o en les seues classes. L’únic que lamente és que ha escrit i publicat poc. 

A la pregunta de Lourdes Toledo de quina pensa que ha estat la seua aportació més rellevant, Hauf respon que «me’n quede amb la versió crítica i anotada del Tirant. El llibre més divertit que he estudiat». En el contrapunt 95 de La literatura recordada em vaig referir a aquesta edició. Hi destacava, entre altres coses, que «les notes, situades al final de cada capítol, van molt més enllà d’una funció merament auxiliar i es converteixen sovint en una mena de microtextos de crítica literària de la més alta categoria».

Torne a insistir que llegiu completa aquesta entrevista. De tota manera, no puc resistir la temptació de destacar-ne algunes coses. Sobre la situació de les humanitats en els estudis universitaris, Hauf assenyala que un dels factors que les han portat a la precarietat actual és que els mateixos filòlegs, els mateixos estudiosos de la llengua i la literatura, han volgut fer-ne ciència i «s’ho han carregat tot amb les seues obsessions i modes fugisseres, com ara la gramàtica estructural, en comptes d’ensenyar a llegir i escriure».

Un altra qüestió que toca en la seua conversa amb Lourdes Toledo és la comparació dels seus anys de professors a Gal·les, a Cardiff, amb els que ha passat a València. Encara que prefereix callar, amb fina ironia britànica deixa anar alguna puntada sobre el departament de filologia catalana de la nostra universitat. Evidentment, Cardiff era un món molt diferent. Allí, «confeccionàvem una reading list, una llista de llibres amb més de dos-cents títols per tal que els estudiants anaren llegint durant tota la carrera, i per això les vacances eren llarguíssimes, el curs durava només cinc mesos, la resta era temps per a llegir i això era un gran enriquiment. A més, els professors, a banda de ser especialistes en un aspecte, també en tocaven d’altres i discutien amb els col·legues i hi col·laboraven, la qual cosa enriquia molt. Aquí te trobes que cadascú és especialista d’un tema, i punt, s’ha acabat». Hauf reconeix que el temps ha temperat el seu entusiasme inicial en comprovar, una vegada i una altra, les limitacions del nostre panorama cultural: «organitzes actes i presentacions i vénen els de sempre: un nucli de convençuts i entusiastes».

Un motiu en què Albert Hauf sempre ha insistit molt és que els llibres es fan de llibres, que cap obra literària té una existència aïllada, de manera que «en la literatura cada llibre connecta amb una tradició que renova, i així és com s’ha d’ensenyar a escriure i a pensar, a través dels models de lectura». La lectura profunda es caracteritza per aquesta capacitat d’establir connexions i contrastos amb la tradició literària: «el meu lema sempre ha sigut que tot lliga si tens la cultura suficient per fer-ho lligar». 

Per acabar, no puc deixar d’anotar la referència de Hauf a un dictum de Manuel Azaña, que no coneixia: «com va dir Manuel Azaña, si tota la gent que opina de coses que no sap es quedés callada hi hauria un gran silenci en aquest país, que es podria aprofitar per a estudiar».