dissabte, 12 de setembre de 2020

Una autobiografia del renaixement


Gerolamo Cardano (1501-1576), metge, matemàtic, astròleg i filòsof, va ser un dels personatges més atractius i peculiars del renaixement italià. Com a matemàtic, segons informa l’Enciclopèdia catalana, va formar part del grup renaixentista que va posar les bases de l’àlgebra simbòlica: en Ars magna (1545) va donar la solució de l’equació de tercer grau a partir de la fórmula de Tartaglia, i la de la de quart grau a partir de la fórmula del seu deixeble Ferrari; en Liber de ludo aleae va presentar el primer càlcul sistemàtic de probabilitats. En medicina, va descriure el tifus exantemàtic, va estudiar el tractament de la sífilis i va tractar sobre els somnis i les determinacions del caràcter pels trets facials. Va escriure sobre qüestions filosòfiques i científiques. És autor d’una obra extensíssima, escrita tota en llatí, sobre matèries molt diverses, que ell mateix va classificar, en una successió pedagògica de sabor medieval: aritmètica i geometria, música, dialèctica, filosofia, teologia, medicina, astrologia i altres obres de gènere divers. 

A part d’aquesta activitat intel·lectual, Cardano va tenir una vida personal agitada i accidentada. Es va dedicar als jocs d’atzar per millorar les seues finances, i en va fer un mitjà de vida, ja que habitualment guanyava més que no perdia. Ara, això li va donar una mala reputació. D’una manera o altra, sempre estava barallat amb un o altre o amb tothom directament. Els últims anys de la seua vida van estar plens de desgràcies. El 1560, el seu fill Giambattista, acusat d’assassinat, va ser empresonat i executat finalment. Li van tallar el cap. Cardano no va pagar la suma de diners que la família de l’assassinada exigia com a indemnització per a salvar el seu fill. No es va poder consolar amb un altre fill que tenia, un criminal que li va donar molts maldecaps. El 1570, el mateix Cardano va ser empresonat a Bolonya acusat d’heretgia, perquè s’havia atrevit a fer l’horòscop de Jesucrist. El van alliberar poc després. Privat del dret de publicar res, es va traslladar a Roma on va redactar la seua autobiografia, que va acabar poc abans de la seua mort. N’hi ha traducció al castellà, amb el títol de Mi vida (Alianza Editorial, 1991).

És l’única obra de Cardano que continua viva per als lectors actuals. De tota manera, en els últims anys s’estan publicant diversos estudis sobre aquest autor i s’estan reeditant i traduint alguns llibres de la seua extensa producció. No tot deu ser lletra morta. Cercant informació per internet veig que han traduït també al castellà un Libro de los sueños, editat per l’Asociación Española de Neuropsiquiatría (1999). Potser és una mina. O no. Intentaré llegir-lo. 

Un dels aspectes que fa més agradable la lectura de La meua vida de Cardano és la seua insistència en els detalls. Així, ens conta que la seua manera de caminar era totalment descompassada a causa de les seues cavil·lacions, ja que, remarcava, si no prestem atenció, els peus i les mans es mouen d’acord amb l’agitació del nostre esperit. De la seua mare, recorda que era irascible, intel·ligent i memoriosa, de baixa estatura, grassa i devota. O que des dels vint-i-un anys als trenta no va poder fer el coit, cosa que el va fer envejós de qualsevol altre que no fos ell.

L’autobiografia de Cardano presenta la particularitat de no seguir un fil cronològic, sinó temàtic, oferint al lector un conjunt d’aspectes de la seua vida de manera que només al final la juxtaposició de tots proporciona una imatge global. Alguns dels temes tractats són l’aspecte corporal, la salut, l’habilitat per als debats i per a l’ensenyament; el caràcter, defectes psicològics i extraviaments; els amics i protectors, els enemics i rivals; les calúmnies, difamacions i insídies dels seus enemics, les aficions, les regles principals de conducta, el matrimoni i fills, els viatges, la felicitat, els alumnes i deixebles, etc. 

No deu ser fàcil escriure una autobiografia. Què contar de la pròpia vida? I com contar-ho? Pel que fa al primer punt, Cardano defensava el fet de parlar de coses insignificants, o que podien semblar insignificants. Adverteix que no se li escapa que algunes de les coses que conta són de poca importància, però que ell les «reporta en l’ordre en què van passar perquè quan jo les llegesca —perquè no les escric per als altres sinó per a mi sol— em donen plaer i al seu torn les altres persones —si és que algú es digna de llegir-les— sàpiguen que els casos greus tenen principis i desenvolupaments obscurs i que també a elles els solen passar coses així, encara que no se n’adonen». Per això mateix, l’ordre estrictament cronològic pot donar una aparença enganyosa a l’exposició d’una vida, una coherència i un «ordre» que no va tenir en la realitat, que només és una reconstrucció a posteriori.


En el capítol XIII, Caràcter, defectes psicològics i extraviaments, Cardano reivindica el que ell pensava que era la novetat essencial del seu llibre respecte a les autobiografies anteriors: la sinceritat. Alguns, diu, com Marc Aureli, van posar per escrit com havien de ser. Altres van transmetre a la posteritat dades reals, però suprimint les seues faltes. Ell, en canvi, volia presentar-se al nu, i això incloïa no callar els seus defectes i errades, començant pel seu caràcter, que era allò que es diu un mal caràcter. Confessava com el més gran i el més rar dels seus extraviaments una irreprimible tendència a no dir res amb més bon gust que allò que molestava els seus interlocutors, encara que procurava no ser així amb els seus benefactors i amb els poderosos: es limitava a no adular-los. Reconeixia que aquest comportament seu era un error, però no hi podia fer res. Està clar que li trobava gust. 

Pel que fa als enemics, afirma que els odiava no perquè li haguessen fet cap mal, sinó perquè li n’havien volgut fer, com ara alguns metges rivals, els quals, insidiosos, deien que els seus encerts eren deguts a la bona sort. Així i tot, en un altre pas el mateix Cardano es refereix sarcàsticament a algunes de les seues curacions. Remarca que dos curats per ell de la lepra van morir uns anys després de mort violenta. A una Marta Motta, que portava tretze anys prostrada en una butaca, sense poder caminar, la va curar, però reconeix que la resta de la seua vida va caminar encorbada. Continuem amb les insídies. Alguns feien córrer la brama que a la universitat feia classe sense alumnes, amb només els bancs. En fi… També dedica tot un capítol a parlar dels homes il·lustres que van parlar bé d’ell. D’alguns que en van parlar malament, adverteix que el van contradir per guanyar renom. I que ni a Aristòtil ni a Galè els tocà en vida de ser citat en tants llibres com ell.

En un dels capítols, el XXXI, que porta per títol Felicitat, Cardano intenta fer un balanç de la seua vida, i es pregunta si ha estat feliç. Deixant de banda el fet que la felicitat està renyida amb la nostra condició humana, Cardano afirma que podem, si més no en part, ser feliços, i que ell a la seua manera també ho va ser. En primer lloc, perquè tot el que li va passar i tot el que va viure es va donar en el moment precís, quan tocava. Tot és qüestió del moment. Coses que comencen massa aviat o massa tard se’n van al carall. La sincronització vital, per tant, seria un dels requisits per a ser feliç o per a tenir una vida afortunada. Cardano reconeix retòricament que va triar un gènere de vida no com va voler sinó com va poder, no el que devia sinó el que va pensar que seria millor. La majoria de la gent, per contra, sol contemplar la seua vida passada com una sèrie d’oportunitats perdudes, d’errades. La lucidesa posterior només fa que augmentar l’amargor. 


Hi ha una altra condició per a ser feliç, que per a Cardano és la més important, i és que correspon a la felicitat plena escollir el millor de tot el que desitgem. Saber desitjar el que ens farà feliços i no el que ens farà desgraciats, com han recomanat els moralistes de totes les èpoques. Potser ací hi ha una mena de quid pro quo. I si no ens atreu el que ens farà feliços? Tant se val. Encara que sapiguem que no hi ha felicitat en les coses humanes, la substància de les quals és inconsistent, fluixa i buida, etcètera, Cardano assenyala que hi ha alguns béns positius, com ara el repòs, la tranquil·litat, l’ordre, la varietat, el menjar, el beure, els passejos, la pràctica d’alguna habilitat que dominem bé, la neteja, l’aigua, el foc… Cardano en fa una llista ben llarga, en la qual inclou, fins i tot, la criança dels fills i el matrimoni.

Un altre capítol, el VI, està dedicat, més concretament, a la salut. Cardano, que va ser de constitució malaltissa, ens atabala amb un llarg catàleg de les malalties que va patir al llarg de la seua vida. De seguida, però, una reflexió sorprenent. Assegura que moltes vegades provocava en ell les causes d’una malaltia, perquè pensava que el benestar consistia per a ell en la sedació del dolor precedent i que, si aquest era voluntari, podia calmar-se més fàcilment. Fins i tot, de vegades, si estava sense cap dolor, el seu ànim s’omplia d’inquietud. Per això va idear de mossegar-se els llavis o de pessigar-se fins a fer-se mal. Era la manera que havia trobat de viure tranquil. Malgrat patir tantes malalties, al final es curava. Potser, segons diu ell, perquè la naturalesa transmutava els factors d’unes malalties en elements curatius d’unes altres. Sembla, per tant, que les malalties no es curaven, sinó que eren reemplaçades per unes altres. Com passa sovint amb els problemes personals i socials, no se solucionen, sinó que es desplacen, es deixen de banda, arraconats per uns altres de nous. Els problemes, com algunes malalties, envelleixen i caduquen. Els nous problemes «solucionen» els vells. 

L’últim capítol de l’autobiografia de Cardano està dedicat al seu tracte amb els homes. No se’n salva ningú, començant per ell, que és vell, i ja se sap que els vells són amargs, pesats, queixosos i ressentits. Per què acostar-s’hi? Amb ell mateix ja en tenia prou. Com a metge que era, no podia deixar de recordar que qualsevol home que tingués al davant, fos de la condició que fos, transportava sempre amb ell el seu fardell de merda i la seua ampolla d’orina. En un pla més espiritual, observa que les biblioteques estan plenes de llibres, i les ànimes nues de ciència. Copien, no escriuen, diu. Tanca aquest capítol amb una reflexió d’abast més general sobre una característica de la condició humana: el fet de no voler saber el que sí sabem i pretendre a viva força ocultar la realitat. Igual que en el pecat, en totes les altres coses. Tot és brut, va, confús, inestable i —com les pomes podrides de la branca— amb tendència a caure. Cardano remarcava que no estava dient res de nou. L’únic que feia era despullar la veritat.

Un home del renaixement? Contra la voluntat del seu pare, que volia que estudiés dret, Cardano va estudiar medicina, perquè els estudis de medicina, deia, són més simples i estan subjectes a la raó i no a les opinions dels homes. Tenia una consciència clara de viure en un temps nou. En el capítol XLI, dedicat als prodigis naturals i fenòmens entorn a la seua vida, assenyalava que el més gran que li havia passat era haver nascut en l’edat en què ja es coneix la Terra sencera, mentre que els antics no en coneixien més que la quarta part. Hi afegeix la meravella que representaven les armes de foc, la brúixola i la invenció de la impremta. Què ens queda ja, es preguntava, sinó prendre possessió dels cels?

Gerolamo Cardano va ser un savi errant i inquiet, excessiu, disposat a polemitzar i a enemistar-se amb qui fos. La seua vida va ser inestable i el seu pensament agressiu. Algun estudiós ha escrit que això és un reflex de la crisi de les idees del seu temps. Molt bé. Va escriure moltíssim, fins a l’excés. Al lector actual li pot semblar estrany que la seua condició de matemàtic vaja de bracet amb una certa tendència a la superstició. Goethe el va comparar amb Benvenuto Cellini i Montaigne, per la seua capacitat per a retratar-se amb franquesa. Crec que s’assembla molt més a Cellini. Comparteix amb el gran escultor, autor d’una també d’una autobiografia, extraordinària, que es pot llegir en català, una personalitat molt forta, infautada, molt lluny del distanciament i del bon sentit d’un Montaigne.

Cap comentari:

Publica un comentari