Literatura universal para lectores curiosos. «1. Antigüedad» és el primer d’una sèrie de quatre volums destinats a oferir una aproximació a la literatura universal. Fins ara se n’han editat dos. El segon està dedicat a l’edat mitjana. Aquest primer volum que avui ressenyem està centrat en les literatures de l’antiguitat, les de Grècia i Roma, i la Bíblia, i també les de Mesopotàmia, Egipte, Xina, l’Índia i Amèrica. En el breu pròleg amb què l’encapçala, l’autor destaca que aquest llibre no és un manual de literatura universal adreçat al món de l’ensenyament i que l’ha escrit «con la aspiración de que el aficionado a la lectura halle tesoros aún ocultos, y con la esperanza de que aquel a quien leer no entusiasma pueda degustar porciones de la mejor literatura sin indigestarse».
Aquesta obra presenta algunes característiques que la diferencien clarament del manual. En primer lloc, l’estil que fa servir l’autor, volgudament conversacional, interpel·lant sovint el lector de tu, amb el propòsit, cal suposar, de facilitar les coses a aquell «a quien leer no entusiasma». El propòsit és lloable, cosa que no vol dir que siga encertat. Per a un lector poc acostumat a llegir, per a qualsevol lector, de fet, l’estil més agradable és aquell que es basa en la precisió i en la claredat, i en l’amenitat. L’estil conversacional, insistentment conversacional, cansa de seguida. Pel que fa a l’amenitat, l’autor d’aquest llibre intenta mantenir-la introduint en l’exposició algunes anècdotes i digressions, que poden resultar curioses o entretingudes per al lector. Més sovint, el que fa és explicar qualsevol concepte utilitzat, per molt elemental que puga semblar. Així, quan observa que la literatura grega arcaica té un origen oral, hi afegeix de seguida: «lo que significa que se transmitía por la voz y se aprendía de memoria. No se escribía».
Aquest afany didàctic de no donar res per sabut i d’impartir el que en podríem dir un nivell bàsic de literatura universal, es tradueix en la pràctica en un recorregut per les literatures de l’antiguitat excessivament pla. Sobretot, perquè al llarg de tot el volum l’autor es limita a resumir el contingut o l’argument de les obres principals d’aquestes literatures sense anar més enllà. No hi fa cap consideració sobre el valor estètic de les obres, ni sobre la seua influència posterior, ni sobre la complexitat del sentit que plantegen, ni es pregunta per què unes obres tan antigues ens continuen interessant encara. El resultat és assequible i simple, potser massa simple. És a dir, poc atractiu. De tota manera, tenint en compte el tipus de lector a qui va adreçat, aquest plantejament pot resultar efectiu.
Ignacio Galaz intercala en la seua exposició moltes citacions de cada una de les obres resumides. Alguns dels capítols es converteixen de fet en un seguit de citacions encadenades amb una funció de falca o d’il·lustració del resum. El mateix autor, en l’epíleg amb què tanca el llibre, reivindica el caràcter de centó d’aquest volum, que caracteritza com «un paseo por el bosque de las letras, transitando senderos más que caminos».
A pesar de la seua voluntat de defugir la forma del manual, Ignacio Galaz n’ha seguit algunes de les convencions més habituals, com ara l’ordre cronològic a l’hora de presentar les obres i els autors. La tria d’aquests no ofereix tampoc cap sorpresa i és previsible del tot. Només les pàgines sobre les literatures de Xina, l’Índia o Egipte, que encara no formen part del bagatge que tot lector europeu mitjanament culte se suposa que ha de conèixer, aporten un cert aire exòtic.
(publicat en Blog de l’Escola de Llibreria)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada