De què va «Els còmplices»?

A finals de l’any passat us vaig anunciar que Viena Edicions em publicarà Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. En una entrada més recent us he comentat el procés d’edició d’aquest llibre, que ara ja ha entrat en impremta. Si tot va bé, començarà a distribuir-se per les llibreries al març, tal com estava previst.

Avui volia parlar-vos una mica d’Els còmplices: de què va. Com Un son profund o La literatura recordada, és un assaig de crítica literària. Presenta una forma, però, ben diferent de la d’aquests dos. Organitzat en vuit seccions i un postfaci, cada secció conté diversos assaigs o capítols, que, tot i estar estretament relacionats, admeten una lectura autònoma. En cada secció hi he resseguit diverses qüestions relacionades amb alguns motius clau de la tradició europea, a partir d’autors com ara Plini el Jove, Montaigne, Samuel Johnson, Puixkin, Stendhal, Josep Pla, Katherine Mansfield… Per exemple: hi ha una veritat que només la literatura pot copsar? És cert que alguns dels llibres que llegim ens llegeixen i ens escriuen al seu torn? A què es referia Diderot quan parlava de l’ordre sord de la literatura? Per què el diari com a gènere literari es considera suspecte? Es pot expressar la intimitat quan s’escriu? Per què la relació entre la literatura i la moralitat resulta paradoxal?

En el postfaci he relacionat dos autors que m’estime especialment: Montaigne i Erich Auerbach. Hi assenyale que la idea d’escriure Mimesi, aquesta obra mestra de la crítica literària, no li va venir a Auerbach dels Essais, però que el llibre de Montaigne —el seu to, l’ordre sord que relligava el seu aparent desordre— li va oferir un model per combinar textos molt diferents i molt separats en el temps, analitzant-los en les seues particularitats més individuals i alhora relligant-los fortament entre ells.

El mot sord que apareix en el subtítol d’Els còmplices, evidentment, no té el sentit de privat del sentit de l’oïda o d’una persona que no vol escoltar res, sinó d’un so que arriba a l’orella d’una manera somorta, o d’una acció que es desenvolupa en secret o de manera poc visible. L’ordre sord d’una obra literària al·ludeix al reflex d’una unitat íntima, més profunda que la purament formal de les plantilles acadèmiques o dels gèneres establerts.

En Els còmplices m’hi he fixat en tota una sèrie d’autors que han practicat un tipus de literatura que no es deixa enquadrar en un gènere clarament definit, o que ni tan sols encaixa en això que se sol entendre per «literatura», com ara el diari, o les correspondències, o el conte filosòfic.

Ja veieu que, tal com vaig prometre, us he dit alguna cosa sobre el subtítol del llibre. I el títol? La fotografia de la portada suggereix la idea de complicitat. Una complicitat, certament, clandestina i suspecta. Però quins són els còmplices d’Els còmplices? L’únic que puc dir-vos és que el títol al·ludeix a un aspecte que es tracta en aquest llibre. I res més, perquè si no vosaltres mateixos m’acusaríeu d’haver-vos aixafat la guitarra amb l’espòiler.