Llegint Valéry

Tal qual, de Paul Valéry, publicat per Adesiara l’any passat en traducció d’Antoni Clapés, deu ser un dels llibres a què he dedicat més temps aquests últims mesos, cosa que no és d’estranyar, ja que es tracta d’un recull de reflexions i aforismes de més de quatre-centes pàgines. Joan Fuster, en el pròleg amb què va encapçalar Consells, proverbis i insolències, advertia que els llibres d’aforismes «mai no podran ser “digeribles” a la manera que ho són una novel·la, un poema èpic, una monografia erudita o un tractat de teologia. Un paquet d’aforismes massa gruixut no admet una lectura seguida. Fatiga. Fatiga, probablement, per la seva mateixa dispersió intel·lectual, per la seva obertura sincopada, pel complement de meditació que pretén demanar…». Així i tot, no ho vaig poder evitar, i vaig llegir Tal qual d’una tirada. La mateixa dispersió i varietat d’aquest llibre m’impulsava a continuar endavant. I ara què dirà? Amb el llapis anava marcant el que més m’agradava i interessava, per tornar-hi després amb més calma.

Una vegada acabada la lectura, vaig deixar reposar el llibre una mica, només una mica, i al cap de poc hi vaig tornar, rellegint tots els passatges subratllats, fent al mateix temps una altra tria a partir d’aquesta primera. Llegia ara a petites dosis, tancava el llibre i intentava refer en la memòria el que havia llegit, com si m’hagués d’examinar. Així i tot, m’adonava que no l’acabava d’assimilar, que em costava «digerir-lo». Al final, l’única solució va ser «escriure»: prendre’n notes, copiar-ne alguns fragments, sintetitzar-ne alguns motius temàtics insistits, anotar-ne algunes referències, algunes pàgines concretes… Només aleshores vaig tenir la sensació que havia assimilat Tal qual, fins on això és possible. Així i tot, crec que és un llibre per tornar-hi de tant en tant, per rumiar-lo a fons, com si fos una mena de breviari o de llibre de capçalera.

Tal qual està organitzat en diferents seccions. En la nota que encapçala la que porta per títol Rumbs, Valéry escriu que «així com l’agulla del compàs roman prou constant mentre la ruta varia, així també es poden observar els capricis o les aplicacions successives del nostre pensament, les variacions de la nostra atenció, els incidents de la vida mental, els divertiments de la memòria, la diversitat dels desigs, de les emocions i dels impulsos, com uns desviaments definits per contrast amb no sé quina constància en la intenció profunda i essencial de l’esperit… » Valéry invita o provoca el lector a detectar, per davall d’aquest recull d’impressions i d’idees, aquesta «intenció profunda i essencial». Es podria dir que li proposa de no llegir simplement el llibre, sinó de refer-lo, de reescriure’l pel seu compte. És difícil d’estar a l’altura d’un llibre d’aquestes característiques.

Jo ara em limitaré a anotar, només, algunes de les nombroses reflexions que recull Tal qual sobre la literatura. N’hi ha un bon grapat —és un motiu insistit— sobre la perdurabilitat dels llibres. Què és el que fa que un llibre perdure? Per a Valéry, un aspecte que s’ha de tenir ben en compte és que «el valor de les obres humanes no resideix gens en elles mateixes, sinó en els desenvolupaments que reben dels altres i de les circumstàncies posteriors». Es podria afirmar, per tant, que «l’obra dura en tant que és capaç de semblar diferent d’aquella que el seu autor havia concebut». Finalment, «un tant per cent dels llibres conservats extreuen el seu valor de la desaparició dels altres llibres i de les coses que inicialment els acompanyaven. D’altres perden el seu per les mateixes destruccions que són independents de les obres i que actuen sobre una època com la taca de tinta damunt d’un dibuix».

Un altre motiu de la perdurabilitat d’una obra literària a través del temps és el que en podríem dir la seua resistència: «La millor obra és la que manté el seu secret el màxim de temps». Valéry es fixa també, és clar, en la possibilitat contrària. Per què alguns llibres —la majoria— es converteixen amb una rapidesa desoladora en lletra morta? Amb una punta d’humor, constata que «els llibres tenen els mateixos enemics que l’home: el foc, la humitat, les bestioles, el temps —i el seu propi contingut».

Valéry mostra en més d’un pas la seua desconfiança davant la literatura, com ara quan ataca la noció de «profunditat» que sol predominar entre la gent de lletres: «Tota la profunditat que donem a determinats estats només és deguda al seu allunyament de l’estat de la vida normal i no al seu apropament a coses molt importants i molt amagades». La profunditat no té res a veure amb el que és ignot ni amb cap suposada essència inefable. En realitat, «una idea profunda és una idea o una observació que transformen profundament una qüestió o una situació concreta. Si no, es tracta d’un efecte de ressonància, i aquí som en l’àmbit de la literatura». Un altre motiu per desconfiar de la literatura és que aquesta «és plena de persones que no saben ben bé què dir, però que confien en la seva necessitat d’escriure. Què succeeix? S’escriu el que passa, el que no costa ni val res. Però aquests primers termes se’ls substitueix per mots més potents, se’ls carrega, se’ls afina. Tot el vigor es fa servir per a aquestes substitucions: s’accedeix així a singulars “belleses”».

Vinga, per acabar, una crida a la calma personal, que bona falta ens fa: «El que es lamenta de la vida és el que la vida no ha donat, i mai no hauria donat. Assossega’t».