Llegir els volums de la Bernat Metge, llegir Quintilià

Els volums de clàssics grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge continuen apareixent amb regularitat. Impertorbables. Els últims estan dedicats a obres de Ciceró, Quintilià, Xenofont, Eurípides, Plató… Aquests llibres, però, no són mai ressenyats en els mitjans de comunicació, ni tan sols en els suplements literaris dels magazines culturals. Segons sembla, es considera que formen part d’una altra galàxia. Cal reconèixer que ho són: es tracta d’edicions bilingües dels clàssics grecs i llatins, acompanyades d’extenses introduccions, d’un aparat de variants textuals i de nombroses notes. Per al lector hi ha l’inconvenient que cada obra es publica en diversos volums, cosa que alenteix considerablement el ritme d’aparició i encareix el producte final. La col·lecció Bernat Metge Essencial ha estat un intent de posar a l’abast del públic lector, a un preu assequible, una tria dels títols més importants de la Bernat Metge, despullats de l’aparat filològic. L’editorial Adesiara, per la seua banda, també està publicant una sèrie d’edicions de clàssics de l’antiguitat, de qualitat, adreçades al mateix públic.

Supose que els volums de la Bernat Metge es ressenyaran en publicacions especialitzades, clandestinament acadèmiques. Així i tot, insistesc, trobe a faltar que ningú en diga res, absolutament res, en els mitjans de comunicació. La Bernat Metge és l’orgull de la cultura catalana, però actituds admiratives a banda es fa inevitable de plantejar-se una qüestió clau: quina ha estat la seua influència real? Fins a quin punt s’han llegit aquestes traduccions? Més concretament: quina ha estat la seua influència en la literatura catalana, tant en la llengua dels escriptors com en els motius de les seues obres? Amb el seu valor simbòlic sembla que ja n’hi ha prou. La Bernat Metge és un luxe, i com a tal es mira i no es toca. El fet és que molts dels seus volums tenen un atractiu indubtable per a qualsevol lector habitual. Per als escriptors, per als qui els agradaria escriure millor, els beneficis que pot reportar la seua lectura són enormes.

És el cas del llibre desè de la Institució oratòria de Quintilià, que ha estat publicat recentment. La Institució oratòria és un extens tractat de retòrica, el més complet que ens ha arribat de l’antiguitat, estructurat en dotze llibres. Com sol fer en aquests casos, cada un d’aquests llibres s’està editant separadament en un volum. El primer va aparèixer el 1961, traduït per Josep Maria Casas i Homs, que també va traduir-ne el segon. A partir del tercer, la traducció i l’edició ha estat a cura de Jordi Pérez i Durà. Per tant, en falten només dos per concloure la publicació aquesta obra obra enciclopèdica, que recull tot el que és necessari per a formar un orador. Durant l’edat mitjana el text de la Institució oratòria es va conèixer només parcialment, fins que el va redescobrir en la seua integritat l’humanista Poggio Bracciolini en 1416 en una abadia suïssa. L’èmfasi de Quintilià en la doble importància de la formació moral i intel·lectual va ser molt atractiu per als humanistes renaixentistes.

El llibre X  és sens dubte el més llegit, apreciat i influent de la Institució oratòria. És el que pot tenir més interès per al lector actual, i especialment per a qualsevol que vulga escriure o que en tinga necessitat, perquè Quintilià aprofundeix en els tres exercicis fonamentals per a la millora de la pràctica oratòria: llegir, escriure i parlar en públic. Per a Quintilià l’eloqüència mai no serà sòlida i madura si no s’ha reforçat amb el constant exercici d’escriure. I sense l’exemple de la lectura, aquella tasca d’escriure, mancada de guia, anirà a la deriva. Quintilià reconeixia que la lectura tenia uns certs avantatges enfront de l’audició d’un discurs. En primer lloc, «la lectura és lliure i no passa volant amb la força impetuosa del discurs, sinó que hi podem tornar una vegada i una altra si dubtem o volem fixar-lo profundament en la memòria». A més, «en la lectura, el judici és més segur, perquè, en l’audició, sovint es veu arrossegat per la inclinació personal envers l’orador o per l’aplaudiment dels llagoters. Ens fa vergonya dissentir, i com per un ocult pudor no gosem confiar més en el nostre criteri que en el dels altres, encara que de vegades a la majoria li agradi el que no és bo, i que els convidats lloïn fins i tot el que no els agrada».

Ara, la lectura també té els seus perills: «el lector no s'ha de deixar convèncer tot d'una que tot el e1 que han dit els millors escriptors és absolutament perfecte. Perquè algun dia flaquegen, cedeixen al pes de l'argument i es lliuren al plaer del seu propi enginy, i no sempre estan atents, de tant en tant es cansen». Igual que Plini el Jove, Quintilià adverteix que és llegint molt i no llegint-ne molts que hem de formar el nostre esperit i hem de perfilar el nostre to. Per això dedica bona part del llibre X a exposar «quins autors s’han de llegir i quin és el principal mèrit de cada escriptor». Aquestes pàgines són el passatge més conegut d’aquest llibre desè: l’estudi i comentari dels principals escriptors grecs i llatins per gèneres literaris, els autors que, a parer de Quintilià, tot estudiant d’oratòria ha de llegir i conèixer per arribar a ser un bon orador. És una mena de cànon de la literatura de l’antiguitat, que coincideix si fa no fa amb el cànon actual. Entre els grecs, l’autor primer, l’exemplar sense reserves és Homer. Per a Quintilià, «Homer ha fornit el model i l'origen de totes les parts de l'eloqüència. Cap no podria superar-lo en sublimitat per als arguments elevats, en propietat per als humils, És alhora ric i concís, alegre i sever, admirable adés per la seva abundància, adés per la seva brevetat, el més eminent no solament per les seves qualitats poètiques sinó també oratòries».

Entre els autors que recomana Quintilià m’ha agradat retrobar-hi Arquíloc, el François Villon i el Bertolt Brecht de l’antiguitat, que «té una gran força d'estil, pensaments vigorosos i alhora breus i punyents, amb molta sang i nervi». També m’ha agradat llegir algunes breus valoracions crítiques d’altres autors, com ara quan es refereix a «aquella dolçor sense afectació de Xenofont, que cap artifici no podria assolir» o a «la immortal rapidesa de Sal·lusti».

Pel que fa als escriptors romans, «Virgili ens fornirà el començament més propici, perquè de tots els poetes èpics, grecs i nostres, és sens dubte el més acostat a Homer». I «encara que ens hem de rendir davant l'enginy celeste i immortal d'Homer, en Virgili hi ha més cura i diligència, ni que sigui per això: perquè li calgué esforçar-se més; i en la mesura en què som vençuts per les qualitats eminents d'Homer, potser ho compensem amb la uniformitat del nostre poeta, Tota la resta el segueixen de lluny». Si prescindim de la consideració en què té el mestratge de Ciceró, l’ídol de Quintilià és Virgili, durant més de mil anys el clàssic per excel·lència de la literatura europea, l’indiscutible number one. Sobre Sèneca reconeix que tenia nombroses qualitats, com ara «un enginy planer i fecund, moltíssima erudició, i un coneixement pregon de les coses». Però… el seu estil és «en la major part decadent i particularment perniciós perquè abunda en defectes seductors, [...] si no hagués estat satisfet de tots els seus pensaments, si no hagués trencat la importància de les idees amb frases tan breus, hauria merescut la unanimitat dels erudits més que no pas l'admiració dels joves».

De tots aquests autors dignes de ser llegits se’n poden extreure models dignes de ser imitats, perquè «una gran part de l’art rau en la imitació». És profitós d’imitar, diu, les coses que han estat inventades amb èxit. Quintilià, però, matisa de seguida aquesta recomanació. Adverteix, sobretot, que la imitació per si mateixa no és suficient, «perquè és cosa d'un esperit peresós acontentar-se amb les coses que els altres han inventat». A més, «ningú no pot pas igualar aquell de qui creu que ha de seguir les petjades sense més ni més; perquè és necessari que el qui segueix vagi sempre darrere». Finalment, i per desgràcia, les qualitats que són més importants no són imitables. Així és la vida. La imitació —els models— és una cosa molt delicada. N’hi ha que tenen una propensió irresistible a «imitar els més dolents i els més defectuosos». Sovint, «abracen els defectes que són més propers a les virtuts: esdevenen emfàtics en comptes d'elevats, secs en comptes de concisos, temeraris en lloc de vigorosos, defectuosos en lloc d'agradables, en comptes d'harmoniosos són desordenats, en comptes de senzills, descurats».

Per aconseguir una bona formació com a orador, la lectura ha d’anar acompanyada de l’escriptura. Cal exercitar-se a escriure d’una manera lenta i escrupulosa alhora. No ens hem de complaure amb el primer que ens passa pel cap. Cal reflexionar sobre les idees trobades, i una vegada aprovades, disposar-les sàviament. A poc a poc, doncs. Ara bé, els consells sempre són problemàtics, perquè també és cert que si el vent bufa favorablement, s’ha d’aprofitar i fer vela. En tot cas, Quintilià observa que «tots els pensaments nostres ens plauen quan neixen» i que farem bé, per tant, de revisar la facilitat sospitosa. Amb el temps, «el costum fornirà la rapidesa. A poc a poc els pensaments es mostraran amb més facilitat, les paraules respondran, seguirà la col-locació de les paraules, finalment totes les parts obeiran com en un servei ben governat». Quintilià conclou amb efectivitat retòrica: «escriure ràpidament no fa escriure bé, escriure bé fa escriure ràpidament».

Tot seguit ve la correcció: afegir, eliminar i canviar. És una feina doble, perquè no sols s'ha de condemnar el que ens havia plagut sinó que cal trobar el que se'ns havia escapat. Compte, però, a obsessionar-se amb la correcció, perquè sovint «el resultat són escrits plens de cicatrius, sense vida i empitjorats per la pròpia cura». Quintilià no deixa res per verd i parla fins i tot de la preparació abans d’escriure, una mena d’intermedi entre la tasca d’escriure i el risc d’improvisar. És la preparació mental per a escriure que, a diferència de l’escriptura, es pot practicar en tot moment i a tot arreu, com ara quan a la nit som al llit i no podem agafar el son. Mentalment, de cap, podem ordenar el pensament i enllaçar les paraules, i fins i tot construir completament un discurs, de manera que només quedarà el treball manual de transcriure’l sobre el paper. O sobre la pantalla.

Aquesta facultat d’escriure mentalment o, com deia Quintilià, de preparar-se mentalment, no és fàcil. Cal tenir assimilat un model d’estil, «que tinguem a disposició fins i tot quan pensem». Cal exercitar la memòria i abraçar només les idees que puguem reproduir després fidelment. A l’hora de parlar en públic, seria una estupidesa rebutjar les inspiracions del moment, però «la nostra preparació mental ha d'ésser de tal manera que la Fortuna no ens pugui enganyar, sinó ajudar», cosa que depèn del poder de la memòria.

Totes aquestes observacions sobre la lectura i l’escriptura, o les pàgines de crítica literària sobre els clàssics grecs i llatins, no han envellit gens. Continuen sent útils i atractives per al lector actual. I hi ha el vigor de l’estil, tot sang i nervi, com deia l’autor parlant d’Arquíloc, sintàcticament complex i, al mateix temps, clar, precís i concís, que va en tot moment al moll de la qüestió, sense perdre mai de vista el que es porta entre mans, sense divagar. Totes aquestes qualitats el lector les pot apreciar perfectament gràcies a l’esplèndida traducció de Jordi Pérez i Durà.