En una carta de juny del 1953 Josep Pla comentava a Josep Maria Cruzet, el seu editor en aquell temps: «L’article de Fuster, a València, era excel·lent. ¿Qui és aquest xicot?». El maig del 1957, en una altra carta al mateix corresponsal, hi tornava: «He llegit el llibre de Fuster [Figures de temps]: aquest home és de primer ordre, molt interessant». Des de ben aviat, doncs, des de principis de la dècada dels cinquanta, Pla es va adonar de la gran categoria de Fuster com a escriptor. En va tenir prou amb un sol article. Els anys posteriors no farien més que afermar aquesta impressió inicial.
L’any 1962 es van conèixer personalment. A partir d’aleshores van intensificar la seua relació amb algunes trobades a València o a Barcelona, o al mas Pla, durant les quals mantenien llargues converses, com reflecteixen les anotacions telegràfiques dels diaris de Pla: «El llibre de Fuster —Nosaltres els valencians— s’ha convertit, com a tot arreu aquestes últimes setmanes, en el centre de tot l’interès. Fuster s’ha quedat a casa a dormir» (26 de juliol de 1962). «Arribem a Sueca a les deu. Sopem amb Fuster i Palàcios a Las Margaritas. Llarga conversació a casa de Fuster que dura fins a les tres» (21 de febrer de 1964). «Fuster i Raimon han dormit a casa. Dinem tots tres. Llarga conversa» (26 juliol de 1964).
Cap al 1966, sembla que Pla va comentar a Fuster la possibilitat de fer un llibre sobre el País Valencià. O li ho va suggerir Fuster. Si aquell projecte es va plantejar realment, va quedar en en molt poca cosa: uns quants capítols, que Pla va començar a redactar a Xàtiva, on va estar-se uns dies hostatjat a casa de Raimon. A falta d’aquell llibre frustrat, ara podem llegir Hem d’acostar-nos més a València, publicat per Tres i Quatre, una tria dels textos que Josep Pla va escriure sobre algunes de les personalitats i els paisatges del País Valencià, en diàleg, sovint, amb Joan Fuster. Són textos que es troben dispersos en els volums de la seua Obra Completa. Antoni Martí Monterde, escriptor i professor a la Universitat de Barcelona, autor de diversos assaigs sobre Joan Fuster i Josep Pla, s’ha encarregat de la selecció i de la introducció que l’encapçala.
Segons explica Martí Monterde, Eliseu Climent li va contar un dia que, feia molts anys, Joan Fuster li havia donat un full «on hi havia algunes anotacions sobre Pla, una llista de títols o una enumeració de fragments de la seva obra que podrien ser l’embrió d’un llibre sobre el País Valencià, preparat per Fuster mateix». Han passat molts anys i els límits de les anècdotes es difuminen o es confonen. Encara que Fuster sempre guardava duplicats, amb paper carbó, dels seus treballs, al seu arxiu no s’hi conserva cap còpia d’aquell pla editorial. En realitat, el projecte de reunir en un volum els escrits de Pla referits al País Valencià va ser de Francesc Pérez Moragón, que el va proposar a Eliseu Climent. Fuster va indicar que caldria demanar a Josep Vergés, propietari de Destino, si autoritzava a Tres i Quatre l'edició de l'antologia. En un viatge a Barcelona, Climent es va entrevistar amb ell i tingué la sorpresa que Vergés, quedant-se el projecte, es va limitar a donar-li les gràcies, tot afegint que ja estudiaria si li interessava publicar el llibre, però en la seua empresa. Fuster, que coneixia Vergés de feia anys, va trobar molt divertida l'anècdota. Al final, Vergés ni va fer ni va deixar fer. El full en què constava aquell sumari possible, amb indicació de les pàgines a reproduir de l’obra de Pla, s’ha perdut o deu ser al fons documental de Josep Vergés, dipositat a la Biblioteca de Catalunya.
Martí Monterde ha reprès ara aquell projecte «amb l’esperança d’haver encertat una mica la tria». La selecció de textos de Pla s’ha distribuït en dues parts i un apèndix. La primera part recull textos sobre escriptors valencians, entre els quals hi ha els homenots que va dedicar a Blasco Ibáñez i al mateix Fuster. Aquests dos retrats literaris són dels millors de la sèrie. S’hi reprodueix també un text de les Notes per a Sílvia, que ofereix una altra versió de la primera trobada amb Fuster a Sueca narrada en l’homenot. Pla va escriure en aquesta nota que Fuster «és el cas del literat absolut, completament lliurat a aquest sinistre i sanguinari ofici d’escriure. I el curiós és que és un home intel·ligent —cosa molt rara en aquesta professió».
A més de reconèixer la categoria de Fuster com a escriptor, Pla va subscriure des del primer moment els postulats exposats en Nosaltres, els valencians. Va comprendre la importància decisiva que havien de tenir de cara al futur més immediat, convençut que la indiferència entre els diferents països de llengua catalana ens abocaria a tots plegats a la inanitat. Pla destacava que Fuster representa una nova mentalitat, «un estat d’esperit que, si les coses han de seguir el seu camí positiu, serà, en el futur, el pensament general». El títol del llibre que acaba de publicar Tres i Quatre, extret de l’obra del mateix Pla, resumeix aquest convenciment.
Aquesta primera part conté uns altres retrats, més breus, sobre Azorín, Gabriel Miró o Ernest Martínez Ferrando. Ara, Pla no hi fa cap al·lusió a la condició de valencians d’aquests autors, cosa que té ben present en el cas de Blasco i Fuster. Ocorre el mateix amb un text de Notes del capvesprol sobre Vicent Andrés Estellés, en què al poeta de Burjassot li cau una bona garrotada. Estellés és un gran prosista, un considerable prosista, que escriu en vers, asseverava. D’Espriu i de Gabriel Ferrater, si fa no fa, en va dir el mateix. Aquesta part inclou també el retrat de passaport sobre Raimon i les referències que apareixen en l’homenot de Francesc de Borja Moll a Manuel Sanchis Guarner, que Pla no va arribar a conèixer personalment.
La segona part aplega textos sobre paisatges i ciutats, especialment Sueca i València, entre els quals els capítols que Pla va arribar a escriure del projectat llibre sobre el País Valencià, reproduïts en Direcció Lisboa, volum 28 de l’Obra Completa. Són unes pàgines redactades a la manera desgavellada i reiterativa de l’últim Pla, que, així i tot, enganxen el lector des del primer moment.
Pla conservava en el record la ciutat de València que va conèixer abans de la guerra civil, fortament pressionada per l’Horta que l’envoltava. Ben entrada la dècada dels seixanta, constatava amb recança que «aquella vella, adorable València agrària i pagesa de fa tan pocs decennis, ha passat a la història i s’està diluint en la impersonalitat d’un gran nucli comercial que comença —molt lentament, però— a industrialitzar-se». De Sueca afirmava que és com Palafrugell: insignificant. Es referia, és clar, a les característiques d’allò que se’n diu la geografia urbana. L’observació de Pla no crec que es puga discutir. Tant Sueca com Palafrugell són poblacions sense gràcia ni caràcter, en contrast amb la personalitat i les maneres molt acusades dels seus habitants. De tota manera, Pla remarcava que la gent de Sueca és hospitalària i oberta, i que hi ha persones del sexe femení precioses. Això està molt bé.
A Pla li agradava molt el paisatge valencià de la franja litoral. Els tarongers li agradaven perquè el paisatge que formaven «era útil, positiu, reditici —des del punt de vista dels diners, s’entén— i concret». Es tracta d’una variació d’aquella frase tan citada: «L'únic que falta a les roses per a ésser perfectes és ésser comestibles». Considerava que, igual que a Catalunya, al País Valencià hi ha massa muntanyes, estèrils i poc aprofitables. Tant en l’homenot com en el text de les Notes per a Sílvia a què m’he referit abans, Pla reporta alguna de les converses que va mantenir amb Fuster sobre el paisatge que envolta Sueca, mentre feien una passejada pel terme. Contemplant l’extensió dels arrossars des de la muntanyeta dels Sants, Fuster va exclamar, segons Pla: «Quantes paelles!» Pla remarcava que ho va dir de manera despectiva i això el portava a concloure que Fuster era un pur intel·lectual. Val la pena comparar aquesta observació de Pla amb la reflexió del mateix Fuster sobre la seua actitud davant els paisatges, que es pot llegir en el seu Diari 1952-1960, en l’entrada de 16 de setembre de 1958.
L’apèndix que tanca Hem d’acostar-nos més a València inclou l’epistolari entre Fuster i Pla, la ressenya que va publicar aquest últim sobre Nosaltres, els valencians i una carta seua, del 1927, al periodista alacantí Carles Esplà, molt interessant, però que queda una mica desplaçada en el conjunt del llibre.
Sempre que Pla va viatjar a València ho va fer amb la il·lusió de menjar una paella com Déu mana. No hi va haver manera. Malgrat els successius i reiterats esforços, els grans d’arròs formaven, en les seues paraules, «gairebé sempre un empastifament amorf, inconsistent i al meu modest entendre immenjable». Per a Pla, menjar una paella decent va ser una il·lusió frustrada. Igual que el llibre que volia escriure sobre el País Valencià?
(publicat en La Veu dels Llibres, 29/01/2022)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada