diumenge, 29 de maig de 2022

Es presenta l’«Obra literària» de Josep Iborra


Divendres passat va tenir lloc al Trinquet Pelayo de València l’acte de presentació de l’Obra literària de Josep Iborra, que està editant la Institució Alfons el Magnànim. L’acte, moderat per Vicent Sanchis, va comptar amb les intervencions d’Enric Morera, president de les Corts Valencianes, Vicent Flor, director del Magnanim, i jo mateix. No hi van poder assistir, com estava previst, per causes de força major, Laura Borràs, presidenta del Parlament de Catalunya, i Xavier Serra.

Durant la meua intervenció vaig llegir dos textos d’Una literatura possible. El primer il·lustrava la concepció que tenia Josep Iborra de la crítica com a consciència de la literatura. La crítica, deia, a més d’orientar el lector i fer-li ganes de llegir un llibre, ha d’«ajudar a crear la imatge d’una literatura, a crear un “clima”, a suscitar una diàleg més o menys implícit entre els autors i els crítics». En l’altre, partint d’una reflexió de Milan Kundera, Josep Iborra afirmava que «Ee llibre en català, si vol promoure i defensar la nostra cultura, ha de tenir en compte aquest concepte de cultura universal: ho necessita vitalment. Aquesta necessitat, si és sentida, ens ha de portar a crear un impuls, una ambició creadora, en tots els ordres, per tal d’afirmar-nos. Només aquestes reaccions són fecundes. Cal fer llibres: però fer-los com a expressió d’aquesta voluntat d’ocupar el lloc que ningú no pot ocupar per nosaltres, dins la literatura mundial».

Vaig parlar amb més extensió del seu Diari 1965-1977 i en vaig llegir algunes entrades. Ací en teniu tres com a mostra:

17 d’abril de 1960
Homenatge a Catalunya, d’Orwell. La fascinació que em produeixen tots aquests relats de la Guerra Civil. No solament per la frustració històrica que per a mi representa i que encara arrossegue (això es va produir quan vaig prendre partit, ja major). La raó més profunda està en el fons de la meua existència de xiquet. Llavors jo no podia prendre partit. Sabia que hi havia una guerra, però no em plantejava ni de lluny qui volia jo que guanyés. Ni tan sols m’adonava que hi havia dos bàndols. Senzillament, hi havia això, «guerra». Però jo no la veia, la guerra. La sentia dins una mena d’orfenesa, d’un temps provisional de fam, d’existència una mica primitiva, lliure. L’escola, la mare fent sabó, cercant farina o arròs; el pare lluny i les colles de xiquets corrent i jugant pels camps, cercant nius, furtant fruita, fent harca… La guerra era aquesta vida monòtona, parada, plena d’inconvenients. Però la guerra era «lluny». De vegades, alguna frase («els seguen com el blat»), o havíem sentit tremolar els vidres pel bombardeig d’Alacant, alguns refugiats a Polop, algunes camises roges.

I, primer de tot, la crema de l’església a Benissa (encara em veig dins l’església buida, amb tot de coses escampades, les hòsties que es menjaven, estampetes; i la pila de llibres cremant fora de l’església i al convent).

Potser és aquella vida inconscient, que ara, a distància, sent buida de la realitat que m’envoltava, la que ara vol ampliar-se, aclarir-se, reviure el que no vaig viure més que dins una ignorància, encara que dotada d’antenes encara vives i intactes.

«Amaguem la farina que vénen a requisar les cases.» Aquell xiquet que jo era encara roda per aquell món dins l’ou de Polop, desmemoriat i famolenc. Ara sé que vaig viure el que no vaig viure; o que ho vaig viure d’una altra manera.

23 de juny de 1973
Visita a Sueca per veure Fuster. Feia anys, potser, que no xerràvem a soles. M’ha obert, després d’insistir jo amb el picaporta. No li ha arribat el meu avís i pensava que era un desficiós més dels que es despengen sovint per casa seua.

Estava mig adormit (mitja vesprada). El seu horari és prou anàrquic. Hem xerrat tranquil·lament de coses més o menys circumstancials. Del governador Sánchez Malo, per exemple. Ell i Las Provincias, Levante, «han fet molt de mal aquests últims anys. Caldria contar-ho». Han sorgit també els noms dels vells amics. Després d’una pausa ha dit: «llevat de tu, hem estat una promoció que ha fallat miserablement». S’ho ha pensat una mica i ha dit: «Sí, una mica més de rendiment ja hauríem pogut donar...»

Me n’he anat una mica deprimit. Hem fallat, he fallat. L’hem deixat una mica sol: ell ho ha hagut de fer tot, i per tots. Està cansat, però no ho diu ni se’n queixa. Li he preguntat si estava malalt: «no». Jo m’he passat la vida explicant que «sí».


20 de juliol de 1974
Tota gran novel·la planteja, en el fons, el problema de la felicitat humana. I perquè el planteja ens interessa —encara que no ens n’adonem— i produeix aquesta secreta fascinació —complicitat i participació— davant el seu món.

Si no viu aquesta arrel, la novel·la perd l’arrel primària de la vida, la que li dóna la saba, la calentoreta de la vida quan és un poc benigna: en un mot, la sensació de la vida. Viure és sentir-se més o menys feliços: almenys, els vasos de la saba, de viure, no estan secs. No hi ha ningú absolutament infeliç: qui ho és se suïcida. Els qui decideixen restar-hi és perquè encara els lliga el fil sagrat de la vida, el fil de la felicitat: encara troben gust a encendre una cigarreta, a estrenar una camisa, o a seure sota d’un arbre… Les coses li poden anar mal, però la cigarreta és encara un pacte amb la vida. Les grans novel·les fan sensible aquesta fidelitat a la vida enmig de totes les tragèdies. I fan veure totes les coses que es van perdent quan hom es conforma amb els residus. La vida —la humanitat de les grans novel·les— està en això: volem ser feliços, ens hi esforcem i no acabem de ser-ho, però en el fons, ens conformem.

Quan apareix el suïcidi en la novel·la entrem en la falsificació, si és central a ella. El suïcidi planteja el problema de la felicitat d’una manera radical: la seua absoluta impossibilitat. En aquest moment ens trobem ja en un punt estrany a la vida, un misteri per a nosaltres, una ignorància, perquè els que han parlat del suïcidi són pseudosuïcides.

La gran novel·la no és la que dóna una sensació de realitat, sinó de vida; i aquesta sensació, porta, com una ganga, amb més o menys proporció, la sensació de la felicitat dels homes, del gust de viure...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada