Els dietaris de Miquel Pairolí

Lectura dels Dietaris de Miquel Pairolí (1955-2011), reeditats recentment per Editorial Gavarres en un sol volum. L’autor els havia publicat en tres lliuraments: Paisatge amb flames (1990), L’enigma (1999) i Octubre (2010). En el prefaci al primer hi advertia que «els textos d’aquest dietari són una selecció dels que he anat escrivint i corregint —si es té alguna voluntat literària, és tan important corregir com escriure— des de l’any 1981, amb abundoses interrupcions». A partir de L’enigma totes les entrades porten títol i tenen, sobretot en Octubre, una extensió molt semblant, com si fos un recull d’articles. Els dietaris de Pairolí no ofereixen el material en brut d’una escriptura privada, sinó el resultat de la tria i de la reelaboració a fons d’aquell.

L’autor afirmava en aquest mateix prefaci que «en principi, un dietari és el reflex de la vida de qui l’ha escrit», però el seu no és un report més o menys regular, au jour le jour, de la seua vida quotidiana. Aquesta només hi apareix esporàdicament. Per això sorprèn una entrada, Hotel al port, en què es narra una experiència que tothom estaria d’acord a qualificar d’íntima. De tota manera, Pairolí no la conta del tot —no ens en conta el final—, potser perquè només li interessava destacar-ne el punt d’incertesa i de perplexitat inicial que li va suscitar. És un text en què l’autor es mira des de fora, gairebé d’una manera pòstuma. Aquesta perplexitat distanciada es mostra en més d’un punt d’aquests dietaris.

Encara que les entrades no estan datades, la progressió temporal pròpia del gènere ve marcada per la presència, gairebé obsessiva, del pas de les estacions, amb textos molt acurats de descripció paisatgística. En el pas i el retorn de les estacions, en l’alternança de decadència i de renovació del paisatge, s’hi reflecteix una inquietud pascaliana, que no arriba a l’angoixa. Hi ha dos moments del dia que li permeten reconciliar, estèticament, la inquietud que li provoca el pas del temps, com un equivalent literari de L’empire des lumières de René Magritte. A l’alba i al capvespre, quan el dia apunta i la nit s’enretira, o quan el sol es pon i la nit avança, el final i el principi del nou dia coincideixen i sembla que s’anul·len: «Durant uns minuts, mentre a llevant, la lluna començava a projectar la seva llum líquida, nocturna i pàl·lida, a ponent encara s’anava fonent el coure de la posta». I encara: «El llevant ja ha estat pres de la blavor marina que precedeix la nit; a ponent alena encara la llum daurada de la posta». Entremig, textos molt diversos, de caràcter assagístic.

Vicenç Pagès Jordà assenyala en el pròleg a aquesta edició que «Pairolí té uns quants punts en comú amb l’escriptor de Palafrugell: l’origen rural, les lectures cosmopolites, el conreu del periodisme entès com una de les belles arts, el talent de l’observació, la prosa modèlica». De fet, Miquel Pairolí va escriure La geografia íntima de Josep Pla, reeditat també per Edicions Gavarres, que delimita amb precisió i claredat el centre imaginatiu de l’obra de Pla. És un dels millors llibres que es poden llegir sobre aquest autor.

El lector reconeixerà la influència de Josep Pla en la sensualitat amb què Pairolí descriu el paisatge i en l’ús característic de l’adjectivació ternària, com ara en aquesta frase: «comença a emergir una lluna esplèndida, majestuosa, d’un color de crosta de pa». O en el procediment de fer servir el pas de les estacions com a fil conductor, igual que en Les hores de Pla. Cal dir que Pairolí resisteix la comparació.  És un Pla sense ironia impostada. Llàstima que algunes reflexions sobre el temps siguen una mica convencionals. No sempre sap evitar la caiguda en la frase solemne i banal: «viure és caminar lentament cap a la destrucció». O «és inevitable que ens preguntem si aquesta incessant generació de vida i mort té algun sentit». I per què havia de tenir algun sentit? Però la majoria de les vegades Pairolí rebutja la literaturització i es decanta per la descripció clara i precisa.

Té pàgines molt bones de crítica literària en què exposa les reflexions que li desperten determinades lectures: L’edat de la innocència d’Edith Warton, El jugador de Dostoievski, o Properci, de nit, a la vora del foc. També, anotacions sobre alguns autors —Ferrater, Carner o Pavese—, davant dels quals mostra algunes reserves, o sobre el concepte de cànon literari o les relectures, que obrin aquests temes a perspectives no gens habituals.

També comenta els diaris d’uns altres escriptors: L’ofici de viure, de Pavese — «un dels textos més sòrdids que conec respecte de la vida intel·lectual d’una persona [ … ], testimoni impressionant de la capacitat autodestructiva de l’intel·lectual» —, i En aquesta part del món, de Guillem Simó. Pairolí considera aquest «llibre amarg, descarnat, punyent, que no tem la contradicció ni es preocupa d’evitar-la o dissimular-la», «l’obra més notable que ha donat la literatura catalana en la primera dècada del segle». El valor d’aquest dietari, diu, és «la introspecció, la immersió a pulmó lliure cap a l’interior d’un mateix». Als antípodes de Pavese i Simó, els dietaris de Pairolí reflecteixen una vida horaciana, al camp, sense transcendència, però rosegada per la inquietud, com la que presentava Pla en Les hores.