dimecres, 13 de juliol de 2022

La cavalcada de Flaubert per la neu


El 12 de setembre de 1849, després de sis mesos de preparatius, Flaubert va partir de París amb el seu amic Maxime Du Camp per emprendre un viatge que els va dur a Egipte, Palestina, Síria, el Líban, Xipre, Rodes, l’Àsia Menor, Constantinoble, Grècia i Itàlia. Du Camp va donar-lo per acabat en arribar a Roma. Flaubert, que es va retrobar allí amb la seua mare, el va continuar amb ella fins a Venècia, on van arribar al juny del 1851. D’allí van tornar a casa, a Croisset. El viatge de Flaubert a l’Orient havia durat un any i mig. En un principi, l’itinerari previst pels dos amics incloïa també l’Armènia i Pèrsia, però al final aquests dos països en van quedar fora, entre altres raons per no fer patir més del compte la senyora Flaubert.

El seu fill ens en va deixar dos testimonis literaris: el Voyage en Orient, recull de les notes que va prendre durant el viatge, i el relat que podem llegir en la correspondència, molt més vívid, estimulat pel fet d’adreçar-se a interlocutors concrets. M’ha cridat l’atenció, entre molts altres, un episodi que transcorre enmig d’un paisatge nevat. El 15 de desembre de 1850 Flaubert va escriure a sa mare des de Constantinoble. Li feia saber que havia fet amistat amb un comte Kosielski, un gran senyor polonès, «homme charmant et de bonne compagnie», cap de l’emigració polonesa i hongaresa que havia estat acollida per l’Imperi Otomà.

Un matí, va acompanyar Kosielski a visitar una colònia polonesa a l’altre costat del Bòsfor. Van fer quinze llegües cavalcant per la neu que cobria els camps deserts. El terreny, deia, ondulava com ones monstruoses. La blancor monòtona del paisatge nevat era esquinçada de tant en tant per petits roures escarransits o per brugueres. Un sol pàl·lid lluïa sobre aquesta extensió. Feia molt de fred, però el moviment dels cavalls els feia suar. El comte Kosielski s’exclamava: «Oh! il me semble que c’est la Pologne». A Flaubert, en canvi, aquell paisatge li feia pensar en grans viatges per l’Àsia central, en la Tartària, en el Tibet, en tot el vague país de les pells i de les ciutats amb cúpules d’estany.


El relat que en va fer a Louis Bouilhet, el 19 de desembre, ja des d’Atenes, era una mica més detallat. Kosielski només és esmentat de passada, sense remarcar, com a sa mare, que era un gran senyor charmant. Per contra, s’esplaiava en el que li van suggerir aquelles solituds blanques. Al Tibet i a la Tartària, hi afegia, ja posats, la muralla de la Xina i les grans caravanes i serralls de fusta, on els mercaders de pells arriben quan es fa de nit, «par un crépuscle vert, avec ses chameaux velus dont les poils sont raides de givre». Mentrestant, la neu esmorteïa el pas dels cavalls i Kosielski es desfeia a fuetades dels gossos que se’ls abraonaven udolant pels pobles que travessaven. Flaubert en feia aquest balanç: «c’a été une bonne journée et comme on en passe peu dans la vie, même en voyage. Jamais je n’oublierai ces vieilles montagnes de Bithynie, toutes blanches, et la lumière qui les éclairait, si froide et si immobile qu’elle semblait factice; ni tous ces villages qui se suivaient, rendus bruyants tout à coup par nos quatre chevaux passant à fond de train, passant sur le pavé com un éclair».

La cavalcada a través de les muntanyes nevades, il·luminades per una llum tan freda i immòbil que semblava artificial, els udols dels gossos fuetejats per Kosielski… tot plegat va fer d’aquella excursió una experiència exaltant, comme on en passe peu en la vie. De seguida, com un resssort, tot allò feia pensar a Flaubert en uns altres llocs: el Tibet, la Xina… Sempre era així. Quan era a Croisset, somiava en la sorra calenta i el Nil lluent; quan era al costat del Nil, somiava en les boires humides de Croisset. Era un tret de la seua personalitat literària. En una carta a Louise Colet (16 de gener de 1852), li confessava que «hi ha en mi, literàriament parlant, dos homes diferents: un que està enamorat del lirisme, dels grans vols d’àguila, de les sonoritats de la frase i dels cims de la idea; i un altre que escarba i excava a la recerca de la veritat tant com pot, que li agrada mostrar el petit fet amb tanta força com el gran, que voldria fer sentir gairebé materialment les coses que reprodueix».


L’alè romàntic de Flaubert, el culte per l’art i la literatura, eren contrarestats pel seu gust per la ironia, pel sentit físic de la vida, per la voluntat de ser fidel a la veritat de les coses i dels sentiments, sense sublimacions ni clixés literaris. «Soyons exacts. La précision est la force», aconsellava a Louise Colet. Poc després de tornar del seu viatge, s’havia reconciliat amb ella i havia començat a escriure Madame Bovary. Situada en un ambient que no tenia res d’exòtic, era una mena de contrapunt literari a l’Orient, i un correctiu del lirisme i dels grans vols d’àguila: de l’abús de les metàfores en lloc de l’expressió clara i concisa!

Per a Flaubert va ser tot un repte novel·lar un món que trobava vulgar i mediocre, que només li suggeria una reacció de disgust. Eren la forma artística i l’estil els que havien de redimir un món d’estretors i de misèries, d’hipocresies i de somnis menors, de vida monòtona i sòrdida. El mateix Flaubert no es feia gaires il·lusions sobre l’èxit d’aquesta empresa. En una altra de les cartes a Louise Colet li va dir que, encara que Madame Bovary fos executada a la perfecció, el resultat final només seria passable à cause du fond même.

Anys més tard va declarar que l’havia escrita perquè odiava el realisme. ¿Hauríem de llegir, doncs, com una sàtira de la novel·la realista la que alguns consideren l’obra mestra d’aquest corrent literari? El fet és que també es pot llegir, i s’ha de llegir, com una sàtira de la falsa idealitat artística i de la falsa literatura, dels clixés de tota mena, no sols literaris, que eren en últim terme una manifestació, una altra, de la bêtise. En definitiva, com una expressió de la doble personalitat literària del seu autor a què m’he referit abans.

El viatge a l’Orient va marcar el final de la joventut de Flaubert. Ja tenia trenta anys, «lo mellor temps de l’home», segons Ramon Llull. Durant el viatge s’havia engreixat i havia perdut bona part de la seua cabellera rossa. Ja tenia l’aparença amb què ha passat a la posteritat a partir de les poques fotografies i retrats que ens n’han arribat. Flaubert atribuïa la pèrdua dels cabells a la sífilis, un dels souvenirs que es va endur d’aquell viatge a l’Orient.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada