dimecres, 6 de juliol de 2022

Els escriptors malparlen els uns dels altres


Constantino Bértolo, periodista, crític literari i editor, va publicar el 1989 El ojo crítico, un recull de crítiques negatives sobre autors ben coneguts i reconeguts, que sorprenien a causa precisament del seu caràcter negatiu. Ara ha arreplegat i augmentat notablement aquella selecció i a les crítiques literàries en sentit estricte hi ha afegit les opinions insolents o les desqualificacions de molts autors sobre alguns dels seus col·legues de professió, en un volum que porta per títol Miseria y gloria de la crítica literaria. Hi ha redactat a més un pròleg en què apunta algunes reflexions sobre l’ofici de crític literari.

El títol del llibre al·ludeix a la doble valoració que es pot fer de la crítica. D’una banda, misèria, perquè els crítics s’equivoquen sovint o són injustos, cosa que potser és pitjor encara. Però hi ha també la glòria, que per a Bértolo consisteix precisament a atrevir-se a fallar, a assumir un risc, a jugar fort. El perill per a un crític no prové de ser un escriptor frustrat, com proclama el tòpic habitual, sinó un crític frustrat: un crític que no critica. Els crítics tenen por d’equivocar-se i, més encara, de suscitar reaccions adverses en un món literari on la majoria es coneixen i coincideixen. Per això, el més prudent és no dir res, no parlar del llibre criticat i recórrer a fórmules convencionals que no comprometen, com ara la prosa esmolada d’un autor, els personatges d’alt voltatge d’una novel·la o, ja deixats anar, de la convicció que el llibre ressenyat és, o serà, la sensació de la temporada. En realitat, aquesta «crítica» no deixa de ser una manifestació d’indiferència.

Constantino Bértolo assenyala que les crítiques que ha seleccionat són unes crítiques equivocades. Una «antología del disparate», en diu. Als seus autors els reconeix el mèrit, si més no, d’haver-se atrevit a tenir opinió i dir el que pensaven. Aquesta valoració, però, s’ha de matisar un bon tros. Hi ha, d’entrada, és cert, els errors: les pífies. Un Eugène Poitou escrivia el 1865 que «el lugar de H. de Balzac en la literatura francesa nunca será importante ni encumbrado». Zola, que no era un qualsevol precisament, va afirmar sobre Les flors del mal de Baudelaire que «dentro de cien años, los libros de historia de la literatura francesa solo mencionarán esta obra como una curiosidad». Està clar que els crítics s’equivoquen i de vegades, com en aquests dos casos, de manera clamorosa. Però com advertia Joan Fuster en una entrada del seu Diari 1952-1960, «no és possible negar la licitud —sí: licitud— d’algunes equivocacions dels crítics, quan són degudes a una determinada òptica cultural», perquè «en el fons de tota crítica hi ha un moviment de preferència, determinat pels supòsits culturals en què estan encastats el crític i el lector. Les equivocacions dels crítics recauen, sovint, sobre autors o obres que, excepcionals o peoners d’una pròxima novetat, discrepen ja del sistema de preferències pròpies del moment».

Ara, una cosa són les valoracions —equivocades o no— i una altra de ben diferent les desqualificacions, els insults nus i pelats. Bértolo n’ha recollit una bona mostra. Valle-Inclán es referia a José Echegaray, premi Nobel de literatura, com «el viejo idiota». Ortega y Gasset, parlant de Salvador de Madariaga, que presumia de poliglot i de moltes coses més, va dir que «era tonto en cinco idiomas». En aquests casos sempre ens queda el dubte de si es tracta d’un insult o d’una definició. La voluntat injuriosa sembla més clara en aquesta declaració de Carlyle sobre Goethe: «es el genio más grande que ha existido en un siglo, y el imbécil más grande que ha existido en tres». O en la que va amollar Evelyn Waugh: «Estoy leyendo a Proust por primera vez. Muy poca cosa. Creo que era un retrasado mental». Finalment, per no fer-ho llarg, esmentaré el que va dir W.H. Auden una vegada de Robert Browning: «creo que no fue bueno en la cama». Com una persona amb estudis universitaris pot ser tan malèvola i tan poc elegant? Tot plegat resulta revoltant per a qualsevol que tinga un mínim sentit del decòrum. Així i tot… és molt divertit! És tan agradable, i tan reconfortant per a l’amor propi, sentir parlar malament dels altres! Continuem.

Una varietat de la crítica negativa és la que està basada en la desqualificació moral. Pablo Ladrón de Guevara, en Novelistas malos y buenos, va escriure sobre Pío Baroja: «No le cuadra el nombre de Pío, sino el de impío, clerófobo, deshonesto». Quan Vladimir Nabokov va publicar Lolita, un Orville Prescott va escriure en The New York Times: «Es insulsa, insulsa, insulsa de una manera pretenciosa, florida y presuntuosamente fatua. Y es repulsiva». Un altre ressenyista constatava desolat: «Que un libro como este se haya podido escribir, publicado aquí, vendido, seguramente sobre el mostrador, hace que nos cuestionemos los estándares morales y éticos…» Més de mig segle després, continuem igual si fa no fa i la novel·la de Nabokov és un dels blancs preferits de tothom qui vol fer ostentació de la seua probitat moral.

«Errors» i desqualificacions a banda, passem a examinar algunes de les valoracions crítiques negatives seleccionades per Bértolo, basades en criteris més o menys literaris. La primera és una de Roberto Bolaño sobre Isabel Allende: «Me parece una mala escritora simple y llanamente, y llamarla escritora es darle cancha. Ni siquiera creo que Isabel Allende sea escritora, es una escribidora». Qualsevol lector amb cara i ulls ha de reconèixer que això, més que una valoració crítica és una constatació d’un fet. La pobra Allende va intentar, sense gràcia ni imaginació, de prendre’s la revenja i va declarar de Bolaño: «Eché una mirada a un par de sus libros y me aburrió espantosamente». Decididament, Bolaño tenia raó.

No se’n salva ningú. Borges va dir de Cervantes que «basta revisar unos párrafos del Quijote para sentir que Cervantes no era estilista». I Vladimir Nabokov, que sempre tenia la destral a punt, confessava sense rubor: «Recuerdo con deleite la ocasión en que, para inquietud de mis colegas, hice trizas el Quijote, ese viejo libro crudo y cruel, delante de mis estudiantes en el Memorial Hall». De Shakespeare també se n’han dit de verdes i de madures. Vegeu, si no, aquesta frase de Voltaire sobre Hamlet: «Podría imaginarse que esta pieza es la obra de un salvaje borracho». Borges, una altra vegada, no va tenir tampoc miraments amb Flaubert: «A pesar de lo mucho que se esforzaba por escribir, las frases no le salían bien». Tal faràs, tal trobaràs. Enrique Anderson Imbert va escriure sobre Borges: «Sus libritos, engendrados sin sangre y sin fuerza en sus entrañas mal alimentadas, van apareciendo año tras año, pero muertos». Aristòfanes, fa cosa de dos mil cinc-cents anys, va afirmar que Eurípides era un antòleg de llocs comuns. Sempre han tingut bec les oques.

Algunes de les crítiques, com a mínim, tenen gràcia, com ara aquesta de Julio Casares sobre Los cuatro jinetes del Apocalipsis de Blasco Ibáñez: «El hombre de acción ha suplantado por un momento al literato, y al amparo de su nombre ilustre se ha permitido escribir una novela com la pluma de firmar cheques». O fan pensar, com ara aquestes paraules d’Anthony Trollope sobre George Eliot: «El defecto de George Eliot es, en mi opinión, que se esfuerza demasiado en crear obras con la intención de que sean excelentes». N’hi ha d’escrites des del punt de vista del sentit comú. Un ressenyista va escriure de Les ones de Virginia Woolf que «esta música de cámara, esta ficción de vestidor, está ejecutada detrás de ventanas demasiado cerradas… El libro es poco brillante».

Nabokov, no podia ser d’una altra manera, és un dels autors més representats en la selecció de Bértolo. Sobre Beckett: «Todo es tan gris e incómodo que al final parece que sufre constantes malestares de vejiga, como le pasa a la gente mayor cuando duerme». Sobre Dostoievski: «Un escritor bastante mediocre con destellos de excelente humor separados, desgraciadamente, por desiertos de vulgaridad literaria». Sobre Freud: «Aprecio mucho a Freud como escritor cómico». En té una sobre Jane Austen que no gose reproduir, perquè no vull ferir la sensibilitat de ningú. Si teniu curiositat —curiositat malsana— la podeu llegir pel vostre compte (pàg. 47). Constantino Bértolo també s’ha inclòs en la tria amb aquesta frase sobre W.G. Sebald: «Alta cursilería literaria».

No tinc cap dubte a recomanar-vos la lectura de Miseria y gloria de la crítica literaria. És un llibre instructiu i divertit alhora. A més, té la virtut d’oferir una visió ben viva de la literatura, allunyada de l’academicisme i de la veneració rutinària pels grans autors. ¿Una manifestació de l’enveja mútua dels escriptors, del plaer intens que experimenten a dir-se el nom del porc? Segurament. Però també és cert que l’enveja, el ressentiment o la simple mala bava solen ser molt clarividents.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada