Pavese

17 de juliol de 1970

La lluna i les fogueres, de Pavese. M’agrada aquesta aspror narrativa, com la terra seca, sense èmfasi. Gent fatalista i tossuda alhora. El lirisme discret, la tragèdia que rebenta dins la vida quotidiana de tant en tant…

Pense en un lector que no haja viscut —res d’això de fer turisme— al camp, en un poble de llauradors. Se li escaparà una gran part de la substància de la novel·la perquè no podrà identificar-la dintre d’ell. A mi m’ha fet reviure una part de la meua vida, m’ha fet surar a la superfície de la meua memòria viva la sentor de moltes coses, els gestos, les veus, el temps —la duració del temps— que ressonen encara en els camps, les cases i les masies de la meua infància.

Aquesta identificació amb aquest món em fa pensar que hauré llegit moltes coses a les quals —al món de les quals— era tan estrany com un esquimal al món de Pavese.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 255.