Stendhal

26 d’octubre de 1971

Llegit el llibre primer de La chartreuse de Parma. No sé com es podria explicar l’encant especial, únic —només es troba en Stendhal— de la seua manera. Hi ha una flama romàntica en la seua prosa, però que és a una distància astronòmica de la flama retòrica d’un Hugo i dels altres romàntics. És una flama lúcida. Els personatges no es limiten a sentir i a expressar els seus sentiments, i quan ho fan és sempre d’una manera noble, viva, que encara avui resulta atractiva. No hi ha el sentimentalisme vulgar del romanticisme d’escola, sinó que es judiquen i judiquen els altres. Hi ha un to ètic aristocràtic. Els personatges són, segons les normes habituals, immorals, però tenen la seua ètica, el seu codi. Són personatges de raça i les qualitats morals són unes qualitats de sang. Tenen la seua estratègia, juguen el seu joc i juguen fort.

Lucidesa i entusiasme. I una vivor mozartiana. Una curiosa mescla del divuit i del dinou. Stendhal no és mai vulgar, ni avorrit. Els esdeveniments es produeixen a un ritme imparable: allegro vivace. Aventura, melodia i harmonia, timbres, els matisos, els judicis, les reflexions ràpides, concises, netes, els trets d’audàcia…

Que el seu punt de mira és aristocràtic, que «le reste est la canaille»? Bé, però hi ha la lucidesa, la prosa feliç, la gràcia, l’élan, la transparència, l’elegància. I la presència memorable de l’autor que els judica a tots. Per exemple: «C’est avec regret que nous allons placer ici l’une des plus mauvaises actions de Fabrice: au milieu de cette vie tranquille, une misérable pique de vanité s’empara de ce coeur rebelle à l’amour et le conduisit fort loin». Ningú no escriu les novel·les com Stendhal. I no podria ser imitat sinó plagiant-lo.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 400-401.