L’au de Minerva inicia el seu vol en el crepuscle: un dietari d’Oriol Pi de Cabanyes

Publicat per l’editorial Afers, L’au de Minerva (Un dietari de 1994 i 1995) és el segon lliurament d’un dietari discontinu que Oriol Pi de Cabanyes va començar a escriure el dia que va morir el general Franco. En la Presentació que ha redactat per a aquesta edició, l’autor hi assenyala que «he anat dipositant en el meu dietari vivències i records, gent que he conegut, reflexions i comentaris sobre pintura, literatura, música, cinema, visions de paisatge, històries de la història… Entre la crònica i l’assaig, obeeix tot sovint a estímuls de caràcter intel·lectual o cultural en un sentit molt ampli». Aquestes paraules inicials delimiten amb precisió el caràcter d’aquest dietari. Dietari, i no diari. Pi de Cabanyes és partidari de distingir entre aquests dos termes. En una de les primeres entrades afirma que «el diari íntim personal conté anotacions que van deixant petja de la vida quotidiana del qui escriu i, en el millor dels casos, dels moviments de la seva ànima. El dietari no necessàriament». De tota manera, aquest no necessàriament ja remarca que es fa difícil establir una solució de continuïtat clara entre tots dos. Si de cas, es poden considerar més aviat com dos pols, dos extrems d’una gamma temàtica, extensa i diversa, oberta formalment, entre els quals fluctua o tendeix el dietarista. O diarista.

És cert que en L’au de Minerva la vida quotidiana de l’autor a penes hi apareix. Tampoc cap estat «íntim», si no és la seua actitud personal davant el fet d’escriure. Indirectament, a través de la descripció d’elements del paisatge, el lector dedueix alguna característica del lloc on viu. Moltes de les millors pàgines d'aquest dietari estan dedicades a la «gent que he conegut», entre els quals alguns dels seus familiars, persones, o personatges, amb un caràcter molt marcat. També, algunes figures importants de la cultura catalana amb qui Pi de Cabanyes ha entrat en contacte en un moment o altre, com ara Josep Palau i Fabre, Néstor Luján, feliç de poder dir que temps enrere va comprar al llibreter de vell Garcia l’Encyclopédie que havia estat dels caputxins de Pompeia, Miquel Batllori —el retrat que en fa és d’una gran precisió—, o Manuel de Seabra. Sempre hi apareixen lligats a una circumstància o a una anècdota concreta.

I Joan Fuster, de qui rememora una conversa, de matinada, a sa casa. El 9 d’abril de 1995, tres anys després de la seua mort, anota que li ha agradat tornar a l’estany de Cullera, a Casa Salvador, on una vegada el va dur Fuster a menjar un arròs memorable: «La llum d’aquell dia era tan blanca i tan potent com avui. Vaig seure d’esquena a l’aigua, en un banc de fusta (diria que sense respatller), i Joan Fuster feia ganyotes i exagerava, fumant i fumant, els dits grocs de nicotina. […] Avui em situo de cara a la llacuna en silenci, i vaig estirant el fil del record. Aquestes barquetes planes, afuades, que bé que dibuixen un gravat japonès!… Salta de tant en tant una llíssera. Sota un gran barret de palla hi ha un pescador que sembla adormit…» La descripció, sintètica, a la punta seca, és exacta. No és l’única de les entrades dedicades al paisatge i a la gent del País Valencià. Pi de Cabanyes s’atreveix fins i tot amb el perfum dels tarongers —Josep Pla deia que no havia trobat mai l’adjectiu d’aquesta olor— i evoca el seu «baf melós i penetrant», que «excita sobretot a l’hora del primer rellent, quan el sol ja diu adéu i les sentors, llavors, es concentren ran de terra». També reporta una conversa amb Lluís Albalate (1916-2008), davant una paella a la platja del Saler. Nascut a Vilanova i la Geltrú, però instal·lat a València des del 1947, Albalate, autor d’una abundant obra poètica en català i en castellà, va ser fundador de la Casa de Catalunya de València. Avui és una figura desconeguda i oblidada.

Algunes de les entrades de caràcter més assagístic estan centrades en diferents aspectes de la cultura catalana: la combinació de catolicisme i comunisme que va tenyir tota la cultura política unitària a la Catalunya antifranquista, les relacions de poder en la història de la cultura catalana… En una anotació sobre Guimerà, Pi de Cabanyes es pregunta per quines raons Leni Riefenstahl, la cineasta de Hitler, va fer una pel·lícula de Terra baixa, i avança una resposta ben suggestiva. Igualment penetrants són les observacions crítiques sobre Nabí de Carner, o sobre el cant terrenal de Gentil, al Canigó de Verdaguer, que considera un precedent més del «Cant espiritual» de Maragall. Tots aquests textos il·lustren la seua observació, en una altra entrada, que la feina de l’assagista, i la de l’intel·lectual en sentit ampli, consisteix a establir connexions.

El títol del llibre al·ludeix a una observació de Hegel: el passat «no pot ser rejovenit ni tan sols reconegut: l’au de Minerva inicia el seu vol en el crepuscle». Sintetitza el propòsit que anima aquest dietari d’intentar «posar distància entre el món interior i l’exterior», d’intentar comprendre i fer balanç. N’és una prova el fet de publicar-lo més de vint-i-cinc anys després d’haver-lo escrit, contra el que fa la majoria, que gairebé publiquen el diari o el dietari de l’any passat. Deuen tenir por que s’acumule la feina.