Stendhal va anotar en la seua obra, sobretot en la correspondència i en la Vie de Henry Brulard, nombroses observacions sobre l’estil. La més coneguda és la que va escriure en una carta a Balzac: «Mentre estava escrivint la Cartoixa, per a adquirir el to correcte, llegia de tant en tant unes poques pàgines del codi civil». Prendre el codi civil com a model estilístic potser era una exageració, però s’entén el que volia dir. Es tractava d’escriure, com deia Fuster, «sense arravataments lírics ni concessions al pintoresc», ni vocables superflus, amb un estil clar i precís, ajustat, que no pogués donar peu a equívocs o ambigüitats, que no cridés l’atenció sobre ell mateix. Com el del codi napoleònic.
Aquest estil ràpid, de síntesi extrema, fruit d’un continu treball d’eliminació, no és tan fàcil com podria semblar. El príncep de Lampedusa, en l’assaig sobre Stendhal que he citat abans, assenyalava que «demana com a fonament una excepcional abundància d’idees, a més de records i experiències». El geni de Stendhal per alleugerir, per suprimir les redundàncies, era prodigiós. Lampedusa l’il·lustrava amb aquesta frase d’El roig i el negre, en què Stendhal aconsegueix resumir una nit d’amor en un punt i coma: «La vertu de Julien fut égale à son bonheur; il faut que je descende par l’écchelle dit-il à Mathilde, quand il vit l’aube du jour paraître».
Enric Iborra, Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. Viena Edicions, pàgs. 65-66.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada