A favor i en contra del «Diari 1952-1960» de Joan Fuster

Dimarts passat vam reprendre el fil del curs de literatura universal a l’Octubre. La sessió del dia 7 es va suspendre a causa de les previsions apocalíptiques de fred, pluja, vent i altres misèries per a aquell dia. Al final, no res. No va caure ni una gota. Feia una mica de frescoreta, i ja està. De manera que, amb l’excusa del mal temps, ens hem pres un descanset, que sempre s’agraeix. Només que acabarem una setmana més tard del que estava previst. L’última sessió del curs tindrà lloc el 28 de febrer.

En la quarta sessió, la de dimarts passat, vam continuar amb el Diari 1952-1960 de Fuster. Sembla que aquest diari partia d’un diari manuscrit, més extens, que estava format per deu quaderns. Fuster s’hi va referir en més d’una ocasió com les «llibretes», la major part de les quals ell mateix va destruir, perquè ja havien estat donats a la impremta, publicats com a articles en la premsa periòdica, com a assaigs més extensos en diverses revistes o incorporats en alguns dels seus llibres. D’aquests quaderns manuscrits, se n’han conservat dos, que abracen des del 30 d’abril de 1954 al 2 d’octubre de 1955. El 1994 se’n va publicar una edició facsímil. El 2002 es van recollir en el primer volum de la nova edició de l’Obra completa, a cura d’Antoni Furió i de Josep Palàcios, i el 2004 es van publicar separadament en Edicions Bromera amb el títol de Dos quaderns inèdits, acompanyats d’una introducció de Francesc Pérez Moragón.

Si comparem el període del Diari 1952-1960 que coincideix amb el dels quaderns conservats, es pot comprovar que el nombre d’entrades datades del diari publicat és molt inferior a les que contenia el manuscrit. Amb l’objectiu d’aconseguir un efecte de concentració i de coherència, Fuster va eliminar-ne les anotacions més anecdòtiques o narratives, no sols les que al·ludien l’actualitat política, i es va centrar en els textos de caràcter més assagístic, que va reelaborar a fons i va convertir en reflexions personals, la majoria de les vegades relativament extenses, sobre temes molt diversos. Per a Fuster, els diaris amb un interès literari més sostingut eren aquells en què les al·lusions a les circumstàncies personals i de la vida quotidiana han estat curosament eliminades per no arrossegar el pes mort de la palla que acumula la rutina d’au jour le jour.

Però no tothom pensa així. Un dels primers que va manifestar certes reserves sobre el Diari 1952-1960 va ser Josep Maria Castellet. En el seu Dietari de 1973, en l’entrada de 26 de febrer, hi anotava uns comentaris sobre els diaris d’André Gide i de Fuster: «Ara, acabo de fullejar el Diari 1952/60 de Joan Fuster —de lectura molt més recent— i, bé que molt diferent del de Gide, trobo que li passa alguna cosa semblant: ben escrit, hi ha pàgines que han envellit moltíssim. El de Gide, a estones, és massa assagístic. Tots dos, però, d’un interès considerable…» Castellet no concreta quines pàgines del diari de Fuster han envellit moltíssim ni per què. Envelliment a banda, el valorava negativament, sobretot, perquè en un diari «el que ens interessa més és la pura intimitat de l’autor», i d’això, en el de Fuster no n’hi ha. Si més no, això pensava Castellet. Per a ell, un diari «ha de donar d’alguna manera la quotidianitat de l’escriptor i, si és possible, aquella part d’intimitat de què és conscient».

Amb lleugeres variacions, aquest punt de vista sobre el diari com a gènere literari reapareix de tant en tant en boca d’un o altre. En una entrevista recent a Vilaweb, amb motiu de la publicació del seu últim llibre, Xavier Pla deia que «el dietari de Fuster, que és un autor molt bo, des d’aquest punt de vista és decebedor. És un dietari molt bo, és molt erudit, molt filosòfic. Tanmateix no parla d’ell. Mai, eh! La intimitat, la sexualitat… Em sorprèn que Fuster no abordi la sexualitat».

Un diari molt erudit i molt filosòfic? Són dos adjectius que no se m’haurien acudit mai per a caracteritzar el Diari 1952-1960. Fuster desplega en aquest llibre, és cert, una gran varietat de referències culturals: Kandinski i Miquel Àngel, Dostoievski, Gide, Martorell i Cervantes, Mozart i Stravinski… que resulten familiars per a qualsevol lector mitjanament culte. Cap erudició, per tant. D’altra banda, les seues reflexions morals, literàries, estètiques, històriques, etc., no es poden etiquetar ni de lluny ni de prop com a filosòfiques. Com que cal esforçar-se a entendre el que volen dir els altres, i no el que diuen realment, supose que el que vol dir Xavier Pla és que el Diari 1952-1960 és massa assagístic. El mateix que deia Castellet del diari d’André Gide. Xavier Pla precisa més quan assenyala, o es queixa, que Fuster no parla d’ell en les pàgines del seu diari: no ens ofereix la seua intimitat. El mateix que retreia Castellet. Hi ha un inconvenient important a l’hora de discutir el caràcter més o menys íntim d’un diari: no tothom entén el mateix per intimitat. Però s’ha de reconèixer que la majoria de la població, entre la qual s’inclou Xavier Pla en aquesta ocasió, ho té molt clar: la intimitat de cadascú és la seua vida sexual. Aquesta identificació no deixa de ser rudimentària i poc imaginativa. Com a mínim, una mica reduccionista.

Per a mi, la «intimitat» que més m’encurioseix d’un escriptor, la més valuosa, és la que fa referència a les seues lectures, al que pensa veritablement dels altres autors (no al que en diu per a eixir del pas o per a quedar bé), a les reflexions que li suscita el que escriu, al que conta sobre la seua experiència de la literatura. Algunes de les entrades del Diari de Fuster que presenten un caràcter més personal (digueu-ne íntim, si voleu), són les que estan centrades en la literatura que practicava. Així, aquella, tan coneguda, en què afirmava, o «confessava», que «el que acostumo a escriure, perquè no en sé més, són papers com aquest, una mena de tebeos per a intel·lectuals». En el seu Diari Fuster intenta explicar també per què va deixar de fer versos, o reflexiona sobre la crítica literària o la funció de l’intel·lectual, sobre el tipus de música que més li agradava o sobre la seua actitud enfront del paisatge, o per què entre els seus autors preferits hi havia Paul Valéry i Aldous Huxley.

Fins i tot, hi podem trobar alguna entrada —una només, crec, la de 8 de setembre de 1956— de caràcter «íntim» en el sentit popular d’aquest mot. S’hi es pot llegir, en filigrana, el reflex d’una vivència personal intensa, de caràcter eròtic. Sense entrar en detalls, ai! Finalment, no tot és «assaig», només assaig en el Diari, com ara l’entrada de 15 d’octubre de 1957, en què Fuster descriu els efectes de la riuada que va assolar la ciutat de València. O el text, intensament evocatiu, de l’1-2 de novembre del 1957, sobre la celebració del dia de Tots Sants a Sueca. Són textos girats cap enfora, induïts per fets o detalls de la vida de cada dia, insòlits en el conjunt de la producció de Fuster. Assaig i dietari se’ns apareixen en el Diari 1952-1960 com dues formes i direccions ideals, dos extrems d’una gamma temàtica, extensa i diversa, oberta formalment.

Dimarts que ve, 21 de febrer, començarem amb el Diari 1965-1977 de Josep Iborra.