Del «Diari 1952-1960» de Joan Fuster al «Diari 1965-1977» de Josep Iborra

Dimarts passat, la cinquena i penúltima sessió del curs de literatura universal a l’Octubre va estar dedicada al Diari 1965-1977 de Josep Iborra. El fet d’haver-se publicat pòstumament el diferencia, d’entrada, dels diaris de Pla i de Fuster. Vaig comentar-ne el procés d’edició i vaig tractar d’explicar, fins on es pot explicar, per què el seu autor no el va publicar en vida, o per què va trigar tant a publicar una mostra mínima —Inflexions i Breviari d’un bizantí— de tot el material inèdit que va deixar a la seua mort.

El diari de Josep Iborra, si el comparem amb El quadern gris i amb el Diari 1952-1960 de Fuster, és el que admet d’una manera més justa la qualificació de «diari íntim». Moltes de les seues pàgines estan centrades en la interrogació i l’autoanàlisi del seu jo, que s’entrelliguen amb la reflexió sobre la literatura i el món de les idees. És un diari girat cap endins. Els fets o les minúcies de la vida quotidiana, o simplement exterior, a penes hi apareixen, llevat d’algunes excepcions ben interessants, com ara algunes converses en la tertúlia de Fuster o el relat d’una trobada amb Josep Pla, a Gandia. Ell mateix n’era conscient i en una entrada de 10 de juliol de 1965 anotava que «tota l’experiència interior es redueix a la literària. L’exterior, sempre igual, sense estímuls. Fa molts anys que vaig dir Addio tristezza!». Algunes de les seues pàgines revelen l’atracció que sentia pel món nocturn dels somnis. D’altres estan dedicades a records del temps de la guerra, tal com la va viure d’infant, a les primeres lectures, o a l’estupor que li produïa «qualsevol circumstància que fa creuar el passat amb el present».

Hi ha un tret del Diari 1965-1977 que crida l’atenció, com en Breviari d’un bizantí: els fragments narratius, una mena de càpsules, intensament estilitzades, amb una atmosfera molt particular. En la seua tria de l’assaig, sembla que Josep Iborra no va abandonar mai la intenció d’incorporar-hi la seua experiència prèvia com a narrador. S’hi descobreix, com un leitmotiv, la voluntat, molt autocrítica, de cristal·litzar en un punt de vista personal i germinal, la lluita per «trencar la trama de mimetismes i de reflexos que adquirim per contagi». I hi afegia: «si la cultura no pot servir per alliberar el nostre nucli —la nostra energia personal—, la cultura no serveix per a res».

El paper central que la reflexió sobre la literatura té en el Diari 1965-1977 i en la resta de la seua obra assagística, la diferencia clarament de la de Joan Fuster, juntament amb un punt d’inquietud personal —pascalià—, que Fuster sempre va defugir o ignorar. Tots dos compartien, és clar, a més d’una amistat de molts anys, la preferència per l’assaig com a forma literària, l’adopció d’un model de llengua literària comuna, clara i precisa —d’un caràcter més neutre en el cas d’Iborra—, una actitud racionalista i desconfiada envers qualsevol mena de mistificació, i el compromís amb el seu país.

Se’n diferenciava també per la manera com concebia i practicava l’assaig. En el Diari 1965-1977 mostra el seu interès per un corrent de l’assaig modern, que té els seus orígens en Kierkegaard i Nietzsche, centrat «en l’anàlisi de la pròpia experiència. I no l’experiència normal, quotidiana de la vida, sinó subterrània, anòmala, indicible. Experiència i escriptura es desenvolupen al mateix temps en espiral. L’escriptura s’instal·la en una zona ardent de la personalitat, en els seus dèficits i els seus plus, els seus excessos. Escriure no és “analitzar” aquesta experiència, sinó aprofundir-la, i fins a un cert punt, generar-la, travessar-la, creuar-la, crear-la».

Són unes paraules que es poden aplicar, en part si més no, als seus assaigs. En un text inèdit que va escriure per a una presentació d’Inflexions i Breviari d’un bizantí, precisava que «més que reflexions són, podria dir-se que són en la intenció de l'autor, inflexions. Fabra defineix aquest terme com l’“acció de corbar” o com la “modulació de la veu”. Les dues accepcions em van bé, perquè el meu intent és això, tractar de corbar o modular subjectivament una idea o un tema, un problema, un tòpic. O per dir-ho d’una altra manera: de desviar el seu sentit normal o generalment acceptat, de variar-lo i declinar-lo. En el fons, de descentrar-lo, tot explorant-ne les virtualitats o possibilitats que comporta, fins i tot paradoxals».

Una altra reflexió sobre la pròpia escriptura, que completa l’anterior, la podem llegir en l’assaig que dóna títol a L’estupor, on reprenia un text de Paul Valéry en Tel quel. Valéry hi assenyalava que un home tan sols és un lloc d’observació perdut en l’estranyesa i considerava aquest estat d’estranyesa, proper a l’estupor, com un punt singular i inicial del coneixement, com el zero absolut del coneixement. Josep Iborra reivindicava l’estupor com la condició de la seua escriptura. Es tracta, escrivia, «d’una mena d’immobilitat interior, d’una consciència immediata, directa, en estat brut, o d’una lucidesa, només, de la presència obscura, tal com és, de la realitat, sense interrogants, sense exclamacions», allunyada de qualsevol misticisme, de manera que «escriure en l’estupor seria escriure en la major lucidesa possible, o millor, en l’única possible», una possibilitat a què cal aproximar-se i que proporciona una tensió peculiar als seus escrits.

Demà, 21 de febrer, tindrà lloc l’última sessió del curs. Hi parlarem del paper central que la reflexió sobre la literatura té en el Diari 1965-1977 de Josep Iborra.