La mala memòria i la poca intel·ligència

No tenim inconvenient de confessar la nostra mala memòria. De vegades, tendim fins i tot a exagerar-la. Però quan es tracta de la intel·ligència, ja és una altra cosa. És estrany reconèixer, davant dels altres, i encara més de nosaltres mateixos, que som una mica o molt burros. A no ser que siga com una expressió de falsa modèstia que els altres s’afanyaran a desmentir, escandalitzats. Res no afalaga ni consola tant l’amor propi com sentir-se intel·ligent. A més, mentre que la gent atribueix sovint la falta de memòria a la distracció, cosa que constitueix una disculpa, la falta d’intel·ligència es considera una conseqüència de la mesquinesa i la mala voluntat del subjecte, que no s’esforça gens a mobilitzar les seues neurones. És injust, però és així. Al·legar falta de memòria és una manera còmoda de fugir d’estudi. Al·legar falta d’intel·ligència és manifestar incapacitat. La falta de memòria es pot pal·liar: podem recordar o ens ho poden recordar. La falta d’intel·ligència és constitutiva, definitiva. Humiliant. D’on no n’hi ha…

Enric Iborra, Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. Viena Edicions, pàg. 170.