La remor de mar ressona ben viva: «Marinada», de Mercé Estrela

Lectura de Marinada, de Mercé Estrela, XLII Premi de Poesia «25 d’Abril» Vila de Benissa 2022, que ha publicat Viena Edicions. Com faig sempre amb els llibres de poesia, primer l’he llegit d’una tirada, amb un tempo andante con moto, per orientar-m’hi i fer-me’n una primera idea. La segona lectura ja és més pausada i atenta, andante moderato o fins i tot adagio. Després, hi torne encara a alguns poemes concrets que he marcat amb llapis i a alguns altres que fullege una mica a l’atzar. A mesura que avançava en aquest procés de lectura, els poemes de Marinada m’agradaven cada vegada més. D’una banda, per la seua senzillesa aparent, al servei d’una concentració extrema. També, perquè és un llibre molt travat, molt coherent. Tots els poemes recollits es poden llegir com una sèrie de variacions entorn de motius marítims, que oscil·len entre el joc sensorial i l’aventura moral que s’hi reflecteix: «La remor de mar ressona ben viva / dins oïdes que saben escoltar.»

Marinada està organitzat en tres blocs, titulats respectivament Vent salobre, Regust salnitre i Flaire de sal, títols gairebé sinònims, deliberadament sinònims. El primer bloc —Vent salobre— recull una sèrie de flaixos o instantànies de records, situats en una escena o altra del lluent de l’Albufera, «la mar que és entre terres». Són escenes de festes a la mar — «Carrera de joies / a les platges de l’Horta» —, descripcions sintètiques d’un paisatge lligat a moments vitals, a costums i sensacions: les dunes, la pineda que «oculta el mar a l’ull viatger». En cap moment hi apareix la veu de la poeta en primera persona, llevat del final del primer poema, que marca la distància del present amb el record de la infantesa:

Sol de ple estiu.

Llum encegadora

als arrossars i l’horta.

Got en mà i una moneda

les criatures esperen

deleroses als carrers.

[…]

Aigua civada i aigua llimó,

granissat o líquida d’orxata,

fartons i rosquilletes de forn.

Acluque els ulls.

M’hi veig,

feliç.

Però en el segon bloc la veu poètica diu jo i als elements purament sensorials se n’hi afegeixen uns altres que provenen de l’imaginari marí: vaixells, pirates, sirenes… S’hi introdueix, també, un element més fosc, inquiet —«la maror que m’agita / ancorada al rocam del passat.»—, que de vegades s’aboca a un escenari desolat, com ara en aquest poema:

Vaig perdre navilis i velams,

també la bandera corsària,

en aquella travessia nostra.

No és cert que on acaba la mar

comencen cel i terra.

L’horitzó és pla,

un cartell publicitari de vacances.

Més encara en els versos que tanquen el poema següent:

Tolls d’enderrocs esdevenen

els castells que, forassenyada,

he bastit en un mar eixorc.

En el tercer i últim bloc de Marinada, desapareixen els elements simbòlics del bloc anterior, i la veu poètica es concentra en els elements sensorials de la natura. L’angoixa moral reapareix encara en alguns versos —«i em sé navili vell que no salpa / del port per temor a les marees»—, però s’esvaeix aviat, engolida o identificada amb la marinada —«Brams profunds d’onades en combat / m’emplenen l’oïda i esdevinc / corn marí curull de veu i cants»—, que deixa pas a una veu poètica més calmada: «Aigua viva de deus, ullals i rieres / apaivaga la buidor d’un mar de séquies, / cadàvers llastimosos farcits de runa.»

El poema que tanca Marinada culmina, abandonant el metre del vers, l’omnipresència marítima, que ara adquireix una dimensió còsmica i mitològica:

«Captivat per la brasa encesa del capvespre, Posidó acluca els ulls, mentre tota cosa viva enfosqueix en un ball d’ombres negres que s’agermanen amb nàufrags d’ànim solitari.

Un ventall de brises dolces convoquen Selene a banyar-se dins la dolçor nocturna. Reblertes de joia, les aigües saliven somogudes quan hi endinsa el nacre de tanta pell nua.»