A passes cegues per la terra

No crec que siga una exageració afirmar que les traduccions al català estan vivint una època daurada, tant per la qualitat de moltes de les que es publiquen com per la diversitat de les obres traduïdes. Aquesta diversitat abraça clàssics de la literatura universal de totes les èpoques i també obres actuals, que podem llegir en català al cap de poc d’haver aparegut en la llengua original. Fins i tot n’hi ha que no s’han traduït encara a algunes de les principals llengües europees. És el cas d’A passes cegues per la terra, de Leib Ròkhman, publicada per Club Editor en traducció de l’ídix de Joan Ferrarons. Aquesta novel·la només s’ha traduït a l’hebreu i al francès. I ara al català.

Leib Ròkhman va nàixer el 1918 a la ciutat de Novominsk (Mińsk Mazowiecki en polonès), a uns quaranta quilòmetres de Varsòvia. Va estudiar en una acadèmia talmúdica, on també s’ensenyaven assignatures seculars. Després de la invasió alemanya, el 1941, va ser reclòs al gueto de Novominsk amb més de cinc mil jueus. L’agost del 1942, abans que les SS liquidassen el gueto, Ròkhman es va escapar del camp de treball on havia estat assignat i va aconseguir fugir amb la seua dona, dos cunyats i dos companys més. El grup va passar dos anys amagat a casa d’una pagesa polonesa. L’any 1946, acabada la guerra, va ser ferit durant el pogrom de Kelts i el projecte de reprendre una vida jueva a Polònia va quedar truncat. Va recórrer diversos països europeus fins que el 1950 es va establir a Jerusalem, on va col·laborar en emissions radiofòniques en ídix i en diverses publicacions periòdiques en aquesta llengua. L’any 1949 va publicar una novel·la (I viuràs en la teua sang), escrita com un dietari, sobre el període que va passar reclòs després d’evadir-se del gueto, i el 1968, A passes cegues per la terra. Leib Ròkhman va morir a Jerusalem el 1978.

A passes cegues per la terra no és una novel·la, una més, sobre els camps de concentració ni sobre el procés d’extermini sistemàtic dels jueus, sinó sobre una experiència sobre la qual s’ha escrit poc: la dels supervivents de la Devastació al final de la segona guerra mundial, durant aquest període de transició, confús, quan el món encara no havia recuperat el seu pols. (Joan Ferrarons fa servir sempre en la seua traducció el terme Devastació en lloc d’Holocaust o Xoà. En el postfaci que ha redactat per a aquesta edició, explica que Devastació és el nom amb què les víctimes jueves de parla ídix van anomenar espontàniament l’extermini. La idea d’holocaust o sacrifici era aliena al sentiment popular.) A l’endemà de la Devastació, els supervivents havien d’enfrontar-se amb el trauma de la pèrdua de les seues famílies, la inseguretat física, la desaparició de la forma de vida i de les institucions jueves, les penúries de la postguerra i la impossibilitat de recuperar les propietats que els havien estat robades. Cadascun dels supervivents «estava sol en aquella hora foscant. Cadascun avançava per la llunyania amb passes solitàries», «a passes cegues per la terra.»

L’errància de Ròkhman en acabar la segona guerra mundial fins a establir-se a Jerusalem, recorda la dels jueus de la seua novel·la, des d’un petit poble de Polònia al desert de Judea. Però A passes cegues per la terra no té un caràcter autobiogràfic. Només, si de cas, en un sentit religiós, d’una vida entre les altres, que en la narració esclata en molts punts de vista, exteriors i interiors. Durant més de vuit-centes pàgines hi ha una confusió permanent de formes, de registres (elegíac, històric, anecdòtic, eròtic, religiós…) i un entrellaçament constant de veus. L’escriptura pren una forma al·lucinada, onírica, que recorda moltes de les característiques de l’expressionisme literari. Es llegeix com l’esforç per despertar d’un malson.

Joan Ferrarons assenyala en el postfaci que A passes cegues per la terra «és una novel·la concebuda com un memorial invers: no pas perquè els vius recordin els difunts, com és habitual, sinó perquè els difunts coneguin el destí dels supervivents del genocidi». Aquesta rendició de comptes amb els progenitors i els avantpassats, té una particularitat important: «els interlocutors no solament són morts, sinó que el seu món ha estat abolit per sempre més.» Ròkhman sabia que no s’adreçava a la seua comunitat, dispersada en una nova diàspora, ara d’abast mundial, sinó a aquells que ja no són més. El seu llibre estava escrit per als morts, i els parlava dels vius, dels supervivents. X., un dels personatges de la novel·la, «sabia que tots els llibres escrits sobre la Devastació eren per als vius, per explicar-los coses dels morts. El seu llibre, en canvi, era per als morts, per explicar-los coses sobre els vius, sobre els qui havien sobreviscut. Baixaria a les catacumbes a llegir-lo per explicar-los com havien transcorregut els dies després d’ells.»

Per això havia d’escriure en ídix, la llengua abolida amb l’extermini dels seus parlants. A hores d’ara l’ídix només perviu en algunes comunitats ultraortodoxes, disperses i autoaïllades, i en alguns centres acadèmics. Però abans de la Devastació, l’ídix, com recorda Joan Ferrarons, «comptava entre dotze i tretze milions de parlants, cosa que la convertia en una de les llengües més parlades d’Europa i li conferia el domini lingüístic més extens del continent». Fins al segle XIX l’ídix va ser la llengua majoritària dels asquenasites, una branca del poble jueu que es concentrava a l’Europa central i de l’est. Es calcula que cinc dels sis milions de jueus assassinats als guetos i als camps de concentració eren parlants d’ídix. La reducció dràstica de parlants provocada pel genocidi europeu, acompanyada de l’assimilació lingüística dels supervivents als idiomes dominants dels països que els van acollir, va marcar el destí de l’ídix. X. reflexiona així sobre el sentit d’escriure en la llengua perduda: «En fer-ho, segellava a la vegada els costums desapareguts i el seu darrer esgarip. No els donava mots per revelar els seus secrets, sinó mortalles per embolcallar els seus cossos insepults. Ningú no podria llegir mai els seus escrits en la seva llengua, perquè se l’havien enduta amb ells. Havia estat segada a les valls juntament amb les seves vides. No es tornaria a sentir més.»

Ròkhman va reprendre en la seua novel·la alguns dels grans temes de la literatura universal, i de la centreeuropea en particular. El primer capítol, sobre el retorn d’un personatge, S., a la ciutat on havia viscut amb la seua família, és una Odissea invertida. S. retorna a Ítaca sense retrobar-hi res. La casa on vivia la troba ocupada per uns altres. El narrador constata que S. «estava atrapat, separat de tota la resta». Algú «havia dibuixat a terra, amb un bastó, un límit al seu voltant: estava cerclat. Ja no se’n podria escapar».

Leysin, títol d’un altre dels capítols, de més de dues-centes pàgines, situat en un sanatori, a Suïssa, és una reescriptura de La muntanya màgica després de la Devastació. Hi ha també molt de Kafka en aquesta novel·la, començant pel personatge inicial, S., silueta espectral que vagareja per un món desert. Els judicis rabínics dels capítols quart i sisè refan El procés. El primer judici se celebra a Amsterdam, a la sinagoga fundada al segle XVI per la mateixa comunitat sefardita d’ascendència portuguesa a què pertanyia Spinoza i que l’any 1656 el va excomunicar per heretgia. En el procés que imagina Ròkhman, X. és acusat de «destorbar el món i entristir-lo amb el seu silenci amarg». Però no seu sol al banc dels acusats. És tota la cultura jueva que és sotmesa a judici. El segon procés, en què es jutgen els llibres que han sobreviscut a la destrucció, s’embulla en una audiència prèvia on intervé tota la literatura jueva, des de l’antiguitat fins als temps moderns, passant per la literatura medieval. Durant aquest procés, «tots es van posar a llegir-se a si mateixos, des de les obres morals fins als llibres de la Càbala, passant pels llibrets per a dones i tot. Només guardaven silenci els llibres de la Il·lustració jueva. Tenien vergonya perquè ells havien confiat en els pobles del seu entorn».

La reflexió sobre l’extermini dels jueus europeus pren en la novel·la de Ròkhman una dimensió que abraça tota la humanitat. El narrador comenta en un pas que X. «sentia que aquell destí no era només el seu, el de la seva soca escapçada, sinó el de totes les generacions de totes les estirps de la terra.» Era «un destí present en cada instant de la seva existència en aquest món. X. i la seva estirp havien estat escollits per experimentar aquell destí». En aquestes línies, i en moltes altres de la novel·la, ressona, com un basso continuo, la visió desolada de l’Eclesiastès, la constatació de la inutilitat de tot esforç humà. Així i tot, per als supervivents la continuïtat del poble jueu havia esdevingut un deure religiós amb els morts. I encara que X. tenia la sensació «que era l’últim jueu de tots», «va recordar que, de fet, no era la primera vegada en la història del poble jueu que un grapat de supervivents creien que eren els últims, que no quedava ningú més, i sentien la crida de posar per escrit els esdeveniments dels seus dies».