«Després de l’última abraçada», una novel·la de Jèssica Roca

Després de l’última abraçada és la segona novel·la de Jèssica Roca. Comparteix amb la primera, L’administrativa, que vaig ressenyar en aquest blog, el to fortament autobiogràfic, però se’n diferencia per la diversitat de personatges que hi apareixen i també per l’existència d’un fil conductor, temàtic i argumental, molt marcat: el pas de l’adolescència a la joventut. Està narrada per la protagonista, Mara, una noia que fa l’últim curs de batxillerat a l’institut, ingènua i il·lusionada alhora. Però no cau mai en actituds sentimentals impostades. No es presenta com una víctima del patriarcat, ni deixa anar a tort i dret reflexions transcendentals. Jèssica Roca no està influïda per Mercè Rodoreda. Es tracta d’una sorpresa agradable, en una autora que escriu en català. Li interessen més alguns autors nord-americans, com ara John Fante. O Charles Bukowski.

En comptes d’opinar i de lamentar-se, la protagonista es limita a constatar i descriure el que viu, cosa que sempre és més efectiva literàriament. Així, presenta el pas d’una certa innocència o inconsciència a una actitud més adulta a partir d’un fet no gens traumàtic, en to menor, quan el seu jove professor d’anglès, però vuit anys més gran que ella, li pregunta, tot interessat, si anirà a un viatge que organitza l’institut. La narradora compara la revelació que sent en aquell moment a un clic que de sobte es fa en la seua ment, no a cap revelació transcendent: «En aquell moment el meu cervell va fer un clic i els meus ulls van deixar de mirar per la finestra. […] et despenges del món adult dels pares per començar a explorar pel teu propi peu aquell mateix món adult que aniràs modificant mica en mica, atrevint-te sense preguntar, més per intuïció que no per aprenentatge.» O el comentari que li mereix l’experiència de la primera relació sexual: «Un joc de malucs molt primitiu i quan va extasiar jo m’havia quedat igual. Allò era tot? Allò que jo havia idealitzat tant en la meva imaginació?» Tot plegat, «la sensació estranya d’un primer encontre sexual que va passar sense pena ni glòria».

Mara és un personatge no gens torturat, poc girat cap endins. Ella mateixa es defineix amb exactitud en veure unes fotografies que li han fet: «a través del rostre dels meus dinou anys, una ànima en calma.» A penes diu res sobre els motius que l’empenyen a abandonar els estudis de periodisme, encara que el lector els pot deduir. La mirada a la realitat exterior es manifesta de vegades en descripcions sintètiques i intenses, com ara quan descriu els trens que passen prop de la casa on viu: «Els diumenges de primavera es caracteritzaven pel pol·len groc dels pins que s’acumulava al pedrís de la meva finestra. Jo el netejava en obrir-la per ventilar la meva habitació, abans que ma mare pugés per dir-me que ho fes. També es caracteritzaven en una calma festiva en les vies del tren. Els caps de setmana en freqüentaven menys. I els que passaven, en fer-ho mig buits, semblava que ho fessin silenciosament.» Aquesta obertura de la veu narrativa a l’exterior es tradueix també en la presència d’una galeria molt àmplia de personatges, entre els quals destaquen els pares, entre l’estoïcisme i l’aplom del pare i els fantasmes que ronden la personalitat de la mare.

Es pot etiquetar Després de l’última abraçada com una novel·la d’autoficció? Em sembla que l’etiqueta aporta ben poc a l’hora de caracteritzar-la o definir-la. És cert que, com en L’administrativa, la narradora i protagonista coincideixen i que totes dues es poden identificar amb l’autora, encara que aquesta relació a tres sempre resulta ambigua en més d’un punt. Igualment ambigua, però més interessant, és la distància temporal que s’estableix entre la narradora i el que conta. En la major part del seu relat aquesta distància s’anul·la, o hi apareix mot reduïda, des del moment que la veu de la narradora està estretament lligada al personatge. Només, algunes vegades, algun comentari breu o alguna observació indiquen una distància entre el que es va viure i el moment en què es recorda, com aquesta: «el que veritablement importava a aquelles edats de descoberta era l’acció El present sense aturador. No hi havia espai per a la reflexió».

La novel·la comença amb l’escena de l’enterrament, el dia de Nadal, d’una de les germanes de la protagonista, morta de manera sobtada. Marca un to greu que no desapareix mai del tot. L’escena que la tanca, en canvi, remarca l’afirmació de la protagonista —«La llum m’enfocava però ja no m’enlluernava»— després de la sèrie de tempteigs anteriors.

Després de l’última abraçada s’ha publicat, com L’administrativa, en règim d’autoedició. Els lectors poden triar entre el format electrònic i el format en paper, relligat amb tapa dura. La claredat de la impressió, la qualitat del paper i l’enquadernació no tenen res a envejar a les edicions de les editorials «normals», i fins i tot les superen en molts casos. El llibre es pot mantenir obert mentre el llegeixes d’una manera molt còmoda.