Amb aquesta entrada acabe la sèrie que he dedicat a Retrats literaris (1947) i Abans d’ara (1966) de Domènec Guansé, dos llibres que convindria reeditar, per separat o aplegats tots dos en un sol volum. Ara, per mi que no es molesten. Jo ja me’ls he llegit.
Una última nota, encara, sobre el Josep Pla de Guansé. En una pàgina d’Abans d’ara va escriure sobre els anys de Pla durant la guerra i la immediata postguerra: «Entretant, per al nostre autor venia un llarg període de silenci. De primer, els seus rastres es van fer misteriosos, després s’esvaïren. És un període que restarà impenetrable si ell no l’aclareix» (p. 186). Aquesta frase és exacta. El fet és que Pla no el va aclarir mai.
Per acabar, us invite a llegir el paràgraf amb què Guansé tanca el retrat de Pla en Abans d’ara:
«Esperit divers, contradictori! Alhora transhumant i nòmada, cosmopolita i lligat al terròs. Hom se’l vol imaginar vagarívol, i és un treballador acarnissat. Hom el té per un sibarita, amant del confort, i mena una vida ascètica, lliurat a la seva obra. Sento una veu que protesta: «El pollastre amb llagosta, els arrossets, els vins triats…» Tot plegat, literatura! És que ha fet mai alguna cosa més que literatura? L’hem vist menjar, i menja sense gana, més preocupat de la conversa que del nodriment. L’hem vist beure, àdhuc amb certa abundància, però sense cap mena de preocupació per les begudes, alternant conyac i vi de taula, només com qui tira llenya al foc de la conversa. Moralista cínic, certament. Realista i escèptic, guaitant d’on ve el vent abans de fer-se a la vela, molt d’acord. I amb tot això, ¿d’on li prové, per a persistir, obstinat en la seva tasca, aquesta fe en una llengua que d’altres, més conseqüents, ja han donat per morta; aquesta fe que el lliga amb els destins d’un poble que d’altres, més realistes que ell, creuen amb l’horitzó barrat? Si n’és, de difícil, de comprendre un home, un home tot sencer!»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada