Tenir talent

Flaubert desconfiava dels elogis envers la seua obra literària. Parlen bé de mi… què dec haver fet mal? En tot elogi, hi veia un malentès o altre, i això, en el millor dels casos. Considerava una humiliació les lloances proferides pels mediocres o pels cretins, per molt bona intenció que tinguessen. Per contra, la seua vanitat s’inflava davant els atacs. Una vegada va escriure a un amic que hi ha xiulets més dolços per a l’orgull que els bravos. I una altra, que es pot calcular el valor d’un home segons el nombre dels seus enemics i la importància d’una obra segons el mal que en diuen. Quan es va assabentar, arran de la publicació de Madame Bovary, que el capellà d’un poble havia prohibit als seus feligresos la lectura de la novel·la, se’n va alegrar d’allò més. He estat atacat pel govern, pels capellans i pels diaris, afirmava exultant. Concloïa que el triomf consisteix a ser atacat per tothom. Si més no, Madame Bovary es va vendre en bona part gràcies al procés judicial que li van incoar.

Potser la reacció de Flaubert era una mica extrema. Però tenia raó a malfiar-se dels elogis. Malentesos a banda, n’hi ha molts que són d’una buidor insultant, com ara quan s’«elogia» la prosa esmolada d’un escriptor o els personatges d’alt voltatge d’una novel·la, expressions encomiàstiques que llegim sovint en les ressenyes de llibres. Els descaradament ditiràmbics semblen una burla sarcàstica, per molt sincers o per molt justos que siguen. Finalment, n’hi ha també els que estan carregats de reticència. Lionel Trilling, en una de les seues cartes, es veia obligat a precisar a un seu corresponsal que quan s’havia referit al talent d’un escriptor, això no s’havia d’entendre com una mostra d’admiració, sinó de reserva. La paraula talent, deia Trilling, suggereix generalment la idea de limitació. Implica una habilitat més potencial que real. Una persona pot tenir talent per a alguna cosa sense fer el que cal perquè el considerem admirable per aquesta qualitat. En el millor dels casos, dir d’algú que té talent s’ha d’entendre com un vot de confiança. O com una mostra de caritat condescendent.

Trilling recorda en la mateixa carta que la paraula talent té l’origen en una paràbola de l’Evangeli segons sant Mateu (Mt: 25, 14-30), en què talent designa una moneda de l’època. El talent es pot invertir o no. Pot donar rendiment o quedar soterrat en un forat, que és la solució més còmoda i menys arriscada. En la pràctica, la major part dels talents no s’inverteixen. No esforçar-se és la consigna. No fer res, el més segur: el més moral. Per si no recordeu aquesta paràbola, aquí la teniu en la traducció dels monjos de Montserrat:

Paràbola dels talents. 14 És com un home que, en emprendre un viatge, va cridar els seus servidors i els va confiar els seus béns. 15 A un li donà cinc talents ; a un altre, dos; a un altre, un —a cadascun segons la seva capacitat—, i se’n va anar. Tot seguit, 16 el qui havia rebut cinc talents va anar a negociar-hi, i en va guanyar uns altres cinc. 17 Semblantment, el dels dos en va guanyar dos més. 18 Però el qui n’havia rebut un se’n va anar a fer un clot a terra, i va colgar-hi el diner del seu amo. 19 Després de molt de temps ve l’amo d’aquells servents i els demana comptes. 20 Va comparèixer el qui havia rebut cinc talents, i en presentà cinc més tot dient: «Senyor, em vau confiar cinc talents ; mireu, n’he guanyats cinc més». 21 L’amo li va dir: «Molt bé, servent bo i fidel; has estat fidel en poc, i jo et posaré sobre molt; entra al goig del teu senyor». 22 Va comparèixer també el dels dos talents , i digué «Senyor, em vau confiar dos talents ; mireu, n’he guanyats dos més». 23 «Molt bé, servent bo i fidel; has estat fidel en poc, i jo et posaré sobre molt; entra al goig del teu senyor». 24 Va comparèixer també el qui havia rebut un talent i digué: «Senyor, us conec i sé que sou un home dur, que colliu on no heu sembrat i aplegueu d’on no heu escampat. 25 Així, de por, vaig anar a colgar a terra el vostre talent; aquí teniu el que és vostre». 26 Però l’amo li va respondre: «Servent dolent i peresós! ¿Sabies que cullo on no he sembrat i aplego d’on no he escampat? 27 Calia, doncs, que portessis els meus diners als banquers, i, en tornar jo, hauria recobrat el que és meu amb l’interès. 28 Preneu-li, doncs, el talent i doneu-lo al qui en té deu. 29 Perquè a tot aquell qui té, li serà donat, i en tindrà de sobres; en canvi, a aquell qui no té, fins allò que té li serà pres. 30 I aquest servent inútil, llanceu-lo a fora, a les tenebres: allà hi haurà els plors i el cruixit de dents». (Mt: 25, 14-30)

Em crida l’atenció que tant en la paràbola dels talents com en la del sembrador (Mt: 13, 1-23) hi apareix la mateixa frase conclusiva, la més brutal en la seua exactitud i precisió que es pot llegir en l’Evangeli: «a aquell qui té, li serà donat, i en tindrà de sobres; i a qui no té, fins allò que té li serà pres.» M’hi vaig referir en un pas d’Un son profund. Enterrar el talent en un clot equival a no tenir res. Més valuós que el talent, sembla indicar la paràbola, és una determinada disposició d’esperit, de la mateixa manera que només entendran —la paraula de Déu o el que siga— els qui volen entendre.

Ara, amb reticència o sense, sempre serà millor sentir-nos dir que tenim talent que no ser acusats d’ases rematats, irreversibles. En aquest últim cas, no cal tampoc fer-ne un drama, llevat de casos especialment greus. Tothom coixeja d’un peu o altre. Pitjor és no adonar-nos de quin és el nostre talent, desitjant ser el que no som. Resulta inquietant la capacitat que tenen els humans d’autoenganyar-se. El cardenal Richelieu es mostrava indiferent si l’elogiaven com el gran estadista que era. En canvi, s’estufava d’orgull quan alguns aduladors li aplaudien els seus versos mediocres. Podem sospitar que Richelieu ho sabia, que era un poeta dolent. Per això era tan sensible als elogis dels altres. A falta de talent, hi ha una qualitat que pot ser més decisiva: la força de caràcter. En un passatge d’Anna Karènina Tolstoi constata aquesta característica en Vronski, l’amant de la protagonista: «L’entusiasme de Vronski per la pintura i l’edat mitjana no va durar gaire. Tenia tant de gust per la cultura que no pogué acabar el seu quadre. Va tenir la sensació confusa que els seus defectes, poc perceptibles als començos, serien sorprenents si continuava. Succeïa amb ell el mateix que amb Golenísxev, el qual comprenia que no tenia res a dir i s’enganyava constantment dient-se que la idea no havia madurat, que la covava i que preparava material. Golenísxev, però, això l’irritava i torturava; en canvi, Vronski no es podia enganyar ni torturar ni, sobretot, enfurir. Amb la decisió de caràcter que li era pròpia, abandonà la pintura sense explicar res ni justificar-se.» Molts, al contrari de Vronski, persisteixen a mantenir una il·lusió infundada, refugiats en el benefici del dubte, rosegats per un ressentiment sord.