Per què costa escriure amb senzillesa?

En una entrada dels seus diaris, Victor Klemperer apunta una reflexió sobre l’estil clàssic en l’escriptura: «Fa algun temps vaig anotar: escriure amb un estil clàssic significa escriure amb senzillesa. No d’una manera afectada, o siga, tampoc amb massa senzillesa, perquè això és afectació. Tampoc apartar-se de l’ús lingüístic de la pròpia època, per exemple, escriure avui en l’alemany de Goethe, perquè això també és afectació. Però tampoc confondre l’ús lingüístic de la pròpia època amb un llenguatge “actual”, perquè tot l’actual demà ja serà antiquat.»

L’afectació és el contrari de la senzillesa, i és molt fàcil de caure en aquella quan la senzillesa esdevé massa premeditada, quan se subratlla massa. La senzillesa, en aquest cas, esdevé una retòrica, com ara en l’estil de Baroja. També seria afectació apartar-se de l’ús lingüístic de la pròpia època. Ara, no cal retrocedir al llenguatge d’èpoques diferents de la nostra, com suggereix Klemperer amb la referència a Goethe. En cada època conviuen diferents estrats lingüístics, que pertanyen a diferents generacions, i diferents estils, lligats a tradicions i àmbits culturals diferents. Segons el punt de referència que prenguem, sempre podrem acusar l’estil d’un autor de poc actual. O de massa actual, en el sentit d’incorrecte i incoherent.

Tot es complica encara més amb el tercer aspecte de la qüestió que esmenta Klemperer: el llenguatge actual d’avui, demà ja serà antiquat, cosa que ens aboca a un quid pro quo. Què assegura la perdurabilitat d’un estil? El que ens semblava acostat a la llengua parlada, per a les generacions de demà pot resultar abstrús i necessitat de tristes notes a peu de pàgina. Tothom acaba esdevenint medieval per a les generacions posteriors, encara que uns més que altres. L’estil clàssic, lligat a la claredat i a la precisió, és potser el que té més possibilitats de perdurar, però això depèn en bona part del que s’haja dit amb aquest estil. Contra el que solen pensar els escriptors literaris, l’estil no és mai, només, una qüestió d’estil.

Escriure amb senzillesa… Sembla que seria la manera «natural», la més immediata i la més fàcil d’escriure. Tanmateix, sol ocórrer justament el contrari. Es cau, com si fos una fatalitat, en l’engolament, en la veu impostada. Costa agafar el to, i és difícil desfer la nebulosa mental que sempre ens acompanya. El que és fàcil és el clixé, tant per a escriure com per a pensar. La nota de Klemperer ens recorda que no tot és bufar i fer ampolles.

Una última observació de Klemperer, que me’l fa pròxim i simpàtic: «De tots els engolaments, el que em resulta més repugnant i obscur és el del moralista i predicador esteticista.»