The uncertain glory of an April day

En un passatge dels seus diaris, Victor Klemperer anota: «d’alguna cèlebre novel·la (quina?) francesa se’m va quedar gravada aquesta frase catòlica: “Le leurre éternel du printemps.” [L’engany etern de la primavera.] Me l’he repetida moltes vegades, però mai no m’ha perseguit tant com ara.»

Cada vegada li costava més fer-se esperances. Quan li arribava la notícia d’alguna derrota militar dels nazis, es deia que potser sobreviuria, a pesar de tot. Però s’ho deia gairebé d’esma, sense convicció. No deixava de ser una esperança enganyosa, un esquer o un parany: un leurre, que només enganya a qui es vol enganyar. La frase citada per Klemperer té l’aire d’una sentència proverbial de caràcter apodíctic: «l’engany etern de la primavera», perquè tot el que neix està destinat a morir, de manera sobtada o amb una degradació prèvia.

La citació d’aquesta frase, que no coneixia, em va picar la curiositat. En quina novel·la francesa, cèlebre a més a més, hi apareixia? Vaig recórrer, com se sol fer en aquests casos, a Google. Debades. El xatbot d’intel·ligència artificial em deia que «no s’ha pogut trobar la novel·la francesa que conté la frase “Le leurre éternel du printemps” amb la informació disponible. Podria ser que la frase no sigui exacta, que no sigui d’una novel·la molt coneguda o que la cerca no hagi estat prou específica». Vaig provar amb uns altres xatbots d’IA, amb el mateix resultat. Aquesta vegada, la llei del mínim esforç em va fallar. Reconec que em vaig quedar una mica despagat.

Me’n vaig consolar de seguida, perquè «Le leurre éternel du printemps» em va recordar aquell vers de Shakespeare, tan bonic, «the uncertain glory of an April day», que pronuncia Proteu en l’escena tercera del primer acte d’Els dos cavallers de Verona, quan llegeix una carta que li ha enviat Júlia, la seua enamorada:

O, how this spring of love resembleth

The uncertain glory of an April day,

Which now shows all the beauty of the sun,

And by and by a cloud takes all away.

Sagarra tradueix així aquests versos: «Oh, com s’assembla, aquest amor en brot, / a aquell dia abrilenc de gràcia incerta / que ara, amb la llum del sol, net es desperta / i ara ve un núvol i s’ho emporta tot!»

A diferència de la sentència francesa, tan desolada, el vers de Shakespeare no parla d’engany, sinó de glòria. Aquesta, sens dubte, és incerta, però no ineluctable com l’éternel que acompanya leurre. Finalment, el vers de Shakespeare no esmenta la primavera, sinó un dia d’abril. És més concret, i per això mateix més precís, més gràfic i suggestiu.

La cosa no va acabar aquí. A la memòria de qualsevol lector habitual li agrada jugar i fer saltirons. De la mateixa manera que «le leurre éternel du printemps» em va recordar «the uncertain glory of an April day», el vers de Shakespeare va fer el mateix amb un altre d’Eliot, el que obri The Waste Land:

April is the cruellest month, breeding,

Lilacs out of the dead land, mixing

Memory and desire

La traducció d’aquests versos és més problemàtica que la dels que he citat de Shakespeare. Potser la més efectiva que se n’ha fet al català és la d’Agustí Bartra: «El més cruel dels mesos és l’abril: engendra / lilàs que broten de la terra morta, / mescla records i anhels.» (He d’advertir que no conec la traducció de Neus Nadal, publicada per Lleonard Muntaner.)

Ara, la semblança entre el vers de Shakespeare i el d’Eliot és només aparent, un caprici de la memòria del lector. Eliot, escrivint en els anys depressius que van seguir la primera guerra mundial, presenta un abril que és cruel perquè desperta la memòria i el desig en una terra eixorca. Impossible fer-se il·lusions. Una mica més avall, a partir del cinquè vers, llegim que «L’hivern ens escalfà cobrint la terra / Amb neu oblidadissa, / Nodrint un xic de vida amb secs tubèrculs». L’hivern, amb la seua «neu oblidadissa», oferia una mena de calidesa i oblit, mentre que l’abril força a enfrontar-se amb una realitat que no ofereix cap motiu d’esperança. La promesa de vida de la primavera l’únic que aconsegueix és pertorbar, inútilment, el repòs i la immobilitat. Ja anava bé així.